A l’acabar el carrer d’Arístides Maillol agafarem l’Avinguda Joan XXIII i ens trobarem La Masia a la dreta del nostre pas, un edifici de pagès, construït l’any 1702. Serà el darrer lloc que veurem de les instal•lacions del C. F. Barcelona: un lloc molt significatiu per la plèiade de joves jugadors de futbol i de bàsquet que s’hi han format i s’hi formen. És aquí on els joves prodigis viuen, entrenen, estudien...i conten els dies que els hi falten pel seu debut amb el primer equip.
De reüll veurem l’escultura de L’Avi del Barça que hi ha en front de La Masia. Va ser realitzada per Josep Viladomat, el prolífic escultor que també va fer per encàrrec i a contracor una estàtua eqüestre de Franco que va restar al Castell de Montjuïc fins que va arribar la democràcia, que no va voler mai reconèixer haver-la esculpit. Per cert, L’Avi el va fer bastant més prim que el rodonet personatge de barba blanca creat pel dibuixant Valentí Castanys fa quasi noranta anys, i que és un autèntic símbol del club. Hi ha qui diu -potser amb raó- que l’escultor va fer més prim el personatge que com el va pensar el seu creador, perquè el va realitzar en temps de postguerra.
L’Avi del Barça en una il•lustració de Valentí Castanys per a un cartell (Anys 50 del segle XX)
Pujant per l’Avinguda de Joan XXIII passarem pel mig d’uns espais que, ironies de la vida, són ben contradictoris: a la dreta hi ha La Maternitat, i a l’esquerra el petit Cementiri de Les Corts i la Facultat de Farmàcia. Pensar, per relaxar-nos, en l’acudit fàcil que ens suggereixen aquests llcs: néixer, medicar-nos i “palmar-la” no ens farà falta perquè encara no estarem gens cansats; tot just haurem fet tres quilòmetres i mig.
Atenció: aquest tram de l’Avinguda Joan XXIII per anar a parar a la Diagonal és el de més pujada de tota la marató; no desmanegarà ningú, però hem de saber que la pujadeta, d’uns dos-cents metres, existeix. Un cop a dalt, a la Plaça de Pius XII (renoi quantes referències papals en aquest espai!), en plena Diagonal i en trobar-nos amb l’Hotel Princesa Sofia, haurem assolit el punt més alt de la marató. Vuitanta-cinc metres sobre el nivell del mar, que tenint en compte que la sortida està a trenta-cinc, haurem pujat uns cinquanta en els quatre quilòmetres fins a l'hotel.
Haurem deixat a l’esquerra la zona de les facultats havent passat al costat de la de Farmàcia, la més antiga de totes, i haver vist de reüll la de Dret a l’altra banda de la Diagonal. Una zona aquesta, la dels voltants de la Universitària, que estic segur que molts dels corredors i corredores que estiguin fent la marató coneixen molt bé perquè han estat o en són alumnes, i els ha de ser molt plaent trepitjar el terra d’aquests indrets corrent la prova. Quantes vegades no hauran passejat per aquí amb els companys de classe? Quantes no hauran plorat pels mateixos voltants -d’alegria o de tristesa- després de saber la nota del darrer quadrimestre? Quantes...?
Un cop a dalt de la Diagonal, i després d’haver fet, com dèiem, la pujada més forta de tot el recorregut agafem aire, buff.., ens trobarem el rètol del Km 4, i girarem a la dreta per baixar per l’avinguda més ample de la ciutat.
Km 4 al 5
Baixarem per la Diagonal -compte amb embalar-nos-, un lloc que ha de ser conegut per molts que avui estan corrent la marató, perquè el lateral muntanya és un punt on hi entrena (entrenem) molta gent, i on fins i tot alguns hi fan sèries.
No som els únics que entrenem per la zona; també s’hi pot veure fer footing a famosos que surten per la tele, o a polítics, o a executius d’alguna multinacional que s’allotgen en qualsevol dels hotels de cinc estrelles que hi ha per aquí. Ei! he dit fer footing, una cosa ben diferent -un respecte!- del que estem fent nosaltres ara.
Per aquesta part alta de la Diagonal, on estem en aquest moment, passarem per una zona on la societat del benestar i el glamour es fa palès. Una mica més enllà de l’Hotel Princesa Sofia, i passats uns jardinets –el parc de Jaume Vicens Vives- que tenen unes figures de cérvols als que els hi han trencat les banyes, ens trobarem les Torres de La Caixa pel mateix costat per on baixarem.
Les Torres de La Caixa tenen la singularitat de què el rètol i el logotip característic de l’entitat creat per Joan Miró -l’estel de color blau i les petites rodones vermelles i grogues, que segons va dir l’autor representen l’univers i els colors de la bandera catalana i espanyola, - rodegen els edificis a dalt del terrat.
Tot just al passar les torres negres de La Caixa, veurem a la dreta les innovadores, en el seu moment, Torres Trade de l’arquitecte Josep Antoni Coderch, darrera de l’edifici d'El Corte Inglés que passarem a tocar.
És curiós, però l’espai que ocupa ara El Corte Inglés, paradigma de l’estat del benestar, hi havia anys enrere, uns altres tipus d’inmoble, més aviat relacionat amb tot el contrari. En el segle XIII havia una de les masies més grans de Les Corts, Can Martí. En el segle XVI va passar a ser propietat dels marquesos de Peñalver, van construir un edifici, i el van regalar a les Dominiques de la Presentació per a que el dediquessin a un asil. Més tard, durant la guerra, es va convertir en la presó de dones de Barcelona. La casa va estar així, des de 1293, una finca rural, una casa noble, un asil de noies esgarriades i una presó de dones. Poca cosa a veure amb el que és avui. (Rememorant al Serrat quan es refereix al cinema Roxy: “Sí poguessin parlar els fantasmes d’El Corte Inglés...”)
Parlant de tot, i sense voler-ne fer propaganda, no em puc estar de dir el que segurament recordarem al passar pel costat: tothom sap que aquests grans magatzems organitzen cada any una multitudinària cursa des de fa molt temps – concretament la primera va ser l’any 1989 - en la qual, i per aconseguir el Guinnes hi van participar 110.000 corredors el 1994, alguns dels quals de ben segur que també estarem fent ara aquesta marató d’avui.
En front mateix d'El Corte Inglés (no ho veurem perquè està a l’altre lateral) hi ha un rellotge al terra curiosíssim. En diuen analemàtic. Un original rellotge de sol, al sòl de la Diagonal (disculpeu l’acudit) que segur que els que entrenen per l’avinguda l’han vist mil vegades. Sí vols saber l’hora t’has de situar al damunt del mes que està gravat al terra i la teva ombra l’assenyalarà. Es a dir que tu faràs de vareta. Ep! sí no fa sol –sí el dia està núvol- no hi ha res a fer.
El rellotge no, però el que sí veurem, serà l’immoble que hi ha enfront d'El Corte Inglés, a l’altre costat de la Diagonal, a l’esquerra nostra. Em refereixo al magnífic edifici de l’antiga Banca Catalana i actualment de l’Editorial Planeta, un dels primers edificis intel•ligents de la ciutat, construït l’any 1970, que entre altres coses posseeix un sistema d’irrigació controlat per ordinador que permet mantenir una exuberant quantitat de plantes en la seva façana. Certament, ens alegrarà la vista.
Una cosa que també veurem baixant per la Diagonal són les estructures metàl•liques que van de banda a banda de l’avinguda formant un arc, i amb pantalles i senyalitzadors de trànsit indiquen si els carrils estan oberts o tancats, la particularitat de les quals resideix en el fet poc conegut de què són obra del famós arquitecte Santiago Calatrava.
També haurem vist uns rails de tramvia al terra. Pertanyen al Trambaix, un mitjà de transport que passa amunt i avall per aquesta part alta de la Diagonal -i també per la part baixa, per on correrem més tard- i que constitueix una celebrada novetat. Bé, novetat del tot no és, perquè més d’un ha de recordar al veure’ls, que fa uns anys -potser són molts i no hi haurà gaire maratonians que ho hagin vist, perquè la mitjana d’edat dels inscrits és de 41 anys els homes i 40 les dones- els tramvies eren el mitja de transport de superfície per excel•lència, fins que, insòlitament, és va abandonar el seu ús.
La Diagonal entre el Km 4 al 5, amb la Facultat de Farmàcia al fons, ens l’ hauríem trobat en obres l’any 1923.
Seguirem baixant i passarem a tocar dels Jardinets de Clara Campoamor i els de Ferran Soldevila a la nostra dreta. Són petits i res de l’altre món, però s’agraeix la mica de verd en mig de tants gratacels - 10 en concret contant el gratacels ajagut que és l’Illa Diagonal - que hi ha en aquesta banda dreta de la Diagonal.
Un dels gratacels és el del Hotel Hilton de la cadena del mateix nom. L’hereva d’aquest imperi hoteler, la multimilionària nord-americana Paris Hilton, no ha confirmat si estarà a Barcelona l'1 de març per veure’ns passar per sota de casa seva. Si ho fa ens animarà una mica veure-la. És molt sovint pedra d’escàndol per les seves exhibicions i els seus afers; afers no especialment relacionats amb les finances, que seria el que li escauria perquè la nena és propietària de més de dos mil hotelets de luxe com aquest, sinó per altres coses. Coses de la jet set.
Al passar corrent per aquest indret ens vindrà a la memòria que a l’altre costat, a la cantonada de la Diagonal amb el carrer Numància, hi va haver els primers estudis de TV3. I ens sorprendrà que en un espai tan petit com era la planta de l’edifici de Catalana Occident ara, actualment un restaurant i un banc, pugessin fer fins i tot programes com els de Club Súper 3, posem per cas. Caldrà preguntar-los-hi com s’ho feien els Arcadi Alibés, Xavi Bonastre, Artur Peguera... que segur que estaran corrent la marató o fent-ne un reportatge.
Passarem per davant de l’Illa Diagonal, un modern edifici de color blanc, obra de Rafael Moneo, que de lluny i a mesura que ens hi apropàvem vèiem que, en efecte, té la forma d’un gratacels horitzontal (sembla ser que l'arquitecte es va inspirar en com seria el Rockefeller Center de Nova York sí estigués tombat al terra), i on hi trobarem un altre senyalitzador, tot i que aquest no està dissenyat per en Calatrava ni té que veure amb el tràfic; serà exclusiu per a nosaltres: el del km 5 de la marató.
Km 5 al 6
L’Illa Diagonal, el complex per davant del qual estem passant, és un lloc que sempre està a vessar de gent disposada a gastar, perquè allotja tota mena de botigues. Des d’una d’esports en la qual qui més qui menys ens hi haurem comprat algunes sabatilles, fins una d’immensa en la qual segur que també ens haurem endut més d’un llibre o un DVD, passant per desenes de boutiques d’allò més fashion... desenes de cafeteries i restaurants....
Un edifici, aquest de l'Illa, que és una invitació al consumisme i a la bona vida. I es dóna la paradoxa que, a l’igual que els grans magatzems que hem passat fa un moment, està construït en els mateixos terrenys del que fou l’Asil de Sant Joan de Déu per a nens pobres de Barcelona fins fa trenta cinc anys. Actualment, traslladat a Esplugues des de llavors, és un magnífic hospital de referència mundial, però a principis del segle passat, segons diuen els historiadors, per poder entrar-hi calien uns certificats de pobre de solemnitat i... d'haver estat batejat i confirmat.
Deixarem la Diagonal i girarem a la dreta en arribar a l’Avinguda de Sarrià a tocar de l’edifici Atalaia, un gratacels també blanc de 21 plantes, on fa quatre anys s’hi va produir l’assassinat de la mestressa d’un dels pisos. Es coneix pel Crim de l’Atalaia, i no sé si s’ha acabat de saber del tot el que durant molt temps va estar envoltat de molt misteri. Les restes de la senyora van ser trobades al cap de vuit dies en un descampat de Sitges, després de desaparèixer una hora més tard d’haver entrat a l’edifici per davant del qual passarem corrent (mai més ben dit).
I per explicar una cosa menys sinistra, en el mateix edifici hi havia un restaurant per a gent guapa de Barcelona a l’última planta. Ara ja no hi és perquè tot i que la vista era magnífica va haver de tancar: els que hi anaven, a més de no menjar quasi res, al rebre el compte es quedaven sense alè.
L’Avinguda de Sarrià, que haurem agafat, és el mateix carrer per on van passar corrent -com fem nosaltres ara- cinc atletes que van fer la primera cursa atlètica que es va celebrar a Barcelona. Estem parlant de 1898, i la va organitzar un professor d’un gimnàs, que la va córrer juntament amb quatre alumnes més. Tots cinc van fer els catorze quilòmetres de què comptava la carrera -des del carrer Duc de la Victòria tocant a Canuda fins a la plaça de Sarrià, anar i tornar, seguint el recorregut del tramvia que unia Barcelona amb Sarrià, el barri que fins llavors havia estat un poble de les rodalies. I perquè la gent no els prengués per bojos al veure’ls corrent pel carrer, la cursa va començar a la matinada i va acabar encara de nit. No se sap el nom del guanyador però sí el temps en fer la distància d’uns 14 quilòmetres, que no està gens malament: 55 minuts.
Predecessors com són de les nostres curses, potser ens trobarem els fantasmes dels cinc en l’encreuament, i potser es vulguin afegir a la nostra prova per gaudir amb nosaltres del goig de córrer una prova mítica com la marató.
Els mètodes d’entrenament d’atletisme de finals del segle XIX mesuraven el control de reacció
dels atletes després del tret de sortida.
No se sap sí als esforçats cinc corredors que van fer la primera cursa de la història a Barcelona l’any 1898,
també ho van fer. (Fotografia de 1896)
Baixant per l’Avinguda de Sarrià, al passar per davant de l'hotel Melià Sarrià, segurament ens cridarà l’atenció l’enorme alçada de 21 pisos de l’edifici. No perquè no n'haguem vist de més alts, i més que en veurem, sinó perquè no és normal aquest tipus de construccions en carrers de l’amplada d’aquest. La nostra sorpresa estarà justificada: fa anys, una vegada acabat l’hotel, els veïns van estar a punt de fer-lo enderrocar perquè no complia les normes urbanístiques. No se’n van sortir, però el soroll que van fer va ser molt gran, i va servir per crear una consciència ciutadana desconeguda fins llavors per raons òbvies – estem parlant de les primeries dels setanta - i per començar a fer entendre als que manen que “tot no si val”.
Just per davant de l’hotel, en arribar a la plaça del Dr Ignasi Barraquer girarem a la dreta per agafar (aquesta és una variant respecte de les maratons dels tres darrers anys) la Travessera de Les Corts.
Una anècdota sobre el doctor Ignasi Barraquer -un autèntic pròcer- membre d’una dinastia d’oftalmòlegs il•lustres. Va revolucionar, entre d’altres, les operacions de cataractes, que extreia mitjançant una ventosa en lloc d’una pinça com es venia fent fins llavors. I s’explica que en presentar-ho en un congres internacional de metges a Washington l’any 1923, on es discutien ambdues tècniques, en Barraquer, en mig d’una gran expectació i per tal de defensar la seva, es va posar dempeus i digué: "Senyors, comparin la pinça de pressió del cristal•lí amb l’ungla d’un gat, i la meva ventosa amb els llavis d’una dona bonica. ¿Què preferirien sentir vostès a la seva galta?". Amb aquestes paraules, la discussió es va donar per acabada.
Per la Travessera farem un parell de quilòmetres molt benignes, fins i tot amb lleugera baixada, (qui diu baixada diu pla) i creuarem un munt de carrers característics del barri, un d’ells, el d’Entença, i una mica més enllà el de Nicaragua, a l’alçada del Km 6.
Una mica abans d’Entença veurem, a l’esquerra del nostre pas i poc abans del Col•legi del Pare Manyanet a la dreta, un nou edifici d'habitatges per allotjar els veïns de la Colonia Castells, una mena d’illa rural de casetes baixes construïdes a finals del XIX per als que llavors eren els treballadors de la fàbrica Castells, que feia temps que reivindicaven unes llars millor que les que tenien.
Un petit apunt sobre el barri de Les Corts per on estem passant. L’espai no té els seus orígens amb el que sovint se li atribueix: les corts reials. Tot el contrari: prové de quan hi havia moltes corts (corrals de bestiar) al costat de les masies de la zona. S’han trobat restes de l’època neolítica en diverses excavacions fetes a Les Corts. O sigui que els primers habitants de l’indret vivien en cavernes. Res a veure amb ara, perquè els pisos de la zona i tot el seu entorn són del millor de Barcelona. També s’hi van assentar els romans; i més tard, en l’era medieval, pagesos que prou feina tenien per subsistir. Res a veure amb ara, perquè Segons dades oficials, el poder adquisitiu dels veïns de la zona de Les Corts està molt per sobre del de la mitjana de la ciutat, concretament un 110% per damunt. Quasi res!
No hay comentarios:
Publicar un comentario