jueves, 19 de febrero de 2009

Fisonomia Maratón BCN 09 (IV)

Km 6 al 7

Una mica més enllà de l’indicador del Km 6, creuarem el carrer Numància, i passarem per davant d'un complex de cases de color blanc a la nostra esquerra, construïdes en els terrenys que va ocupar el Club de Futbol Barcelona abans de l'actual: el llegendari Camp de Les Corts.

El Camp de Les Corts va ser nomenat, com el camp del Bilbao, la catedral del futbol. Per altra banda, i en un altre sentit, el lloc havia estat sovint un baluard de la resistència catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera, per exemple, al juny de 1925, va ocórrer un incident històric: en un partit abans del qual el club volia homenatjar a l'Orfeó Català, una banda de música es va veure obligada a interpretar l'himne d'Espanya. Just en el moment d'iniciar-se els primers acords, el públic va començar a xiular de forma tan ensordidora que l'autoritat governativa, ipso facto, va clausurar el camp durant tres mesos.

Del Camp de les Corts se’n expliquen un munt d’històries: una d’elles és la de que quan es va acabar de construir el conjunt de cases blanques que conformen el que va ser el recinte, va circular una llegenda urbana: al tractar-se d'un lloc tan significatiu, l'arquitecte va rebre milers d'anònims posant-lo de volta i mitja... per les connotacions que el seu color blanc despertava en alguns culés.


Espectadors veient un partit de futbol del Barça al primer terç del segle passat, asseguts en una de les tanques del Camp de Les Corts
(Hi ha qui diu que la foto no és del Camp de Les Corts sinó del Camp del carrer Indústria, però el que sí sembla cert és que el mot “culés” ve d’aqui).


Passarem pel costat del que llavors era el Gol Nord i qui sap si, d'igual manera que fa una estona, quan rodejàvem el camp Nou, veurem com els espectres de jugadors que es van fer mítics en aquest lloc: Samitier, Zamora, Alcantara..., o el mateix Kubala, celebraran el nostre pas i ens faran costat, tot aplaudint l'esforç que estem fent avui.

Impregnats com estarem en aquest indret del joc de la pilota, també veurem, sí ens hi fixem, la placa d’un petit carrer, passat Numància, a la nostra dreta, que duu el nom de Joan Gamper, el fundador del Barça, un suïs que ho va ser tot en el club. Poc podia pensar l’any 1899, quan l’home va publicar una nota en un diari per tal d’endegar a Barcelona la pràctica d’un nou esport, que es convertiria amb el que és avui. Ni ell, ni els 12 que van acudir a la cita, podien intuir aleshores que estaven fundant alguna cosa més que un club de futbol.

I seguint per la Travessera de les Corts, tot just passades les cases blanques (el Gol Nord de l’antic camp), ens trobarem El Pi de la Travessera a l’esquerra -l’haurem vist de lluny- ,un arbre centenari de quatre pisos d’alçada que separa els carrils de circulació de la Travessera. Situat on abans hi havia l'entrada del camp de futbol, constitueix tot un símbol del barri. Més d’un vehicle s’hi ha estampat, com podrem veure per les marques del tronc sí ens hi fixem al passar, però tot els 120 anys que es calcula que té, es troba en un bon estat, fins al punt que ha resistit molt bé la ventada del mes de gener. Es tracta d'un arbre que va esser declarat d'interès local l'any 1993 i està catalogat. (“Pi pinyer” “Pinus pinea”, per als corredors interessats en la botànica).

Aquest pi, i una palmera propera, que també veurem una mica més enllà, són els únics elements que recorden els jardins d’una desapareguda masia que hi havia en aquest lloc i que, en eixamplar la Travessera van ser indultats per permetre’n la conservació un cop desapareguda la finca. La finca i la masia era coneguda com Can Gasparó, i en el 1934, després d’una important campanya pro escoles d’abans de la guerra, l’espai es va convertir amb el Grup Escolar Duran i Bass, un de les col•legis més antics i amb més prestigi de Les Corts.

Seguirem baixant per la Travessera (qui diu baixant diu planejant), seguirem creuant carrers molt significatius del barri -Galileu, Joan Güell...- i poc abans d’arribar a la Granvia de Carles III, passat el Mercat de Les Corts, trobarem el senyal del Km 7.

KM 7 al 8

Seguint per la Travessera de les Corts, molt aviat veurem a la dreta l’edifici del recinte de La Maternitat, i altra vegada, el Camp Nou. (Si, si. entre els quilòmetres 3 i 8, de futbol n’hi ha per donar i vendre). Ara el tindrem fins i tot més a prop, i avui no perquè aquest diumenge 1 de març no hi juga el Barça, però sí fos un altre, a aquesta hora ja hi hauria gent comprant samarretes blaugranes -ara amb el nom del Messi les que més-, banderetes, bufandes, gorres...el que vulgueu.


Una de les dimensions de l’afició al futbol al voltant del Nou Camp un dia de partit.

De totes maneres, en el barri de Les Corts, encara que no ho sembli, no tot és futbol. És un dels llocs de Barcelona on hi és present, des de fa molt, l’esbarjo i la cultura. Des d’agrupacions corals, dues de les quals l’Espiga, fundada l’any 1924 i l’Orfeo que ho va ser el 1958, fins el Centre Cultural -actualment s'hi han afegit les iniciatives del Centre Cívic de Can Deu-, nombrosos espais han contribuït al desenvolupament d’activitats populars.

També, com no podia ser menys, Les Corts té una cursa, en aquest cas de 1.000 metres: “El Km de Les Corts”, que se celebra al maig, i on no hi participen gaires corredors perquè fan tres o quatre mils, i dos d’ells, amb sucosos premis en metàl•lic (des de 300 euros per al primer i la primera fins a 30 els desés, ja fa un parell d’anys), estan concebuts per a atletes de bastant nivell.

I és molt coneguda una cursa de ciclisme per a professionals que se celebra a Les Corts, que s’ha convertit en la segona prova ciclista més important de la nostra ciutat, darrera l'Escalada al Castell de Montjuïc. El circuit es bastant dur -diuen-: donen 45 voltes a la Gran Via Carlos III entre la Diagonal i l'Avinguda Madrid, oferint la possibilitat als veïns i espectadors de poder seguir els 90 quilòmetres de cursa sense moure’s del lloc. Com si estiguessin dins un velòdrom, vaja.

El recinte de La Maternitat, que trobarem poc abans del Nou Camp, a la dreta del nostre pas i poc després de creuar la Gran Via de Carles III, és un lloc d’un valuós patrimoni arquitectònic. Actualment no té res a veure amb el fi amb el qual va ser creada: és un centre assistencial adscrit a la Seguretat Social que atén a tothom, però en els seus orígens, que es remunten a la meitat del segle XIX, era La Casa Provincial de Maternitat i Expòsits, de caràcter benèfic. Estava vinculada a les necessitats de la població més desafavorida: la cura dels infants abandonats, i l'atenció mèdica a dones que requerien el que llavors en deien “la maternitat secreta”. No cal dir res més.

Al passar per davant, veurem pavellons que ja no es dediquen tampoc a l’assistència sanitària, perquè els dos edificis que donen a la Travessera, estan ocupats per l’Institut Les Corts i l’emissora de la COM Ràdio.

Deixarem la Travessera i girarem a l’esquerra quan trobarem el carrer d’Arizala per baixar-lo, just en front del túnel del Camp Nou per on accedeixen els jugadors amb el seu cotxe. El nom del carrer podria ser el d’algun dels mil personatges mítics del club -a en Kubala encara li ho devem- però no: correspon a Maria del Pilar Martinez d’Arizala, de qui no se’n sap cap mèrit més que el de ser la propietària en el segle XIX dels terrenys per on ara hi ha el carrer i dels seus voltants.

A propòsit d’aquesta qüestió: noms de carrers de barcelonistes emblemàtics al voltant del Camp Nou. Avui, passant tant a prop, tindríem ocasió de comprovar - sí no fos que no estarem per això, prou feina tindrem- que no n’hi ha ni un. Una llàstima. Tot i que no és gaire estrany; Barcelona està plena de noms de carrers que honoren polítics, militars, guerrers...però d’esportistes, molt pocs. Com a màxim dotze en tota la ciutat.

Baixarem per Arizala i girarem a l’esquerra per l’Avinguda Madrid, el nom del qual és fàcil deduir que li va ser posat per quedar bé amb la capital del regne i no pel que deien fa anys alguns malpensats que argumentaven que li va posar un governador de Barcelona durant la dictadura, madridista ell, per a què, estant tan a prop del camp del Barça, el mot “Madrid” servís de record perenne a la legió de culés que hi passen cada quinze dies.

L’Avinguda de Madrid, i la seva continuació, el carrer de Berlín, per on farem un quilòmetre i mig fins al carrer Numància, divideix els barris de Les Corts i Sants. No té gaires aspectes interessants. És una avinguda que va ser oberta no fa massa anys, amb cases bones de nou o deu pisos a banda i banda, i l’únic destacable, al meu parer, és la planura del terreny i l’amplada de la calçada, que en una marató és cosa sempre d’agrair. Bé, plana, plana, absolutament plana, l’avinguda no ho és: puja una mica, quasi res, però s’ha de dir: des del gir que hem fet a Arizala i fins la Rambla de Brasil. Després si, és plana com el palmell de la mà.

Però no anem tan de pressa (és un dir); encara estem tot just començant la marató...perquè als dos-cents metres del gir, hem de trobar el senyal del Km 8.

Km 8 al 9

En el xamfrà de l’Avinguda Madrid amb la Rambla del Brasil veurem a l'esquerra un impressionant campanar de la moderna Església de Santa Tecla, la parròquia on és va celebrar el multitudinari funeral que se li va fer a Kubala fa uns set anys, i on centenars de barcelonins corejaven el seu nom entre aplaudiments al sortir el fèretre per la porta, en l’avinguda per on estem passant, plena de gom a gom.

El Mundo Deportivo, al peu de la foto d'un ampli reportatge que va publicar l'endemà, deia el següent: “Emoció, aplaudiments, i crits de "Kubala, Kubala! Un respectuós silenci trencat tan sols pels aplaudiments dels afeccionats que van acudir a la Parròquia de Santa Tecla per donar el seu últim adéu al jugador més important de la història del FC Barcelona. Així va ser rebut el fèretre amb les restes mortals de Kubala tant a la seva entrada a l'església com a la seva sortida. El taüt, cobert per una bandera blaugrana, va ser portat i acompanyat per ex companys i amics com Ramallets, Seguer, Basora, Gonzalvo, Luis Suárez, Manchón, Segarra, Di Stefano, Daucik fill, Vila, Bosch i Bertomeu. Quan el cotxe funerari va arrencar es van escoltar crits de “Kubala, Kubala!” Va ser una tarda amb una alta càrrega emotiva.”

Que em disculpi el possible lector sí es nota massa -que segur que si- que l’hongarès afincat a casa nostra, Ladislao Kubala, va ser un dels meus mites de la infància. No s’hi pot fer res; ja se sap que alguns intocables perduren.


Mundo Deportivo (19 de maig de 2002)

Mentre anem corrent per l’Avinguda de Madrid, i més enllà creuem el carrer Galileu -un dels carrers que pertanyen a dos barris, el de Les Corts i el de Sants- potser algun ultra-veterà recordarà que en aquest mateix indret hi va haver el camp de futbol del Sants. (D’aquí que el terra sigui tan pla?).

Durant la dècada dels seixanta, el creixement de la ciutat provocava la obertura de carrers nous, i un d’ells va ser, precisament, l’Avinguda de Madrid. No va ser l’únic camp d’esports del barri que va desaparèixer pel nou urbanisme, però en aquest cas, li va tocar el rebre al Sants (Sans llavors), i el que havia estat l’històric camp del carrer Galileu va tancar el 23 de Febrer de 1964, i el recinte va ser ocupat per l’avinguda per on estem ara.

Un apunt: per aquest camp del barri, van desfilar els millors equips nacionals i estrangers enfrontant-se al Sants, que també va tenir jugadors de primera fila. Entre ells, va destacar l’Emili Perellò, defensa dret, que va ésser internacional, en un Espanya 2 Portugal 0 jugat a Madrid l’any 1927.

I mentre avancem -segur que a bon ritme perquè l’avinguda convida a córrer- i a manca d'atractius especials, potser és moment de recordar que de l'indret se n'explica una inefable llegenda: fa anys, dies abans d'un partit entre el Barça i el Madrid, va ser enxampat un seguidor madridista - que també n'hi ha algun a Barcelona- enfilat dalt d'una escala. Havia estat afegint la lletra ela darrera de la preposició de, a tots el rètols de l'Avinguda de Madrid que va poder.

Creuarem Vallespir, un altre carrer que per la part de baix pertany a Sants i per dalt a Les Corts, i arribarem a la Plaça del Centre, el nom de la qual li ve donat perquè en l'època de les masies era el punt central d'una gran finca. I nosaltres, en la mateixa plaça, també ens en trobarem un de rètol: el del Km 9 de la marató.

Km 9 al 10

Passada la Plaça del Centre seguirem per Berlin - un carrer que canvia el seu nom: fins la plaça és l'Avinguda de Madrid per on veníem - i anirem a buscar Numància, on girarem a la dreta, just per davant del xamfrà on hi ha una gran botiga de cotxes Audi, l’edifici de la qual és del famós arquitecte Bofill.

Baixarem per Numància en direcció a la Plaça dels Països Catalans. Compte perquè és un carrer que encara convida a córrer més que l’avinguda d’abans: estarem més escalfats, també es ample, i té una lleugera pendent cap avall. Compte perquè ens en queden molts...ja sabeu de què.

En arribar a la plaça no cal entretenir-se en mirar res perquè és una de les anomenades places dures i a més a més està en obres per a l’estació de l’Ave.

Bé, si ho voleu, potser sí que val la pena, abans de girar a l’esquerra per agafar l’Avinguda de Roma, fixar-nos en el simpàtic gat de ferro que hi ha a la teulada ondulada de la plaça: l’única cosa ornamental que ha quedat en peu (tampoc és que hi haguessin masses filigranes ). Veure l’impàvid gatet ens donarà sort perquè és de color negre. (Sabut és que mentre per alguns trobar-se un gat negre duu mala sort, per altres és sinònim de felicitat; fins i tot a Anglaterra de fecunditat sí els nubis el veuen el dia de la boda)

Anar a buscar l’Avinguda de Roma a la dreta, de la qual en farem un tros fins a Calàbria, també és una altre de les diferències respecte de la marató dels tres darrers anys.

L’agafarem per sota d’un dels gratacels del complex d’habitatges de Roma 2000, construït a finals dels cinquanta per l’arquitecte del Camp del Barça, Francesc Mitjans, en el mateix lloc que abans l’ocupava una caserna d’artilleria.

Per l’Avinguda de Roma entrarem ara en el districte de l’Eixample, una àrea que es divideix en dos, dreta i esquerra, i ara, concretament, estarem en aquesta darrera. No cal recordar que l'Eixample de Barcelona va ser inspirat per l'enginyer Ildefons Cerdà a mitjans del segle XIX a fi i efecte d'engrandir una ciutat que ja no podia constrenyir-se més dintre de les muralles medievals que l’encerclaven. El va dissenyar en l’espai que hi havia entre les muralles i els pobles industrials de les rodalies com Sants, Gràcia, Sant Martí i Sant Andreu, que era una gran extensió de terreny pla en el qual només hi havia horts perquè estava considerat zona militar, i s’ha de dir que li va sortir prou lluït.

No se sap si en Cerdà va tenir en compte que anys després de què s’inaugurés l’Eixample correríem la marató per dintre del seu pla, però sens dubte que la gran xarxa de carrers amples, perpendiculars i travessers que va crear, amb fileres d’arbres a banda i banda, sembla pensada perquè aquesta bogeria nostra sigui possible fer-la amb més comoditat que no pas per carrers estrets i tortuosos. No se sap si va preveure-ho, però en qualsevol cas, moltes gràcies senyor Cerdà.

Anant per l’Avinguda de Roma a l’alçada del segon carrer que creuarem, trobarem l’indicador d’un quilòmetre que ens farà molta patxoca: el Km 10. Estarà passat el carrer Vilamarí; en un punt per sota del qual hi passarà l’Ave algun dia, i per on anys enrere es podia veure com passaven els trens, perquè l’Avinguda de Roma i el carrer Aragó no estaven coberts. Un punt també, on, sí miréssim a l'esquerra veuríem els murs de la presó Model. De fet, si no mirem no ens perdrem res. Potser fins i tot millor no fer-ho, no sigui que en passar ens vinguin a la ment els tristos episodis que ens han explicat que van ocórrer dintre de l'edifici: el darrer, l'execució de Puig Antich, l'última de les que hi va haver a Espanya.

Definitivament, millor no mirar per a no entristir-nos, que avui no toca. En aquest moment estarem fent una de les coses més lúdiques de quantes es poden fer a la vida.


Fins l’any 1957, la línia de tren creuava pel començament de l’Avinguda de Roma i una mica més enllà pel carrer Aragó,
però en comptes de fer-ho per la superfície o feia per una rasa descoberta que era causa d’accidents
com el que es pot veure a la fotografia (Primeries del segle XX)

Km 10 a l’11

Quan fa un moment passàvem a prop de la Model m’he referit a un succés luctuós que hi va passar a dintre. Per a no quedar-nos amb mal sabor, m’agadaria explicar-ne un altre, també de la mateixa presó -ho faig manllevant un escrit del meu amic el malaurat José Maria Huertas- però gens esgarrifós.

En el seu llibre “Mites i gent de Barcelona”, l’Huertas explicava que l’any 1948 va entrar a la presó el pintor Helios Gómez acusat de rebel•lio militar contra Franco durant la guerra: “l’aberració de sempre”, diu, “els rebels acusaven de rebel•lió als altres”. “L’Helios estava cansat d’entrar i sortir de la presó; comptava les vegades que hi havia estat i li sortien setanta-una. El capella de la Model li demanava que pintés la capella però ell es resistia. Finalment va accedir; va acceptar pintar-la hi ho va fer amb una condició: que els àngels no fossin rossets i blanquets, sinó gitanos.”

Durant uns dies de 1950 la va pintar a la quarta galeria, la que des de llavors es coneixeria com la capella gitana. Dos anys després va sortir amb llibertat i llavors va fer saber el per què de la seva voluntat: l’Helios era d’ètnia gitana.

El cert és que aquesta història tan bonica tampoc té un final feliç…de moment. Perquè els frescos que constitueixen l’obra d’art d’un artista àmpliament reconegut, fins i tot per Antoni Tapies, foren tapats per una mà de pintura l’any 1998… per “raons d’higiene” obeint una ordre superior. Caldrà esperar que es puguin recuperar -una associació cultural hi treballa reivindicant-ho- ara que diuen que la Model ha d’estar enderrocada l’any 2011.


Detall del fresc de la capella gitana de la Model. Obra d’Helios Gómez (Any 1950)

Des que hem agafat l’Avinguda de Roma estem fent una altra variant del circuit de les maratons dels darrers tres anys. En lloc de baixar per Numància i seguir per Tarragona directes a la Plaça Espanya, enguany també arribarem a la plaça, fent una mena de bucle Avinguda de Roma-Calàbria-Aragò-Tarragona. Sòl planer i benigne, que invitarà a alguns a començar a estirar les cames. Compte, però, una vegada més, perquè com diuen el més elementals tractats de la bogeria aquesta de córrer maratons, la prova no comença fins el Km 32. Compte, a més a més, perquè aquest any em sembla que hi ha molts debutants i debutantes (es diu així el femení d’aquest adjectiu?).

Avançarem per l’Avinguda de Roma després d’haver trobat un rètol tan bonic com el dels deu quilòmetres; mirarem el crono i començarem a fer càlculs del temps en què podem acabar; sí en 10 hem fet tant, en 20 tant, en 40... Ho farem, pensant, ingènuament, que potser s’acomplirà. No s’acomplirà, les matemàtiques no serveixen per calcular el temps d’una marató. Val més que no ens hi encaparrem i anem corrent sense angoixes.

Creuarem tot seguit el carrer Entença, que no sé si se sap però per aquest carrer baixava fa molts anys un torrent, la riera Magoria, que anava a parar a Sants. Després Rocafort, i després, en arribar a Calàbria, girarem a la dreta per baixar (no ens animem que la baixada és molt curta) i tornar a girar de seguida a la dreta per agafar el carrer Aragó, que no sé perquè, ens recordarà el tram que fem per aquí mateix quan correm La Cursa del Corte Inglés. Una cursa aquesta, que molts corredors, de nivell o no, diuen que no els fa gràcia...però tothom la fa.

Parlant de torrents, una observació que pot ser útil per als que estem corrent: l’Eixample de Barcelona es va construir i urbanitzar sobre un pla farcit de torrents i rieres. De tal manera que algun d’ells, especialment les rambles i els passeigs, i no diguem els carrers que duen el nom de “Torrent de...” o “Riera ...” ho eren.

Bé, Al que vaig és que els carrers o avingudes que els creuen, tenen un desnivell (lleugera baixada i lleugera pujada que conforma la llera) a l’apropa-s’hi i al superar-lo. Res important, quasi imperceptible, però que en alguns casos ens pot estranyar comprovar que en un tram que ens sembla pla, el rellotge ens marca uns segons més del compte (tot i que ens sembli que mantenim el ritme) pels tobogans que hi pugui haver. Vull dir que ens marqui més temps que el d’un altre tram que realment sigui absolutament pla.

Ara em dono compte que havia dit que “no ens hem d’encaparrar amb el temps...”, i em poso a parlar de futileses. Està vist: això del crono és un malson. Però potser ens pot servir fins i tot d’entreteniment el veure sí podem apreciar, mentre correm, sí hi ha o no desnivells en les confluències del circuit. (En alguns d’ells puc assegurar que el petit –petitíssim- desnivell existeix. Per mostra, només cal veure algún perfil altimètric de la prova)

Per aquest quilòmetre que estem passant, no hi ha res –o no ho sé veure- que tingui un especial interès. Deixarem l’Avinguda de Roma a l’arribar al carrer Calàbria (se li va posar aquest nom en record de la històrica expansió mediterrània de Catalunya i Aragó, després que en Cerdà -com va fer amb la majoria de carrers del seu Pla de l’Eixample- el catalogués numerant-lo com carrer nº 17 i més tard Nº 15) , i ho farem en el mateix lloc on, al xamfrà de l’esquerra nostra hi ha un alt edifici blanc de la Telefònica que haurem vist des que hem començat a córrer per l’avinguda. Un gratacels de 20 pisos anomenat l’Estel, obra del mateix arquitecte de qui hem vist un parell de coses: el Camp Nou i no fa gaire el complex Roma 2.000.

Deia que d’aquest quilòmetre, poca cosa hi ha. Potser una de destacable és que en apropar-nos al Km 11, que està en Aragó–Llança, ens trobarem, a l’esquerra, amb el Parc de l’Escortxador.

Una curiositat: en front mateix del parc, tot just en començar, veurem, a la nostra dreta, en el balcó del primer pis d’una casa de veïns, el maniquí de color blanc d’una noia, amb calcetes vermelles, que no és que algú l’hagi posat avui per animar la festa: hi és des de fa mesos, ningú sap per què ni que hi fa. Ho vaig preguntar a un veí perquè em va encuriosir, i no ho sabia.

Km 11 al 12

A l’arribar al carrer Tarragona, al final d’Aragó (final per a nosaltres, començament pel que fa a la numeració, com tots els carrers paral•lels al mar), girarem a l’esquerra i en el Parc de l’Escorxador, que estem vorejant, ens trobarem l’admirable i admirada escultura de Joan Miró, La Dona i l’Ocell.

Una observació particular: es obvi que l’autor, obligat segurament per les circumstàncies de l'època que la va realitzar (ja m'enteneu), deuria batejar el monument amb un eufemisme, perquè com tothom sap, i ho confirmarem al passar pel costat, l'escultura és un enorme penis. De mironians colors, però un penis com una casa; de dona i d’ocell en té ben poc.


Joan Miró i la seva muller durant les proves de col•locació d’un esbós de La Dona i l’Ocell
per part dels bombers al Parc de L’Escorxador, per a que l’artista pogués imaginar-se els efectes.(Any 1982)


El que no podien suposar els urbanistes que van modelar el parc quan va deixar de ser l’escorxador, ni Miró ni ningú, fou que el quadrat que configura l’espai, que són quatre mançanes de l’Eixample (1.000 metres mal contats) seria un magnífic lloc per córrer. No hi ha moment del dia que no s’hi vegi a corredors i corredores, més grans, més petits, fent el seus quilòmetres d’entrenament donant voltes al quadrat. I un sap d’algú que va escollir l’indret per entrenar una marató i tot.

La zona s’anomena El Manhattan Barceloní pels moderns gratacels del costat dret. Contrasta amb el fet que fa uns trenta anys, quan encara existia l’escorxador que li dóna nom al parc, era un lloc on era fàcil creuar-se amb el bestiar que sortia dels corrals -convertits ara en modernes oficines de modernes empreses- camí de ser sacrificats.

I al final del carrer Tarragona, de nou a la Plaça Espanya - a prop de la sortida que hem fet fa una estona- girarem a l'esquerra per agafar la Gran Via just per sota de l'antiga plaça de toros de Les Arenes, un edifici l'interior del qual va ser enderrocat, però una estructura especial va mantenir flotant la façana per conservar-la.

A Les Arenes hi fan obres per convertir-lo en un centre comercial i d'oci que està previst s'inauguri dintre de poc. Segons diuen, un terç de l'espai es dedicarà a establiments comercials i de restauració...; hi haurà 12 sales de cinema...; en una planta s'ubicarà un museu, el del Rock, amb dues sales d'actes on tindran lloc concerts i altres activitats, una sala dedicada als Beatles i una altra als Rolling Stones, una sala temàtica sobre els músics d'aquí...; a sota un pàrquing immens...; i a dalt de tot hi haurà un gimnàs amb una pista circular exterior de tartan, de tres-cents metres, des de la qual es tindrà una visió panoràmica de tota la ciutat mentre es faci footing (o es faci l'entrenament per córrer una marató...)

Una precisió: Les Arenes es va construir damunt d’un monticle al que anomenaven el Coll dels Enforcats. Era on ajusticiaven als reus segles enrere. I hi devien tenir feina, perquè hi havia disposades ni més ni menys que cinc forques. El lloc estava fora de les muralles de la ciutat, i d’aquí ve l’expressió, quan hom vol referir-se a un indret llunyà: “Està a la quinta forca”.

Ens allunyarem de la quinta forca, agafant la Gran Via a l’esquerra - abreviatura de l'oficial Gran Via de les Corts Catalanes que ningú anomena mai així - de la qual en farem un parell de quilòmetres fins al Passeig de Gràcia i més tard ens la tornarem a trobar, perquè, no en va, és el carrer més llarg de la ciutat.

Creuarem el primer carrer d'aquest tram que farem de la Gran Via, el carrer Llançà, on a l'esquerra nostra, i al costat d'un moderníssim hotel que té una gran lletra B a la teulada, ens cridarà l'atenció el contrast d'una casa de veïns del 1912 que posseeix una bonica papellona modernista d'enormes ales. I una mica més enllà, passat Vilamarí, a l'alçada del carrer Entença, hi veurem l'indicador del km 12.

Km 12 al 13

Els noms dels nou carrers que travessem per la Gran Via mentre fem el quilòmetre del 12 al 13 tenen una característica comuna especial: corresponen tots, un darrera l'altre, a personatges insignes de la Història de Catalunya. Poca cosa!!!: Entença, Rocafort, Calàbria, Viladomat, Borrell, Urgell, Villarroel, Casanova i Muntaner.

Poca cosa! En aquest quilòmetre, extremadament pla per a nosaltres a fi i efecte de que ens sigui molt plaent fer-lo, ens trobarem des d'un capità dels almogàvers com Berenguer d'Entença, fins un cronista medieval com Ramon Muntaner, passant per comptes i defensors de la ciutat de Barcelona com Rafael de Casanova. Estaran tots els pròcers de casa nostra victorejant-nos -al menys el seu esperit- en les cruïlles de la Gran Via. I si estem atents a les vibracions que ens transmetin, gaudirem d'un honor més que s'afegirà al reguitzell d'emocions que estem experimentant aquest matí de l’1 de març de 2009.

Una peculiaritat: durant l'època en la qual es van canviar molts noms dels carrers i places, els d'aquests il•lustres personatges no ens els van tocar. Únicament van castellanitzar el d'Urgell per Urgel (potser perquè era el carrer més ample de tots i s’hagués vist massa?) però la resta no ens els van canviar, la qual cosa és d'agrair. Fins i tot, al de Borrell, no li van treure la darrera ela. No pas en reconeixement, els organitzadors han pensat que en aquest lloc de la Gran Via pot ser un bon lloc per rebre una esponja per remullar-nos, i així serà.

Abans, a l'esquerra de la nostra marxa, veurem a la Gran Via dos interessants edificis, el de La Casa de la Lactància, passat el carrer Calàbria, i una mica més amunt, La Casa Golferics, en la cantonada amb Viladomat. El primer fou un centre de beneficència amb la missió de “repartir llet entre els infants de les famílies pobres”, que es va construir a primers del segle XX. Ara és un geriàtric. Era un lloc on hi havia dides municipals que alletaven els fills de mares necessitades, com ho il•lustra un notable grup escultòric de la façana on es pot veure una llevadora donant el pit a un nadó. (Bé no ho veurem gaire perquè fa un parell d’anys que l’estan restaurant i està mig tapat). El segon, conegut també com El Xalet, és una bonica vil•la modernista que va ser venuda en els anys setanta a una coneguda immobiliària, però una intensa campanya dels veïns del barri per salvar El Xalet, que va durar dotze anys, va poder rescatar-lo de la voracitat constructora i va aconseguir el que és ara, un actiu centre cívic amb un munt d'activitats de tota mena.

Una altra curiositat que constatarem al passar: la Gran Via és un carrer on hi ha molts geriàtrics per a la gent gran en els pisos de les primeres plantes -els principals se'n diuen a l'Eixample- de moltes cases. És quasi segur que veurem com més d'un vellet o d'una velleta estarà a la finestra veient-nos córrer, emocionats; quasi tan emocionats com quan hi ha alguna manifestació ciutadana per aquest mateix carrer i se'ls veu traient el cap per celebrar-ne el pas.

El que no veurem, perquè només hi són els dies abans de Reis, és la Fira de Nadal que s'instal•la a banda i banda de gairebé tot el tram de la Gran Via que estem fent. Cal esmentar-la perquè durant aquells dies li donen un sabor especial i la trobarem a faltar. Tot i que s'ha de dir que ja no és tan entranyable com era fa anys, quan en lloc dels objectes d'artesania que és el que hi ha ara, el què sí trobaven eren tones de joguets, el dia 5 de gener fins a altes hores de la matinada, per als reis endarrerits.

Una cosa que s’ha de dir és que durant la marató, i especialment al passar per la Gran Via, podrem apreciar abastament un element molt característic de la ciutat: els plàtans a banda i banda de la calçada (els plàtans o els lledoners, que és el tipus d’arbre que els està substituint). Uns arbres que suposen un extraordinari complement a l’harmonia arquitectònica de l’Eixample per on estem corrent. Veure’ls durant tanta estona del recorregut, de segur que ens ajudarà. I estarem d’acord amb el famós arquitecte i urbanista barceloní, Oriol Bohigas, quan diu en referir-s’hi: “No hi ha dubte que les millors imatges de Barcelona inclouen l'esplendor primaveral de l'arbreda de l'Eixample quan es transforma en interminables túnels verds.”

I així, per un túnel tan agradable, arribarem fàcilment, com aquell que diu, al km 13. Ho farem després de travessar el carrer en honor del cronista de l’edat mitjana i també capità dels almogàvers, Muntaner, i d’haver passat per davant de Ca l’Escriba, a la dreta del nostre pas, una de les millors pastisseries de Barcelona (ep! no confondre amb un punt d’avituallament) en la qual, per Pasqua, és tradicional anar a mirar el seu aparador i veure quina és la mona que hi ha exposada.


La mona del Polònia. Els imitadors i el pastisser Escribà
amb la mona de 200kg de xocolata al•legòrica al programa. (Març de 2007)

No hay comentarios: