Passat el Km 1 que trobarem al carrer Gaiarre, un tenor navarrès de portentosa veu del segle XIX, a qui un cop mort, els metges, i per encàrrec dels seus fans -permeteu-me l’esgarrifosa referència a tall d’anècdota- li van extreure la laringe i es troba des de llavors al Museu de Navarra, i seguirem pel carrer de Sants, pujant una mica, i a l’alçada de les boques del metro, a l’esquerra, hi veurem un altre edifici emblemàtic del barri: Les Cotxeres de Sants, on anys enrere s’hi guardaven els tramvies, i reconvertit ara en centre cívic després d’un fort moviment reivindicatiu per part dels veïns en els anys setanta -una cosa a la que estan mol acostumats els santsencs-.
Passades les Cotxeres arribarem a la Plaça de Sants –que travessarem a bon ritme perquè tot just estem començant i la pujadeta no mata a ningú-, on, a més a més d’una escultura que hi ha al jardinet de la dreta en honor del déu Neptú - popularment rebatejada com El Xato des que amb un cop de pedra la canalla li va trencar el nas - veurem a l’esquerra El Ciclista, un monument d’alumini al•legòric a l’esport de la bicicleta.
El Ciclista ens ajudarà a recordar que el barri de Sants ha estat, i continua essent, la referència d’aquest esport a casa nostra. No en va, un club d’aquí, la Unió Esportiva Sants, és l’organitzador des de fa vuitanta cinc anys de la Volta Ciclista a Catalunya, una emblemàtica prova que se celebra des de en fa més de cent, que té en el seu haver el que hi hagin participat grans noms del la història del ciclisme, com Mariano Cañardo que la va guanyar set vegades, fins a Miguel Indurain que ho va fer en tres ocasions, passant per Jacques Anquetil , Miquel Poblet, Luis Ocaña, Francesco Mosser, Eddy Merckx...
I no solament el ciclisme és una activitat esportiva tradicional de Sants: el Cros Popular de Sants, la prova atlètica que és fa cada octubre pels seus carrers, n’és una mostra. I tot i que enguany s’ha celebrat el 30è aniversari de la cursa –costa dir-li cros a una prova que es fa sobre asfalt- més en compliria sí no s’hagués suspès per culpa de la guerra. Perquè en realitat, aquesta cursa es va celebrar per primer cop l’any 1934; va tornar a fer-se l’any següent, però amb la maleïda contesa del 36 i la posterior dictadura se’n va anar, com tantíssimes coses, a Can Pistraus. Se’n va anar en orris fins que el mateix grup de gent que l’havia creat, els progressistes membres de l’Ateneu Sempre Avant la va recuperar l’any 1978 per a felicitat dels que ens agrada aquesta guilladura de córrer pels carrers de Barcelona.
Costa dir-li “cros” a una prova que es fa sobre l’asfalt, deia, però s’ho diu perquè els que van tornar a engegar-la després dels més de quaranta anys d’estar suspesa, van voler posar-li el nom originari, rememorant la que es feia a camp a través quan encara el barri no estava urbanitzat del tot.
I què no dir del bàsquet! A Sants hi ha tres dels primers clubs que hi va haver a tot el país, el BAM, el BIM (sembla una broma però no ho és; BAM són les sigles del Bàsquet Ateneu Montserrat, i BIM les del Bàsquet Institució Montserrat) i el JAC, que es van fundar els anys 1928, 1930 i 1935 respectivament. El BIM es va fundar amb el nom de BB Renaixement, però -quines coses !- va ser obligat en acabar la guerra civil a canviar-lo per Bàsquet Institució Montserrat (BIM). Tots ells clubs modestos, però que es poden vanagloriar de ser el bressol de l’esport de la cistella a casa nostra. I no tant sols de fer una gran tasca de promoció (d’ells han sortit molts grans jugadors, el darrer dels quals en Roger Grimau del Barça, que va aprendre a jugar en el BIM), sinó d’haver comptat en el seves files, ni més ni menys que a un cèlebre cantant d’òpera com en Josep Carreras, fill del barri per cert, que ho va fer en el JAC.
Partit de bàsquet en el camp del BAM (Data incerta)
Parlant de la molta activitat esportiva que té aquest indret per on estem nosaltres ara, fent-ne també una, no puc deixar de dir que en el barri de Sants hi ha un altre club també històric: el Mediterrani. En aquest cas, de natació bàsicament, i especialment de waterpolo, tot i que té també molts atletes populars com a socis, i alguns d’ells segur que estan corrent la marató en aquest moment.
Resumint, el lloc per on estem passant té una gran habitud civico-esportiva. Els historiadors diuen que va ser a Sants, precisament, on l’esport es va desenvolupar a principis del segle XX a Barcelona, gràcies, curiosament, als obrers del barri, que el van començar a practicar com una mena de reivindicació democràtica i igualitària, en un moment en què només ho feia l’alta burgesia barcelonina.
Això, feliçment ja és història, i nosaltres, avui, seguirem pel carrer de Sants, ara amb una mica de suau tobogan. Travessarem la rambla de Brasil (curiosament es diu Brasil a l’esquerra del carrer de Sants i Badal a la dreta), i potser no ho veurem perquè anirem per feina, però tot just al peu de l’edifici de la cantonada de la Rambla del Brasil, hi ha una estranya pedra, de notables dimensions, de forma troncocònica i escapçada. Està adossada a la façana de les oficines de l’agència Mafre, just al xamfrà, i és un vestigi de molts anys (segles?) enrere. "Salva-carros" en deien, i servia per a que les rodes dels carruatges, al girar, no s’estavellessin amb les cases.
La pedra no es pot confondre amb el senyal del Km 2, tot i que aquest estarà molt a prop: passat cent metres de la boca del metro de Badal ens el trobarem, com aquell que diu en ple escalfament, i frescos com una rosa.
Km 2 al 3
Continuarem pujant suaument pel carrer de Sants, i en arribar al seu final girarem a la dreta pel de La Riera Blanca i anirem a trobar el carrer Arístides Maillol, passada la Travessera de Les Corts, ara en el barri de Les Corts.
Com tants altres barris actuals de Barcelona, Les Corts també va ser un poble. I tot i que no veurem gaire els signes del seu origen perquè passarem per la part moderna, encara conserva en algun lloc els vestigis de quan era una petita vila envoltada de camps amb diverses masies.
A l’agafar La Riera Blanca al final del carrer de Sants, fins i tot abans d’arribar a Arístides Maillol, ja albirarem El Camp Nou, i qui sap si apropant-nos no imaginarem les multituds que se li acosten el dia de partit, i recordarem el poema de Joan Oliver (Pere Quart), La croada, quan diu:
"Quan s'acosta l'hora/les àvies i els petits agemoleixen al fons de les alcoves/
i al recambró de la higiene/ donzelles sospiroses s'emmirallen/ malgrat tot/ amb càlcul.
Però els barons -fixeu-vos-hi!-/s'alzinen com pollancres vora la taula devastada/
surten al porxo/ escruten el cel/ color de perla falsa./ Bròfecs com els herois en crisi/ abracen per damunt la muller eixuta/ que temps ha malalteja./(El gos lànguidament udola abocat a l'eixida.)
I “Adéu!” criden a tots amb veu entera/ i alcen el braç a sitges/ secrets escèptics tal vegada/ però en l'extern inexorables.
De dos en dos/ centenars i milers/ es llacen a les desertes vies de la tarda.
Entre marcials i amotinats avancen/ sallen -escamots convergents/ centúries/ legió –impetuosos/ emulant-se en la carrera única/ com assumits pel fat enorme de les grans ofensives o els grans èxodes.
Perillosament -oh sí/ que en l'aire sobrenada un pensament de pluja-/ catòlics de debò/ croats unànimes/ com un sol home/ van a l'estadi nou/ van a l'estadi".
Deixarem a banda la poesia i retornarem a “la nostra croada particular”, i avançant pel carrer Arístides Maillol vorejarem les instal•lacions del Club de Futbol Barcelona. Ho farem tot rememorant que l’estadi es va construir per la importància que va tenir, en la dècada dels cinquanta del segle passat, un jugador de llegenda anomenat Ladislao Kubala. S’havia fet petit l’antic Camp de Les Corts on jugaven, insuficient per a la massa de nous culés que volien admirar, embadalits, el joc d’aquest hongarès que va fitxar pel Barça l’any 1950.
Correrem rodejant el Camp Nou, tot procurant, al menys jo, i de segur que molts altres més (que ens perdonin la nostra feblesa els de l’Espanyol) contenir l’emoció que ens produirà el fer-ho. Ja em sembla veure al costat nostre, virtualment es clar, els Basora, Cèsar, Kubala, Moreno, Manchón... No escolteu al Serrat cantant?:
“Fills d'Una, Grande y Libre...
Metro Goldwyn Mayer...
Lo toma o lo deja... Gomas y lavajes...
Quintero, León i Quiroga... Panellets i penellons...
Basora, Cesar, Kubala, Moreno i Manchón.”
Tampoc serà fàcil, passant tan a prop de les instal•lacions del Barça, on a l’alçada del Palu Blaugrana hi trobarem el km 3, sostraure’ns a què en aquest temple del futbol també hi han jugat altres autèntics mites més recents. No veieu l’espectre del Maradona; del Cruyf; del Ronaldinho; o el del nostre col·lega maratonià Luis Enrique? O els dels que hi juguen ara: els d’un nois – no sé si algú n’ha sentit parlar alguna vegada - que es diuen, Messi i Eto’o...?.
No serà el moment perquè estarem embolicats en el nostre repte, però passant tant a tocar de llocs amb tanta història esportiva com el terreny del camp de futbol, el museu del Barça – el més visitat de tots els museus que hi ha a Barcelona –, el Palau Blaugrana, etc., ens vindran ganes de parar-nos i admirar-ho tot. Compte!. Avui no. Ja tornarem un altre dia!
Ramallets, Seguer, Biosca, Segarra, Flotats, Bosch, Basora, Cesar, Kubala, Moreno i Manchón. No cal dir res més.
No hay comentarios:
Publicar un comentario