Quan es comença a passar indicadors quilomètrics del tipus dels que estem passant , un s’adona que està fent alguna cosa de certa transcendència. Soc dels que penso que per a què creixi el nombre de maratonians a casa nostra s‘ha de proclamar que la marató la pot fer tothom -qualsevol persona sana- , però això no vol dir que no s’hagi de preparar, i tot i així, no sigui difícil córrer-la. I especialment en aquest llindar de la cursa és quan es posen a prova les capacitats que hom té per a la distància.
Estarem de sort, però, perquè cada vegada més, anirem trobant llocs i espais urbans molt significatius de Barcelona d’aquí al final dels 42, la simple visió dels quals ens ha de servir extraordinàriament per ajudar-nos. Segurament, també trobarem més gent pel carrer animant-nos. Tot plegat ens ha d'ajudar a assolir el nostre repte.
Anant com anem ara pel Passeig de Circumval•lació per on hem trobat el senyal del 34 al començar-lo, estem passant per darrera del Parc Zoològic vorejant-lo. És quasi segur que en fer-ho, tan a prop com estarem de les feres, sentirem el seu ferum, la qual cosa no és desagradable, i potser fins i tot ens anirà bé i ens transmeti una mica d’energia. Diuen que els animalons de la selva, quan saben que algú connecta amb ells, se’n fan amics i l’ajuden.
Un dels pocs animals que va arribar al Zoo de Barcelona al principi dels anys quaranta
va ser un elefant; també un cangur. (Any 1944)
Res, només eren divagacions per distreure, si de cas, la possible pesadesa del que portem corregut. Deixem-ho, perquè, tot seguit, veurem a la nostra esquerra les dues impressionants marquesines de la part del darrera de l’Estació de França.
Té un notable valor tota l’estació, no pel nombre de trens que hi circulen actualment que són molt pocs, sinó per l’espectacular i monumental arquitectura, realitzada l’any 1929, de la qual només veurem la part per on surten els trens. La part de davant, la façana, la deixem per veure-la un altre dia: per exemple d’aquí un mes, el dia que correrem la Cursa dels Bombers, que com és sabut, comença i quasi acaba davant de l’estació.
I just aquí, en començar el Passeig de Picasso en la continuació del Passeig de Circumval•lació, a les portes del Parc de la Ciutadella, veurem, eixerida, una senyal que ens impressionarà per, com dèiem, la seva transcendència: la del Km 35.
Del Km 35 al 36
Enguany, a diferència dels darrers anys, no entrarem al Parc de la Ciutadella. Avançarem pel Passeig Picasso, a la vora del parc, per evitar-nos el pas pel Passeig dels Til•lers, el terra del qual és massa poc uniforme.
Tot i que no entrem al parc, és segur que ens vetllarà, majestuosa, l’estàtua eqüestre d’una de les figures catalanes més importants del segle XIX, el militar i polític Joan Prim, nascut a Reus, que el tindrem al costat i ben segur que, de lluny, ens saludarà al passar.
Pel passeig veurem a la dreta una escultura que va realitzar Antoni Tapies en homenatge al pintor Pablo Picasso, que és com s’anomena l’obra. És un cub de vidre en mig d’un estany amb un piano a dintre, pel qual regalima constantment aigua. No voldria ser irreverent, però he de dir que no m’agrada. Potser la raó estigui en que soc un tanoca i això de l’art abstracte no l'entenc; i clar, els treballs d’en Tapies tampoc. Potser el que vol el llorejat pintor i escultor és que produeixin el que deia el mateix Picasso en una frase que ha introduït Tapies en l’interior del conjunt: “Un quadre no és per decorar un saló, sinó que és una arma d’atac i de defensa contra l’enemic". Amb això, vet aquí, hi estic d’acord...però per més que tracto d’entendre els seus quadres, no puc; i alguns d’en Picasso tampoc. Ja em disculparan.
Mentre anem corrent, a la nostra dreta, si tenim ganes de mirar, veurem la part de dalt d’un i el costat d’e l’altre, de dos edificis construïts per a l'Exposició Universal que es va celebrar a la ciutat l’any 1888: l’Umbracle i l’Hivernacle, que posseeixen un agradable sabor noucentista tot i que una mica decadent.
A l’altra banda, a l’esquerra, veurem uns porxos, també agradables de mirar, obra del famós arquitecte modernista Josep Fontseré del segle XIX, que es perllonguen al llarg de gairebé tot el passeig.
També podrem veure, i ens agradarà segurament, l’esplèndid edifici del Castell dels tres Dragons, de Domènech i Montaner que hi ha al final d’aquest passeig, a l’esquerra. Un restaurant que fou per fer les celebracions de l’esmentada Exposició Universal, convertit avui en el Museu de Zoologia.
En passar-lo girarem a la dreta pel Passeig de Pujades per anar a buscar tot seguit el Passeig de Lluís Companys, i corrent pel mig passar per sota de l’Arc de Triomf, la porta monumental que donava accés al recinte de l’exposició.
Passarem per sota de l’Arc de Triomf com a triomfadors que som – disculpeu l’arrogància – perquè pel sol fet de posar-nos un dorsal per intentar fer una marató ho som. I el creuarem tot rememorant que aquest mateix Arc era fa uns anys la línia d’arribada de la Jean Bouin, el final d’un recorregut que s’iniciava a Esplugues. Una excepció en l’època en la qual les curses pel carrer estaven gairebé prohibides.
Passarem per aquí, d’igual manera que passaven els visitants de l’Exposició Universal
de 1888, més de cent vint anys enrere.
Abans de creuar l’Arc de Triomf, i al començar el Passeig de Lluís Companys, haurem vist un monòlit dedicat a Rius i Taulet, l’alcalde de Barcelona que va promoure l’exposició del 1887 de la qual hi ha tants vestigis en aquest indret. Més amunt, a la dreta, el monumental Palau de Justícia edificat l’any 1887, tot i modernista no gaire bonic per fora però interessant per dins, amb murals del pintor Josep Maria Sert. I també ens haurem trobat en el passeig alguns fanals vuitcentistes, de certa semblança amb les del Passeig de Gràcia i l’Avinguda Gaudí, parterres de gespa i palmeres a dojo.
I a propòsit de l'Arc de Triomf i a propòsit també de què avui estem passant per llocs de tanta bellesa arquitectònica, un apunt curiós: segons diuen els entesos, l’arquitectura es relaciona sovint amb l’erotisme. Hi ha llibres i documents que en parlen: un article de L’informatiu del Col•legi d’Aparelladors, fa esment al que va dir una historiadora d’art al respecte, amb motiu de l’Exposició Eròtica Architectonica de Terrassa: “(...) estic convençuda de què Eros està sempre amagat a la psique de l’arquitecte”. No és d’estranyar, doncs, que hi hagi obres com les que hem vist fins ara durant el recorregut, La dona i l’ocell, o La Torre Agbar, relacionats amb el gènere masculí, i -insisteixo, ho diuen els entesos- l’Arc de Triomf, amb el femení.
Un cop passat l’Arc del Triomf, seguirem una mica pel Passeig de Sant Joan fins a Ausiàs Marc, on girarem a l’esquerra per anar a buscar la Plaça Urquinaona. Abans d’Ausias Marc, però, a l’alçada del carrer Alí Bei, ens haurem trobat un altre dels indicadors bonics de veure, el del Km 36.
Un apunt sobre el nom del carrer Alí Bei, que és curiós: correspon al d’un català que va néixer a Barcelona el 1716, de nom Domènec Badia. Un paio aventurer, llest com una mala cosa segons diuen els seus biògrafs, que al servei de Carles IV, disfressat d’àrab, amb el nom d'Alí Bei-el-Abbasí i fent-se passar per descendent de Mahoma, va recórrer el Marroc i altres regnes preparant projectes de penetració i escrivint els relats dels seus viatges i aventures. La invasió francesa va impedir que no pogués portar endavant la seva missió, però tot i així, va ser nomenat governador de Segòvia.
Del Km 36 al 37
Quan arribem pel Passeig de Sant Joan al carrer Ausias March girarem a l’esquerra i el farem fins la Plaça Urquinaona.
No passarem com l’any 2006 per la Ronda de Sant Pere, i no veurem el monument a Rafael de Casanova, però passant tan a tocar, recordarem, inevitablement, la lluita que aquest conseller en cap va mantenir fa tres segles, i qui sap si això no ens donarà també forces per acabar de fer els sis quilòmetres que ens quedaran per arribar a meta.
Els biògrafs d’Ausias March no saben del cert on va néixer. Diuen que probablement a Gandia l’any 1.397, però tots estan d’acord en què va ser un poeta d’una extraordinària sensibilitat. Molts dels seus poemes han estat cantats per en Raimon, entre ells, l’imponent, per a mi, Veles e vents, que només recordar la seva musicalitat i un parell d’estrofes encara que sigui, en aquest moment, a falta de sis quilòmetres de l’arribada, ens anirà molt bé:
Veles e vents han mos desigs complir
facent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
. . . . . . . . . .
Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.
Creurem la Plaça Urquinaona, on alguns no podrem deixar de girar el cap a la dreta per donar un cop d’ull a l’edifici del mateix nom de la plaça, aquell que només té vint pisos, però que anàvem de petits a veure’l perquè era “el gratacels més alt de la ciutat”.
I també, al passar per la plaça, molts de nosaltres rememorarem que a quatre passes, a l’esquerra, hi havia l’entitat Marathon Catalunya del carrer Jonqueres, una autèntica institució en els seus inicis i durant molts anys per als aficionats a córrer.
Fundada per en Ramon Oliu, va portar d’Estats Units la moda de córrer maratons i curses populars en contrast a la forma de practicar l’atletisme en aquella època, restringida a fer-se únicament en els estadis. Ell va ser qui va organitzar la primera marató que es va fer a Catalunya i a tot l’Estat , l’any 1.978 a Palafrugell. Va encomanar la seva passió a molta gent, i l’any 1.980, la prova ja es va celebrar per primera vegada a Barcelona.
En els anys vuitanta era freqüent trobar-se amb molts malalts del córrer en aquest local del carrer Jonqueres que ara recordem, i fer-la petar sobre la bogeria comú – no hi havia internet - mentre esperaves torn per inscriure’t en alguna de les entranyables poques curses que llavors hi havia a casa nostra, i organitzava o donava suport l’associació.
Els que avui estem corrent - els que vam tenir la sort de conèixer-lo i els que corren sense haver-lo conegut- estem, d’alguna manera, rendint un homenatge a la figura d’en Ramon Oliu, desaparegut fa quasi quatre anys. Es fa especialment palès al passar tan a prop del lloc on va crear ell una entitat que - presidida més tard cronològicament per en Raimon Vancells, Adolf Torruella, Domingo Catalán i Rafael Salinas - va ser el bressol del moviment popular que tant ha arrelat en el món del córrer. Moltes gràcies Ramon Oliu.
Ramon Oliu (Cantonigròs 1923 – Hamilton 2005)
I tot seguit, passat Urquinaona, arribarem per la Ronda de Sant Pere a la Plaça de Catalunya – renoi què gran és!– i ens trobarem amb un altre punt que ens enamorarà: l’indicador del Km 37.
Km del 37 al 38
Un cop a la Plaça Catalunya baixarem per davant de El Corte Inglés a l’esquerra a buscar el Portal de l’Àngel. Al fer-ho, acostumats com estem a veure-hi tants autobusos, tants cotxes, tants vianants per metre quadrat, tanta aglomeració en definitiva, ens sorprendrà que aquest matí d’avui, feliçment, no sigui així, i això farà especialment atractiu córrer per l’indret.
Al començament de l’avinguda del Portal de l’Àngel no ens estarem de veure la temperatura que tenim – tan de bo sigui baixa – al termòmetre gegant de Can Cottet, la botiga d’òptica que, inaugurada l’any 1902, és la més antiga de Barcelona. El termòmetre té una alçada de cinc pisos i s’ha convertit en un reconegut símbol ciutadà des què és va instal•lar fa més de cinquanta anys.
El circuit d’aquesta marató és certament molt il•lustratiu del que és la nostra ciutat. Si fins ara hem passat – quina joia fer-ho corrent una vegada a l’any almenys - per zones modernes... noucentistes... exindustrials... avantguardistes..., ara ens endinsarem, ni més ni menys, en la Barcelona medieval, i fins i tot, per la romana de fa dos mil anys.
El Portal de l’Àngel fou una de les portes d'entrada i sortida de la ciutat emmurallada, per la qual, pujant pel camí que avui és el Passeig de Gràcia s’anava directament al poble de Gràcia. Ara, l’avinguda és un pas sense tràfic, restringit a vianants i amb botigues d’allò més chic, i alguns edificis que fan recordar l’esplendor que va tenir en una època. Per exemple, el de Can Jorba –avui de El Corte Inglés - a la dreta de la nostra baixada, on per anys que passin hom recordarà que, a primers de gener, anàvem a lliurar la carta als reis gairebé tots els nens i nenes de Barcelona. I on, inevitablement, el ros ens preguntava si ens havíem portat bé, i, invariablement, li mentíem, temorosos de quedar-nos sense la nina que parlava o sense l’excalèxtric.
Al cap de vall del Portal de l’Àngel agafarem el curt carrer dels Arcs, i en arribar a la Plaça Nova ens trobarem l’edifici del Col•legi d’Arquitectes a l’esquerra, amb els plafons de Picassó a la façana; en front, la que era la porta de la sortida de la ciutat en l’època medieval i que ara és on comença el carrer del Bisbe; i a la dreta, no cal mirar perquè és d’un barroc auster i sense cap atractiu, el Palau Episcopal.
Ara és un pas de vianants i no hi ha tràfic de vehicles, però al final del Portal de l’Angel,
a principis del segle passat, ens hauriem trobat un tranvia. (Any 1911)
Girarem a l’esquerra per agafar l’Avinguda de la Catedral i passarem davant de l’Hotel Colon, l’origen del qual conté una curiosa anècdota: sembla ser que pels anys quaranta, acabada la guerra, va venir un italià adinerat a Barcelona per visitar la catedral, i en no trobar habitació en cap hotel a prop, el magnat va decidir construir-ne un just davant de l’església.
L’hotel presumeix d’haver estat allotjament d’escriptors com Ernest Hemingway o Tennesse Williams, i d’artistes del cinema com Vittorio Gassman o Sofia Loren, i durant més de deu anys, residència diària del pintor Joan Miró.
Seguirem per l’Avinguda de la Catedral, un espai al qual tots li diem sempre "Plaça", per cert, i passarem per davant de La Catedral. La construcció que veiem es va iniciar l’any 1298 sobre uns terrenys on havia existit la primitiva catedral, les dades conegudes de la qual es remunten a l’any 343, es a dir fa disset segles, que ja són segles. La façana, que no veurem del tot perquè està mig tapada per la rehabilitació que s’hi fa des de fa temps, és l’obra més recent, de finals del segle XIX concretament.
A l’apropar-nos a la Via Laietana pel pla de davant de la catedral, podrem veure la colorista teulada del reconstruït Mercat de Santa Caterina a la dreta, al lluny, obra de l’arquitecte Miralles. Al trobar la Via Laietana girarem a la dreta i la baixarem un petit tram. Passarem per la part de darrere del Palau del Rei, una meravella més del recorregut i un regal per a la vista -si no hi ha cap autocar aparcat que faci la pasqua- amb en Ramon Berenguer III el Gran saludant-nos des de dalt del seu cavall. L’estàtua, realitzada per Josep Llimona l’any 1920, va estar, per cert, acompanyada de la polèmica quan l’escultor Frederic Marès, trenta anys després, l’hi va afegir al cavall una cua diferent de la que tenia, ningú va saber el per què.
A poc arribarem a la Plaça de l’Àngel, que es diu així perquè en aquest punt, i segons la llegenda, un àngel va aturar el martiri a què estava sotmesa la petita Eulàlia al segle I (la van llençar rodolant dins una bota plena de vidres pel carrer actualment anomenat Baixada de Santa Eulàlia), més tard santa i patrona de la ciutat. Girarem a la dreta per agafar el carrer Jaume I i pujar-lo - Déu n’hi do la pujadeta a aquestes alçades - fins a la Plaça de Sant Jaume. I a l’alçada de l’encreuament amb el dels Comtes, ens trobarem el senyalitzador del Km 38.
Km 38 al 39
Creuarem la Plaça de Sant Jaume, on veurem la Generalitat a la dreta del nostre camí i l’Ajuntament a l’esquerra. L’Ajuntament amb les estàtues del rei Jaume I i de Joan Fiveller -un conseller que va protagonitzar un enfrontament històric amb el rei de Castella, Ferran d’Antequera, en reclamar-li el pagament d’uns impostos del que adquiria a Barcelona- , les quatre columnes al balcó simbolitzant les quatre barres catalanes, i una curiosa placa de 1840 que diu Plaza de la Constitución; i l’edifici de la Generalitat, on encara es poden veure senyals de dispars a la façana, producte de les moltes lluites que ha sofert l’indret al llarg dels anys.
Després de creuar la plaça enfilarem pel carrer Ferran, el nom del qual no és en honor del d’Antequera per descomptat, sinó d’un altre rei, que també era absolutista però què hi farem, i en acabar-lo arribarem a La Rambla.
Quan Barcelona era romana i la petita ciutat s’agrupava damunt d’un turó, el Mont Tàber, que estava molt a prop d’on hem passat fa poc, a banda i banda hi havia dues rieres: la del Torrent de l’Olla, que avui és la Via Laietana, i la que amb el temps s’anomenaria la Rambla després que se’n digues de moltes maneres, des de d’en Malla , d’en Bononat, de Ponent, de Pons... fins a del Codolell, pels petis còdols que hi havia.
Com sigui, i pel que diuen els erudits -als que tantes vegades estic recorrent des què m’ha donat per fer aquesta fisonomia del recorregut de la Marató BCN’09, i per aquí ara, a punt d’acabar-la, vull fer-ne un reconeixement - el mot rambla significa torrent o riera, i prové de l’àrab. És curiós tanmateix que en el vocabulari anglès modern figura també la paraula ramble que significa excursió a peu. Serà per això de la gran popularitat de la Rambla entre els turistes anglesos?
A banda de turistes, que de segur ens aplaudiran i animaran per la nostra particular excursió a peu, el primer que veurem de la Rambla serà la part nova de la façana del reconstruït Liceu, una meravella de dins però sense res especial de fora, i un teatre d’òpera on a més de poder escoltar exímies sopranos, també, insòlitament, hi actua a vegades la Pantoja.
L’entrada dels senyors i les senyores al Liceo vista per la revista satírica “La esquella de la Torratxa” (Any 1905)
Girarem a l’esquerra per baixar, i molt aviat, a la dreta, passarem per davant d’un altre hotel amb molta història: l’Hotel Oriente, on, entre d’altres personatges, s’hi va allotjar el famós escriptor de contes Hans Chrstian Andersen, i on, potser per això, s’hi celebra una tertúlia literària cada últim diumenge de mes (qualsevol aficionat a la lectura hi pot anar), anomenada El sofà literari.
La Rambla, per on seguirem fins arribar al monument a Colom, que ja l’estem veient, fa una mica de baixada. Si no, com haguessin arribat les aigües que baixaven de la serra de Collserola, de la Carretera de les Aigües, per exemple?
A propòsit, la Carretera de les Aigües, allà dalt sota el Tibidabo -on més d’un i més de dos dels que estem ara aquí a baix segur que hi ha fet algun quilòmetre d’entrenament- no s’ho diu “de les Aigües” per aquelles que baixaven, si no perquè des de principis del segle passat, l’empresa Agbar (els de la torre) hi van construir una conducció d’aigua per abastar la ciutat de Barcelona. I sabedors llavors que hi aniríem a córrer cent anys després, la van aplanar amb terra – i amb algunes pedres, tot s’ha de dir – perquè hi poguéssim entrenar les tirades llargues d’aquesta marató que estem acabant.
Seguirem corrent Rambla a baix, i justament al nostre costat, veurem a més d’una estàtua humana. Quin contrast!: impàvids com estaran els artistes que ho fan, no sé pas si no envejarem la seva immobilitat, a aquestes alçades de la peli!
A la Rambla, no cal dir-ho, hi ha de tot i més. Als portals dels números 22 i 24, a l’esquerra nostra, per exemple, hi ha uns bons forats a l’esglaó de marbre de la porta, produïts pels talons de les sabates de les prostitutes que esperaven clients picant al terra per fer-se passar el fred. Ho veuríem si no tinguéssim la pressa que tenim, perquè passarem a tocar i resulta pintoresc. Com tantes coses de la Rambla, de la vitalitat de la qual se’n poden dir tantes històries...
I en arribar al seu final, al Portal de la Pau, el que veurem serà l’estàtua de Cristòfol Colom...i també l’indicador del Km 39.
Km del 39 al 40
Això de la marató s’acaba.
Semblava que no s’acabaria mai, però s’està acabant. Ara, a falta de tres quilòmetres, el més difícil, per a mi, ja ha passat. Haurem de mantenir el ritme tant com puguem, haurem d’aixecar els genolls una mica, haurem de visualitzar la pancarta d’arribada, haurem de..., però ja gairebé la tenim coll avall.
A més, Tot i que estarem una mica tocats, no ens confondrem; sabrem que l’estàtua de Colom no és humana com les d’abans de la Rambla, sinó que és una escultura de bronze realitzada per l’escultor Rafael Atché l’any 1888, que ens diu que hem d’anar cap a la dreta.
Per sota de Colom, en una via de tren que hi havia, va ser presentat el Tren Talgo a Barcelona. (Any 1950)
Li farem cas al senyor Colom. Anirem cap a la dreta, on ens dirigeix ell amb el seu dit de dos metres i escaig, per passar pel Passeig de Josep Carner per davant de l’extraordinari edifici de Les Drassanes, el lloc on feien els vaixells a l’Edat Mitja, la més gran i més completa drassana medieval que es conserva avui al món, i una de les millors mostres de l’arquitectura gòtica civil dels Països Catalans.
I a l’arribar a la Plaça de les Drassanes, una gran rotonda bastant lletja on hi ha una mena de turó de pedres negres al mig -de fet fa anys, quan es va inaugurar, volia semblar un volcà perquè hi emergia vapor d’aigua- girarem per agafar el Paral•lel.
El Paral•lel és un carrer on a les primeries del segle passat, abans de la guerra, la disbauxa, segons diuen, estava assegurada a tota hora. Ara no. I avui, just en aquest moment, de disbauxa gens ni mica. I ja ens va bé: concentració i res més que concentració és el que necessitem.
Tot i estar concentrats, quan tinguem el mur de les Drassanes a la dreta (no volia dir “mur” per a no cridar el mal temps, sabut és que se’n diu així al moment en què es passa pitjor corrent una marató, però no he trobat una altre sinònim), veurem Les Tres Xemeneies a l’esquerra, un altre dels llocs de la ciutat que conserven el testimoniatge del caràcter industrial que va tenir Barcelona.
En aquest espai del Poble Sec, el barri a l’esquerra d’on estem ara, hi havia la central elèctrica La Canadenca a començament del segle XX que subministrava llum a la ciutat. Ara hi ha un bonic parc, on els skaters fan les seves acrobàcies al costat de fragments de l’antiga maquinària de la central, un vagó de tren, i una gran cadira – o a mi m’ho sembla – de metall, que serà el primer que hi veurem.
Avançant pel Paral•lel, on ara hi farem un tros, podrem copsar que tot i que no com abans, ni molt menys, segueix sent un carrer on el món de la faràndula hi és força present, gràcies als teatres que encara hi ha. Passant per davant de l’Apolo, per exemple, imaginarem que surten a animar-nos els artistes que hi treballen. Segur que ho farien si fos més tard perquè ara estaran dormint; o els del Victoria, una mica més enllà.
Qui sap, a més a més, si l’escultura de la Raquel Meller que hi ha damunt de la font que està entre els dos teatres a l’esquerra del nostre pas - una famosa cantant i actriu dels alegres vint que porta un ram de violetes per recordar la que va ser la seva cançó més popular, La violetera, immortalitzada per Charles Chaplin a la pel•licula Llums de la ciutat – cobrarà vida al veure’ns i ens aplaudirà per ajudar-nos a fer la mica que ens queda per arribar a la meta.
O qui sap si quan girem a la dreta per la Ronda de Sant Pau, es reencarnaran totes les vedettes que sortien a El Molino, a l’esquerra del nostre gir - el centenari music-hall tancat fa anys que no s’acaba de reobrir mai, tot i que se’n parla, perquè els gusts han canviat - i ens animaran també.
Ens posarem una mica seriosos, i al girar i agafar la Ronda de Sant Pau, podrem veure de lluny, a la dreta, el campanar de l’església de Sant Pau del Camp, una joia del romànic dins de Barcelona, de la qual se sap que ja existia abans de l’any 912.
I ja deia que això s’acabava, perquè justament a l’alçada d’aquest gir trobarem l’indicador del KM 40.
Del Km 40 al 41
Avançarem per la Ronda de Sant Pau per continuar pel carrer Urgell al final (enguany no enllaçarem amb la Ronda de Sant Antoni perquè no s’hi pot passar per les obres que estan fent en el Mercat de Sant Antoni), però abans, una petita recomanació: al creuar el carrer Marquès de Campo Sagrado, no ens hem de creure l’hora que marca el rellotge que hi ha a la façana vermella del xamfrà, a la nostra esquerra. Com que anirem amb el crono potser ens farà gràcia saber-la, però ni cas, perquè sempre, des de fa anys, indica que són les dotze i deu!
Una altra recomanació: al carrer de damunt, el Parlament, no ens aturem a l’orxateria de Can Sirvent per molt que ens agradi l’orxata i els gelats que fan – per a mi i per a molts els millors i més econòmics de la ciutat - perquè perdrem temps, i si ens hi paréssim... qualsevol torna a engegar després!
I una darrera recomanació ja que hi estic posat: una mica més amunt, també a l’esquerra, passarem per davant de l’històric Mercat de Sant Antoni d’estil modernista construït l’any 1.882. No ens aturem a veure si com es diumenge i obren el mercat de llibre vell, trobem aquell tebeo del Guerrero del antifaz, o dels germans Zipi y Zape que tant ens agradaven, o del Mortadelo y Filemon..., o els cromos dels jugadors del Barça o del Espanyol que ens fan falta per a la col•lecció... No ens aturem avui. Com per tants altres llocs pels quals hem passat, hi vindrem un altre dia; un diumenge pel matí, per buscar-ho, que és molt divertit. Avui no. Avui seguirem pel carrer Urgell amunt fins arribar a Sepúlveda.
No he dit res abans perquè se m’ha oblidat, però, val la pena, esportistes com som, de fer una referència a un lloc per davant del qual acabem de passar i que té a veure, i molt, amb l’esport, concretament el bàsquet.
És conegut que el bàsquet va arribar a l’Estat espanyol l’any 1921 procedent d’Estats Units, de la mà del pare escolapi Eusebi Millán. El que potser és menys conegut es que aquest mossèn el va introduir a les Escoles Pies de Sant Antoni que estan al final de la Ronda de Sant Pau a mà dreta, a tocar d’on hem passat, precisament, fa molt poc. El pare Millán va aconseguir, amb un grup d'ex-alumnes de l’escola, formar el primer club de bàsquet de l’estat: el Laietà. Van jugar el primer partit amb l’Europa, el club de futbol de Gràcia que també s’havien aficionat al bàsquet, i el resultat va ser de 8 a 2 a favor de l’Europa. Heu llegit bé: vuit a dos!
Una de les fotografies més antigues del bàsquet a Espanya. El pare Millán
amb el seus alumnes jugant al pati dels Escolapis de Sant Antoni. (Any 1921)
A l’arribar a Sepúlveda pel carrer Urgell (variant respecte dels darrers anys en els quals hi arribàvem pel carrer Muntaner després de passar pel la Ronda de Sant Antoni) girarem a l’esquerra, i a l’alçada del proper carrer, el de Borrell, després d’haver ensordit pels crits d’ànim d’un afònic Conesa -el conegut organitzador de la Cursa de Sant Antoni- on segur que estarà, esgargamellant-se com sempre juntament amb un grup d’animació fins que arribi l’últim corredor, trobarem el senyal del km 41, on haurem de dominar l'emoció.
Km 41 al 42,195
Passat el 41, tot serà cosir i cantar. Seguirem per Sepúlveda, un carrer que puja una mica precisament des d’Urgell on hem girat, però tant s’hi val. Ara, que molt aviat veurem les columnes de l’edifici de La Fira, que voldrà dir que estarem a punt d’acabar aquesta marató tan anhelada, tant s’hi val.
La mica de pujada tant s’hi val (pitjor era quan pujàvem fa anys fins a l’estadi de Montjuïc per acabar la marató, podríem dir). Continuarem per Sepúlveda – quin nom de carrer tan bonic – com deia, planejant i pujant una miqueta. Trobarem un grup incondicional a l’encreuament amb el carrer Vilamarí que ens saludarà amb desfermades emocions, i girarem a la dreta a l’arribar al Paral•lel – quin altre nom més bonic –.
Trobarem la Plaça Espanya i l’indicador del km 42; ara sí que s’ha acabat.
I una mica més enllà, passades les Torres Venecianes, que estan aquí des de l’Exposició del 29, esperant-nos per acollir-nos, també emocionades... la glòria.
Texto de Pucurull, corredor de Corredors.cat. Increíble trabajo, gracias compañero.
Del Km 35 al 36
Enguany, a diferència dels darrers anys, no entrarem al Parc de la Ciutadella. Avançarem pel Passeig Picasso, a la vora del parc, per evitar-nos el pas pel Passeig dels Til•lers, el terra del qual és massa poc uniforme.
Tot i que no entrem al parc, és segur que ens vetllarà, majestuosa, l’estàtua eqüestre d’una de les figures catalanes més importants del segle XIX, el militar i polític Joan Prim, nascut a Reus, que el tindrem al costat i ben segur que, de lluny, ens saludarà al passar.
Pel passeig veurem a la dreta una escultura que va realitzar Antoni Tapies en homenatge al pintor Pablo Picasso, que és com s’anomena l’obra. És un cub de vidre en mig d’un estany amb un piano a dintre, pel qual regalima constantment aigua. No voldria ser irreverent, però he de dir que no m’agrada. Potser la raó estigui en que soc un tanoca i això de l’art abstracte no l'entenc; i clar, els treballs d’en Tapies tampoc. Potser el que vol el llorejat pintor i escultor és que produeixin el que deia el mateix Picasso en una frase que ha introduït Tapies en l’interior del conjunt: “Un quadre no és per decorar un saló, sinó que és una arma d’atac i de defensa contra l’enemic". Amb això, vet aquí, hi estic d’acord...però per més que tracto d’entendre els seus quadres, no puc; i alguns d’en Picasso tampoc. Ja em disculparan.
Mentre anem corrent, a la nostra dreta, si tenim ganes de mirar, veurem la part de dalt d’un i el costat d’e l’altre, de dos edificis construïts per a l'Exposició Universal que es va celebrar a la ciutat l’any 1888: l’Umbracle i l’Hivernacle, que posseeixen un agradable sabor noucentista tot i que una mica decadent.
A l’altra banda, a l’esquerra, veurem uns porxos, també agradables de mirar, obra del famós arquitecte modernista Josep Fontseré del segle XIX, que es perllonguen al llarg de gairebé tot el passeig.
També podrem veure, i ens agradarà segurament, l’esplèndid edifici del Castell dels tres Dragons, de Domènech i Montaner que hi ha al final d’aquest passeig, a l’esquerra. Un restaurant que fou per fer les celebracions de l’esmentada Exposició Universal, convertit avui en el Museu de Zoologia.
En passar-lo girarem a la dreta pel Passeig de Pujades per anar a buscar tot seguit el Passeig de Lluís Companys, i corrent pel mig passar per sota de l’Arc de Triomf, la porta monumental que donava accés al recinte de l’exposició.
Passarem per sota de l’Arc de Triomf com a triomfadors que som – disculpeu l’arrogància – perquè pel sol fet de posar-nos un dorsal per intentar fer una marató ho som. I el creuarem tot rememorant que aquest mateix Arc era fa uns anys la línia d’arribada de la Jean Bouin, el final d’un recorregut que s’iniciava a Esplugues. Una excepció en l’època en la qual les curses pel carrer estaven gairebé prohibides.
Passarem per aquí, d’igual manera que passaven els visitants de l’Exposició Universal
de 1888, més de cent vint anys enrere.
Abans de creuar l’Arc de Triomf, i al començar el Passeig de Lluís Companys, haurem vist un monòlit dedicat a Rius i Taulet, l’alcalde de Barcelona que va promoure l’exposició del 1887 de la qual hi ha tants vestigis en aquest indret. Més amunt, a la dreta, el monumental Palau de Justícia edificat l’any 1887, tot i modernista no gaire bonic per fora però interessant per dins, amb murals del pintor Josep Maria Sert. I també ens haurem trobat en el passeig alguns fanals vuitcentistes, de certa semblança amb les del Passeig de Gràcia i l’Avinguda Gaudí, parterres de gespa i palmeres a dojo.
I a propòsit de l'Arc de Triomf i a propòsit també de què avui estem passant per llocs de tanta bellesa arquitectònica, un apunt curiós: segons diuen els entesos, l’arquitectura es relaciona sovint amb l’erotisme. Hi ha llibres i documents que en parlen: un article de L’informatiu del Col•legi d’Aparelladors, fa esment al que va dir una historiadora d’art al respecte, amb motiu de l’Exposició Eròtica Architectonica de Terrassa: “(...) estic convençuda de què Eros està sempre amagat a la psique de l’arquitecte”. No és d’estranyar, doncs, que hi hagi obres com les que hem vist fins ara durant el recorregut, La dona i l’ocell, o La Torre Agbar, relacionats amb el gènere masculí, i -insisteixo, ho diuen els entesos- l’Arc de Triomf, amb el femení.
Un cop passat l’Arc del Triomf, seguirem una mica pel Passeig de Sant Joan fins a Ausiàs Marc, on girarem a l’esquerra per anar a buscar la Plaça Urquinaona. Abans d’Ausias Marc, però, a l’alçada del carrer Alí Bei, ens haurem trobat un altre dels indicadors bonics de veure, el del Km 36.
Un apunt sobre el nom del carrer Alí Bei, que és curiós: correspon al d’un català que va néixer a Barcelona el 1716, de nom Domènec Badia. Un paio aventurer, llest com una mala cosa segons diuen els seus biògrafs, que al servei de Carles IV, disfressat d’àrab, amb el nom d'Alí Bei-el-Abbasí i fent-se passar per descendent de Mahoma, va recórrer el Marroc i altres regnes preparant projectes de penetració i escrivint els relats dels seus viatges i aventures. La invasió francesa va impedir que no pogués portar endavant la seva missió, però tot i així, va ser nomenat governador de Segòvia.
Del Km 36 al 37
Quan arribem pel Passeig de Sant Joan al carrer Ausias March girarem a l’esquerra i el farem fins la Plaça Urquinaona.
No passarem com l’any 2006 per la Ronda de Sant Pere, i no veurem el monument a Rafael de Casanova, però passant tan a tocar, recordarem, inevitablement, la lluita que aquest conseller en cap va mantenir fa tres segles, i qui sap si això no ens donarà també forces per acabar de fer els sis quilòmetres que ens quedaran per arribar a meta.
Els biògrafs d’Ausias March no saben del cert on va néixer. Diuen que probablement a Gandia l’any 1.397, però tots estan d’acord en què va ser un poeta d’una extraordinària sensibilitat. Molts dels seus poemes han estat cantats per en Raimon, entre ells, l’imponent, per a mi, Veles e vents, que només recordar la seva musicalitat i un parell d’estrofes encara que sigui, en aquest moment, a falta de sis quilòmetres de l’arribada, ens anirà molt bé:
Veles e vents han mos desigs complir
facent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
. . . . . . . . . .
Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.
Creurem la Plaça Urquinaona, on alguns no podrem deixar de girar el cap a la dreta per donar un cop d’ull a l’edifici del mateix nom de la plaça, aquell que només té vint pisos, però que anàvem de petits a veure’l perquè era “el gratacels més alt de la ciutat”.
I també, al passar per la plaça, molts de nosaltres rememorarem que a quatre passes, a l’esquerra, hi havia l’entitat Marathon Catalunya del carrer Jonqueres, una autèntica institució en els seus inicis i durant molts anys per als aficionats a córrer.
Fundada per en Ramon Oliu, va portar d’Estats Units la moda de córrer maratons i curses populars en contrast a la forma de practicar l’atletisme en aquella època, restringida a fer-se únicament en els estadis. Ell va ser qui va organitzar la primera marató que es va fer a Catalunya i a tot l’Estat , l’any 1.978 a Palafrugell. Va encomanar la seva passió a molta gent, i l’any 1.980, la prova ja es va celebrar per primera vegada a Barcelona.
En els anys vuitanta era freqüent trobar-se amb molts malalts del córrer en aquest local del carrer Jonqueres que ara recordem, i fer-la petar sobre la bogeria comú – no hi havia internet - mentre esperaves torn per inscriure’t en alguna de les entranyables poques curses que llavors hi havia a casa nostra, i organitzava o donava suport l’associació.
Els que avui estem corrent - els que vam tenir la sort de conèixer-lo i els que corren sense haver-lo conegut- estem, d’alguna manera, rendint un homenatge a la figura d’en Ramon Oliu, desaparegut fa quasi quatre anys. Es fa especialment palès al passar tan a prop del lloc on va crear ell una entitat que - presidida més tard cronològicament per en Raimon Vancells, Adolf Torruella, Domingo Catalán i Rafael Salinas - va ser el bressol del moviment popular que tant ha arrelat en el món del córrer. Moltes gràcies Ramon Oliu.
Ramon Oliu (Cantonigròs 1923 – Hamilton 2005)
I tot seguit, passat Urquinaona, arribarem per la Ronda de Sant Pere a la Plaça de Catalunya – renoi què gran és!– i ens trobarem amb un altre punt que ens enamorarà: l’indicador del Km 37.
Km del 37 al 38
Un cop a la Plaça Catalunya baixarem per davant de El Corte Inglés a l’esquerra a buscar el Portal de l’Àngel. Al fer-ho, acostumats com estem a veure-hi tants autobusos, tants cotxes, tants vianants per metre quadrat, tanta aglomeració en definitiva, ens sorprendrà que aquest matí d’avui, feliçment, no sigui així, i això farà especialment atractiu córrer per l’indret.
Al començament de l’avinguda del Portal de l’Àngel no ens estarem de veure la temperatura que tenim – tan de bo sigui baixa – al termòmetre gegant de Can Cottet, la botiga d’òptica que, inaugurada l’any 1902, és la més antiga de Barcelona. El termòmetre té una alçada de cinc pisos i s’ha convertit en un reconegut símbol ciutadà des què és va instal•lar fa més de cinquanta anys.
El circuit d’aquesta marató és certament molt il•lustratiu del que és la nostra ciutat. Si fins ara hem passat – quina joia fer-ho corrent una vegada a l’any almenys - per zones modernes... noucentistes... exindustrials... avantguardistes..., ara ens endinsarem, ni més ni menys, en la Barcelona medieval, i fins i tot, per la romana de fa dos mil anys.
El Portal de l’Àngel fou una de les portes d'entrada i sortida de la ciutat emmurallada, per la qual, pujant pel camí que avui és el Passeig de Gràcia s’anava directament al poble de Gràcia. Ara, l’avinguda és un pas sense tràfic, restringit a vianants i amb botigues d’allò més chic, i alguns edificis que fan recordar l’esplendor que va tenir en una època. Per exemple, el de Can Jorba –avui de El Corte Inglés - a la dreta de la nostra baixada, on per anys que passin hom recordarà que, a primers de gener, anàvem a lliurar la carta als reis gairebé tots els nens i nenes de Barcelona. I on, inevitablement, el ros ens preguntava si ens havíem portat bé, i, invariablement, li mentíem, temorosos de quedar-nos sense la nina que parlava o sense l’excalèxtric.
Al cap de vall del Portal de l’Àngel agafarem el curt carrer dels Arcs, i en arribar a la Plaça Nova ens trobarem l’edifici del Col•legi d’Arquitectes a l’esquerra, amb els plafons de Picassó a la façana; en front, la que era la porta de la sortida de la ciutat en l’època medieval i que ara és on comença el carrer del Bisbe; i a la dreta, no cal mirar perquè és d’un barroc auster i sense cap atractiu, el Palau Episcopal.
Ara és un pas de vianants i no hi ha tràfic de vehicles, però al final del Portal de l’Angel,
a principis del segle passat, ens hauriem trobat un tranvia. (Any 1911)
Girarem a l’esquerra per agafar l’Avinguda de la Catedral i passarem davant de l’Hotel Colon, l’origen del qual conté una curiosa anècdota: sembla ser que pels anys quaranta, acabada la guerra, va venir un italià adinerat a Barcelona per visitar la catedral, i en no trobar habitació en cap hotel a prop, el magnat va decidir construir-ne un just davant de l’església.
L’hotel presumeix d’haver estat allotjament d’escriptors com Ernest Hemingway o Tennesse Williams, i d’artistes del cinema com Vittorio Gassman o Sofia Loren, i durant més de deu anys, residència diària del pintor Joan Miró.
Seguirem per l’Avinguda de la Catedral, un espai al qual tots li diem sempre "Plaça", per cert, i passarem per davant de La Catedral. La construcció que veiem es va iniciar l’any 1298 sobre uns terrenys on havia existit la primitiva catedral, les dades conegudes de la qual es remunten a l’any 343, es a dir fa disset segles, que ja són segles. La façana, que no veurem del tot perquè està mig tapada per la rehabilitació que s’hi fa des de fa temps, és l’obra més recent, de finals del segle XIX concretament.
A l’apropar-nos a la Via Laietana pel pla de davant de la catedral, podrem veure la colorista teulada del reconstruït Mercat de Santa Caterina a la dreta, al lluny, obra de l’arquitecte Miralles. Al trobar la Via Laietana girarem a la dreta i la baixarem un petit tram. Passarem per la part de darrere del Palau del Rei, una meravella més del recorregut i un regal per a la vista -si no hi ha cap autocar aparcat que faci la pasqua- amb en Ramon Berenguer III el Gran saludant-nos des de dalt del seu cavall. L’estàtua, realitzada per Josep Llimona l’any 1920, va estar, per cert, acompanyada de la polèmica quan l’escultor Frederic Marès, trenta anys després, l’hi va afegir al cavall una cua diferent de la que tenia, ningú va saber el per què.
A poc arribarem a la Plaça de l’Àngel, que es diu així perquè en aquest punt, i segons la llegenda, un àngel va aturar el martiri a què estava sotmesa la petita Eulàlia al segle I (la van llençar rodolant dins una bota plena de vidres pel carrer actualment anomenat Baixada de Santa Eulàlia), més tard santa i patrona de la ciutat. Girarem a la dreta per agafar el carrer Jaume I i pujar-lo - Déu n’hi do la pujadeta a aquestes alçades - fins a la Plaça de Sant Jaume. I a l’alçada de l’encreuament amb el dels Comtes, ens trobarem el senyalitzador del Km 38.
Km 38 al 39
Creuarem la Plaça de Sant Jaume, on veurem la Generalitat a la dreta del nostre camí i l’Ajuntament a l’esquerra. L’Ajuntament amb les estàtues del rei Jaume I i de Joan Fiveller -un conseller que va protagonitzar un enfrontament històric amb el rei de Castella, Ferran d’Antequera, en reclamar-li el pagament d’uns impostos del que adquiria a Barcelona- , les quatre columnes al balcó simbolitzant les quatre barres catalanes, i una curiosa placa de 1840 que diu Plaza de la Constitución; i l’edifici de la Generalitat, on encara es poden veure senyals de dispars a la façana, producte de les moltes lluites que ha sofert l’indret al llarg dels anys.
Després de creuar la plaça enfilarem pel carrer Ferran, el nom del qual no és en honor del d’Antequera per descomptat, sinó d’un altre rei, que també era absolutista però què hi farem, i en acabar-lo arribarem a La Rambla.
Quan Barcelona era romana i la petita ciutat s’agrupava damunt d’un turó, el Mont Tàber, que estava molt a prop d’on hem passat fa poc, a banda i banda hi havia dues rieres: la del Torrent de l’Olla, que avui és la Via Laietana, i la que amb el temps s’anomenaria la Rambla després que se’n digues de moltes maneres, des de d’en Malla , d’en Bononat, de Ponent, de Pons... fins a del Codolell, pels petis còdols que hi havia.
Com sigui, i pel que diuen els erudits -als que tantes vegades estic recorrent des què m’ha donat per fer aquesta fisonomia del recorregut de la Marató BCN’09, i per aquí ara, a punt d’acabar-la, vull fer-ne un reconeixement - el mot rambla significa torrent o riera, i prové de l’àrab. És curiós tanmateix que en el vocabulari anglès modern figura també la paraula ramble que significa excursió a peu. Serà per això de la gran popularitat de la Rambla entre els turistes anglesos?
A banda de turistes, que de segur ens aplaudiran i animaran per la nostra particular excursió a peu, el primer que veurem de la Rambla serà la part nova de la façana del reconstruït Liceu, una meravella de dins però sense res especial de fora, i un teatre d’òpera on a més de poder escoltar exímies sopranos, també, insòlitament, hi actua a vegades la Pantoja.
L’entrada dels senyors i les senyores al Liceo vista per la revista satírica “La esquella de la Torratxa” (Any 1905)
Girarem a l’esquerra per baixar, i molt aviat, a la dreta, passarem per davant d’un altre hotel amb molta història: l’Hotel Oriente, on, entre d’altres personatges, s’hi va allotjar el famós escriptor de contes Hans Chrstian Andersen, i on, potser per això, s’hi celebra una tertúlia literària cada últim diumenge de mes (qualsevol aficionat a la lectura hi pot anar), anomenada El sofà literari.
La Rambla, per on seguirem fins arribar al monument a Colom, que ja l’estem veient, fa una mica de baixada. Si no, com haguessin arribat les aigües que baixaven de la serra de Collserola, de la Carretera de les Aigües, per exemple?
A propòsit, la Carretera de les Aigües, allà dalt sota el Tibidabo -on més d’un i més de dos dels que estem ara aquí a baix segur que hi ha fet algun quilòmetre d’entrenament- no s’ho diu “de les Aigües” per aquelles que baixaven, si no perquè des de principis del segle passat, l’empresa Agbar (els de la torre) hi van construir una conducció d’aigua per abastar la ciutat de Barcelona. I sabedors llavors que hi aniríem a córrer cent anys després, la van aplanar amb terra – i amb algunes pedres, tot s’ha de dir – perquè hi poguéssim entrenar les tirades llargues d’aquesta marató que estem acabant.
Seguirem corrent Rambla a baix, i justament al nostre costat, veurem a més d’una estàtua humana. Quin contrast!: impàvids com estaran els artistes que ho fan, no sé pas si no envejarem la seva immobilitat, a aquestes alçades de la peli!
A la Rambla, no cal dir-ho, hi ha de tot i més. Als portals dels números 22 i 24, a l’esquerra nostra, per exemple, hi ha uns bons forats a l’esglaó de marbre de la porta, produïts pels talons de les sabates de les prostitutes que esperaven clients picant al terra per fer-se passar el fred. Ho veuríem si no tinguéssim la pressa que tenim, perquè passarem a tocar i resulta pintoresc. Com tantes coses de la Rambla, de la vitalitat de la qual se’n poden dir tantes històries...
I en arribar al seu final, al Portal de la Pau, el que veurem serà l’estàtua de Cristòfol Colom...i també l’indicador del Km 39.
Km del 39 al 40
Això de la marató s’acaba.
Semblava que no s’acabaria mai, però s’està acabant. Ara, a falta de tres quilòmetres, el més difícil, per a mi, ja ha passat. Haurem de mantenir el ritme tant com puguem, haurem d’aixecar els genolls una mica, haurem de visualitzar la pancarta d’arribada, haurem de..., però ja gairebé la tenim coll avall.
A més, Tot i que estarem una mica tocats, no ens confondrem; sabrem que l’estàtua de Colom no és humana com les d’abans de la Rambla, sinó que és una escultura de bronze realitzada per l’escultor Rafael Atché l’any 1888, que ens diu que hem d’anar cap a la dreta.
Per sota de Colom, en una via de tren que hi havia, va ser presentat el Tren Talgo a Barcelona. (Any 1950)
Li farem cas al senyor Colom. Anirem cap a la dreta, on ens dirigeix ell amb el seu dit de dos metres i escaig, per passar pel Passeig de Josep Carner per davant de l’extraordinari edifici de Les Drassanes, el lloc on feien els vaixells a l’Edat Mitja, la més gran i més completa drassana medieval que es conserva avui al món, i una de les millors mostres de l’arquitectura gòtica civil dels Països Catalans.
I a l’arribar a la Plaça de les Drassanes, una gran rotonda bastant lletja on hi ha una mena de turó de pedres negres al mig -de fet fa anys, quan es va inaugurar, volia semblar un volcà perquè hi emergia vapor d’aigua- girarem per agafar el Paral•lel.
El Paral•lel és un carrer on a les primeries del segle passat, abans de la guerra, la disbauxa, segons diuen, estava assegurada a tota hora. Ara no. I avui, just en aquest moment, de disbauxa gens ni mica. I ja ens va bé: concentració i res més que concentració és el que necessitem.
Tot i estar concentrats, quan tinguem el mur de les Drassanes a la dreta (no volia dir “mur” per a no cridar el mal temps, sabut és que se’n diu així al moment en què es passa pitjor corrent una marató, però no he trobat una altre sinònim), veurem Les Tres Xemeneies a l’esquerra, un altre dels llocs de la ciutat que conserven el testimoniatge del caràcter industrial que va tenir Barcelona.
En aquest espai del Poble Sec, el barri a l’esquerra d’on estem ara, hi havia la central elèctrica La Canadenca a començament del segle XX que subministrava llum a la ciutat. Ara hi ha un bonic parc, on els skaters fan les seves acrobàcies al costat de fragments de l’antiga maquinària de la central, un vagó de tren, i una gran cadira – o a mi m’ho sembla – de metall, que serà el primer que hi veurem.
Avançant pel Paral•lel, on ara hi farem un tros, podrem copsar que tot i que no com abans, ni molt menys, segueix sent un carrer on el món de la faràndula hi és força present, gràcies als teatres que encara hi ha. Passant per davant de l’Apolo, per exemple, imaginarem que surten a animar-nos els artistes que hi treballen. Segur que ho farien si fos més tard perquè ara estaran dormint; o els del Victoria, una mica més enllà.
Qui sap, a més a més, si l’escultura de la Raquel Meller que hi ha damunt de la font que està entre els dos teatres a l’esquerra del nostre pas - una famosa cantant i actriu dels alegres vint que porta un ram de violetes per recordar la que va ser la seva cançó més popular, La violetera, immortalitzada per Charles Chaplin a la pel•licula Llums de la ciutat – cobrarà vida al veure’ns i ens aplaudirà per ajudar-nos a fer la mica que ens queda per arribar a la meta.
O qui sap si quan girem a la dreta per la Ronda de Sant Pau, es reencarnaran totes les vedettes que sortien a El Molino, a l’esquerra del nostre gir - el centenari music-hall tancat fa anys que no s’acaba de reobrir mai, tot i que se’n parla, perquè els gusts han canviat - i ens animaran també.
Ens posarem una mica seriosos, i al girar i agafar la Ronda de Sant Pau, podrem veure de lluny, a la dreta, el campanar de l’església de Sant Pau del Camp, una joia del romànic dins de Barcelona, de la qual se sap que ja existia abans de l’any 912.
I ja deia que això s’acabava, perquè justament a l’alçada d’aquest gir trobarem l’indicador del KM 40.
Del Km 40 al 41
Avançarem per la Ronda de Sant Pau per continuar pel carrer Urgell al final (enguany no enllaçarem amb la Ronda de Sant Antoni perquè no s’hi pot passar per les obres que estan fent en el Mercat de Sant Antoni), però abans, una petita recomanació: al creuar el carrer Marquès de Campo Sagrado, no ens hem de creure l’hora que marca el rellotge que hi ha a la façana vermella del xamfrà, a la nostra esquerra. Com que anirem amb el crono potser ens farà gràcia saber-la, però ni cas, perquè sempre, des de fa anys, indica que són les dotze i deu!
Una altra recomanació: al carrer de damunt, el Parlament, no ens aturem a l’orxateria de Can Sirvent per molt que ens agradi l’orxata i els gelats que fan – per a mi i per a molts els millors i més econòmics de la ciutat - perquè perdrem temps, i si ens hi paréssim... qualsevol torna a engegar després!
I una darrera recomanació ja que hi estic posat: una mica més amunt, també a l’esquerra, passarem per davant de l’històric Mercat de Sant Antoni d’estil modernista construït l’any 1.882. No ens aturem a veure si com es diumenge i obren el mercat de llibre vell, trobem aquell tebeo del Guerrero del antifaz, o dels germans Zipi y Zape que tant ens agradaven, o del Mortadelo y Filemon..., o els cromos dels jugadors del Barça o del Espanyol que ens fan falta per a la col•lecció... No ens aturem avui. Com per tants altres llocs pels quals hem passat, hi vindrem un altre dia; un diumenge pel matí, per buscar-ho, que és molt divertit. Avui no. Avui seguirem pel carrer Urgell amunt fins arribar a Sepúlveda.
No he dit res abans perquè se m’ha oblidat, però, val la pena, esportistes com som, de fer una referència a un lloc per davant del qual acabem de passar i que té a veure, i molt, amb l’esport, concretament el bàsquet.
És conegut que el bàsquet va arribar a l’Estat espanyol l’any 1921 procedent d’Estats Units, de la mà del pare escolapi Eusebi Millán. El que potser és menys conegut es que aquest mossèn el va introduir a les Escoles Pies de Sant Antoni que estan al final de la Ronda de Sant Pau a mà dreta, a tocar d’on hem passat, precisament, fa molt poc. El pare Millán va aconseguir, amb un grup d'ex-alumnes de l’escola, formar el primer club de bàsquet de l’estat: el Laietà. Van jugar el primer partit amb l’Europa, el club de futbol de Gràcia que també s’havien aficionat al bàsquet, i el resultat va ser de 8 a 2 a favor de l’Europa. Heu llegit bé: vuit a dos!
Una de les fotografies més antigues del bàsquet a Espanya. El pare Millán
amb el seus alumnes jugant al pati dels Escolapis de Sant Antoni. (Any 1921)
A l’arribar a Sepúlveda pel carrer Urgell (variant respecte dels darrers anys en els quals hi arribàvem pel carrer Muntaner després de passar pel la Ronda de Sant Antoni) girarem a l’esquerra, i a l’alçada del proper carrer, el de Borrell, després d’haver ensordit pels crits d’ànim d’un afònic Conesa -el conegut organitzador de la Cursa de Sant Antoni- on segur que estarà, esgargamellant-se com sempre juntament amb un grup d’animació fins que arribi l’últim corredor, trobarem el senyal del km 41, on haurem de dominar l'emoció.
Km 41 al 42,195
Passat el 41, tot serà cosir i cantar. Seguirem per Sepúlveda, un carrer que puja una mica precisament des d’Urgell on hem girat, però tant s’hi val. Ara, que molt aviat veurem les columnes de l’edifici de La Fira, que voldrà dir que estarem a punt d’acabar aquesta marató tan anhelada, tant s’hi val.
La mica de pujada tant s’hi val (pitjor era quan pujàvem fa anys fins a l’estadi de Montjuïc per acabar la marató, podríem dir). Continuarem per Sepúlveda – quin nom de carrer tan bonic – com deia, planejant i pujant una miqueta. Trobarem un grup incondicional a l’encreuament amb el carrer Vilamarí que ens saludarà amb desfermades emocions, i girarem a la dreta a l’arribar al Paral•lel – quin altre nom més bonic –.
Trobarem la Plaça Espanya i l’indicador del km 42; ara sí que s’ha acabat.
I una mica més enllà, passades les Torres Venecianes, que estan aquí des de l’Exposició del 29, esperant-nos per acollir-nos, també emocionades... la glòria.
Texto de Pucurull, corredor de Corredors.cat. Increíble trabajo, gracias compañero.
No hay comentarios:
Publicar un comentario