En trobar per la Diagonal el carrer Bac de Roda, que ja el coneixem d’abans, l’agafarem a la dreta sortint de l’avinguda per fer uns dos-cents metres i girar a l’esquerra pel de Marroc. En farem uns cinc-cents d’aquest -el nom del qual no cal dir que fa referència al país del Nord d’Àfrica- fins tornar a agafar la Diagonal.
Al fer aquesta sortida i entrada a la Diagonal rodejarem el modern Parc Central del Poble Nou, acabat no fa gaire. Ha estat dissenyat per en Nouvel, el mateix arquitecte de la Torre Agbar que ja veurem de lluny al final del carrer quan tornem a enfilar la Diagonal. Un parc d’allò més futurista, que segons paraules del seu creador “ demana, calma i silenci, (...) lloc de recolliment...”
Tot no és bonic i bucòlic, però. Darrera el parc es troba Can Ricart, i recordarem que és un espai que constituint un símbol del que va ser el barri (un patrimoni excepcional, diuen els veïns, i una de les peces de major interès del llegat industrial barceloní i català, certifiquen els especialistes) ha estat en perill d’enderroc, engolit per la voracitat constructora de la zona. Sembla ser que, gràcies a les reivindicacions del veïnat, finalment s’ha salvat una important part, en una de les quals es troba l’Hangar, que és un centre de producció artística de les tendències més avançades. Els felicitarem al passar-hi tan a tocar.
Per Marroc creuarem Espronceda, el poeta de qui -no sé sí ara també- a l’escola ens feien aprendre a els seus versos per recitar-los en les festes familiars, com aquell de la cançó del pirata:
Con diez cañones por banda,
viento en popa, a toda vela,
no corta el mar, sino vuela
un velero bergantín.
Bajel pirata que llaman,
por su bravura, El Temido,
en todo mar conocido
del uno al otro confín.
No segueixo perquè és molt llarg.
Bé, només el seu final. Com dic més d’una vegada, aquests escrits tenen l’objectiu de -sí recordem alguna cosa el dia de la marató- ens serveixin per saber quelcom dels llocs i ens ajudi a fer el camí de la nostra prova més plaent. I potser, com que en el quartet final del vers el poeta parla més que mai del mar i hi estem a prop...doncs...
Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.
Passat Espronceda, travessarem el carrer de Bilbao. Què podem dir de Bilbao per recordar-ho?: segur que moltes coses, però se m’acut una d’emblemàtica i molt coneguda: el club de futbol de la ciutat es manté, erra que erra i des de temps immemorial, amb jugadors nascuts al seu país en el seu equip. Un romanticisme que els hi funciona, curiosament, en unes èpoques on una cosa semblant no ho fan ni els clubs de petanca.
Sabino, el jugador del Bilbao dels anys vint, de 1,58 d’alçada, precís pels seus centres,
que van fer famós el crit dels seus companys d'equip: ” “A mi el pelotón, Sabino, que los arrollo”.
(Postal de dins l'embolcall d'una taula de xocolata. Any 1923)
I en el mateix carrer Marroc, a punt de tornar a agafar la Diagonal, veurem un indicador d'aquells que els seus números fan cada vegada més goig: el del Km 27 en aquest cas.
Km 27 al 28
Seguirem pujant molt suaument per la Diagonal fins la Plaça de les Glòries (a la que enguany hi haurem arribat per un altre camí que el de l'any passat) i durant el tram per l'avinguda des del Km 27 fins arribar-hi estarem veient un prodigi arquitectònic, la Torre Agbar, que s’ha convertit en una nova icona de la nostra ciutat.
Al punt d’arribar, i després de creuar el carrer de la Llacuna (fàcil és endevinar que antigament la zona era un estany) passarem a tocar el Centre Comercial Glòries, la gran superfície inaugurada fa deu anys, ubicada en el mateix espai que fou de l’Hispano Olivetti. La Olivetti va ser una emblemàtica fàbrica de màquines d’escriure, filial de la multinacional del mateix nom, que era el que se’n deia una “empresa modelo”, admiració de propis i estranys. Tot i ser-ho – coses de la vida – la revolució tecnològica dels anys vuitanta li va causar un fort impacte, i malgrat haver arribat a construir més d’un milió de màquines a l’any, va tancar les portes un bon dia, i tres mil cinc-cents treballadors van passar a l’atur.
Si comento això és només per explicar el que succeïa en un temps pels llocs on estem passant. La zona del Poble Nou ha estat el paradigma d’èpoques molt difícils, no gaire llunyanes. D’igual manera, intento reflectir la fesomia que te ara l’indret, amb l’objectiu de conèixer una mica més -sí fa falta- els espais per on correm aquesta marató tan nostra.
Com veurem, el lloc està en plena transformació. Segurament, els que vam córrer la prova ara fa un any comprovarem que està canviant molt, i més que canviarà. Diuen, per exemple, que serà tal la quantitat d’edificis nous que es construiran al voltant de la Torre Agbar, que perilla fins i tot la seva fàcil visió actual. Aprofitem-nos-en i mirem, mirem força, per si de cas.
La Torre Agbar fou inaugurada el mes de setembre de 2005. L’edifici té l’aspecte d’un míssil enorme – o d’un supositori...o d'un consolador, perquè tothom hi diu la seva – i amb una alçada de 144 metres (trenta-dos pisos) és el més alt de la ciutat després de l’Hotel Arts i la Torre Mapfre, per sota dels quals passarem mes tard. Construïda per l’arquitecte francès Jean Nouvel, qui diu (ens servirà saber-ho) que “...al dissenyar-la em vaig inspirar en el massís de Montserrat i en Gaudí tractant de simbolitzar les forces de la natura amb la tecnologia humana. I així, l'exterior de la torre vol evocar l'aigua transparent, efecte que he tractat d’aconseguir per mitjà d'una pell escamosa de vidre que varia de color segons el moment del dia i el tipus d'il•luminació, tant de la natural segons d’on li ve, com l’artificial a la nit ”.
Haurem tingut ocasió de comprovar que la torre és una meravella. No farem ni cas d’altres moderns edificis que hi ha al seu costat, que ens passaran desapercebuts per l’impacte que ens haurà produït la “passada” d’edifici – com es diu ara – com el que veiem.
I qui sap sí en passar...ens estaran esperant en Tomas Molina i el seu alter ego per aplaudir el nostre pas, immòbils des que el 31 de desembre presentessin el programa especial de les campanades de Cap d'Any per TV3, sabedors que avui correríem la marató per aquí.
El polonès David Olivares i l’autèntic Tomàs Molina (o és al revés?)
potser faran sonar campanes en el moment que passem per sota la Torre Agbar
En arribar a la Plaça de les Glòries girarem en rodó per tornar a baixar per la Diagonal en direcció mar per l’altre lateral contrari al que hem pujat. I com abans, a tocar les vies del Trambesós, la parella del Trambaix els rails del qual ja coneixíem perquè els havíem vist fa molta estona quan corríem per la part alta de la Diagonal. El Trambaix i el Trambesòs són, en efecte, un duo de tramvies que no veurem funcionar avui, perquè en honor nostre no circularan. I tot seguit tornarem a tenir una altra alegria: la de veure que ja estem al Km 28 i encara estem molt sencers.
Del Km 28 al 29
Baixant per la Diagonal (suaument; que ningú es pensi que és una rampa i podrà deixar-se anar) tornarem a creuar gairebé els mateixos carrers que hem creuat pujant, i veurem algun immoble, acabat o en construcció, que sembla que vulgui fer-li la competència a la Torre Agbar. Però no!, ni parlar-ne!, cap ni un li fa ombra.
I mira que n’hi ha, i més que n’hi haurà i en veurem, perquè estarem en ple 22@bcn , el nou districte tecnològic de Barcelona. (A això de posar noms nous -i a vegades estrambòtics- a carrers, districtes i barris, som molt aficionats els barcelonins; ens agrada complicar-nos la vida, amb el fàcil que és dir-ne -com segurament se seguirà dient- el Poble Nou.)
Passarem pel costat de recent inaugurat Campus Universitari de Comunicació de la Pompeu (no sé sí inaugurat oficialment perquè el dia que s’havia de fer va haver un enrenou amb el polèmic Pla Bolonya pel mig) en un magnífic i modern edifici que forma part d’un complex del sector audiovisual, construït en part de l’espai que ocupava l’antiga fàbrica tèxtil Ca l’Arañó.
Travessarem també la emblemàtica Rambla del Poble Nou, un altre dels carrers transformats, però que conserva en certa manera la seva essència. La conserva especialment en la part de baix, una mica més enllà d’on la creuarem, amb algunes botigues antigues, bars, habitatges -alguns amb decoració noucentista-, associacions històriques com el Casino de l’Aliança, monuments com el dedicat al Doctor Trueta, placetes...Sí no fos perquè estem fent una cosa molt important avui, i encara no és l'estiu, estaria bé acostar-nos a l’Orxateria Tio Che - també amb estètica modernista- on, després de Can Sirvent del carrer Parlament, serveixen la millor orxata de Barcelona pel meu gust. I ja que parlem de l’Orxateria Tio Che, no em vull estar de dir també, esportistes com som, que en aquest lloc es va fundar l’any 1909 l’històric club de futbol del barri, el CE Júpiter, que precisament celebrarà enguany el seu centenari militant en la 1ª Territorial, una categoria impròpia pel seu historial.
A propòsit, el Jupiter va ser un club d’atzarosa vida que mereix un comentari, ara que estem passant pel seu barri (tot i que juga a la Verneda): el seu escut quadribarrat i estelat fou prohibit per Primo de Ribera als anys vint, tot i que retornat més tard durant la República. El 1939, acabada la Guerra Civil, el franquisme va tornar a prohibir l´escut i va obligar a canviar el nom del club pel de C.D. Hércules, i els colors gris i grana del vestuari pels verd i blanc. El 1940 es va retornar el nom original de Júpiter, però no l´escut. El 1946 es va demolir el seu camp de futbol per fer-los canviar d’emplaçament. L'any 1959 l´equip va recuperar els colors gris i grana tradicionals, però va ser fins l'any 1989, en democràcia, que se’ls va retornar l´escut original.
Una imatge insòlita, en la qual un guàrdia civil ho controla tot prop de la porteria d’un camp de futbol.
No sé sí del camp del Jupiter, però podria ser-ho perfectament. (Data incerta)
I parlant d’història, és possible que puguem veure de lluny algunes xemeneies que es conserven com a testimoniatge de què aquesta fou la zona industrial de Barcelona per excel•lència. Segons els historiadors, el principal nucli de la industrialització espanyola durant el segle XIX, amb fàbriques de tot tipus, la majoria avui en desús, i reconvertint-se en un espai amb empreses d’alta tecnologia que componen l’anomenada zona22@bcn que dèiem abans, i alguna del sector de disseny, com la d’en Mariscal, el famós creador del Cobi olímpic, que té el seu estudi a cent metres d’on passarem més tard.
I avançant, després de travessar els carrers amb els noms de dos il·lustres escriptors, Espronceda i Lope Vega, el Fènix de los ingenios que va morir el 1635 després d’haver estat soldat, sacerdot, marit i amant deixant una obra literària immensa i de gran vàlua, arribarem a l’indicador del Km 29 situat a l’alçada de Bac de Roda.
Del Km 29 al 30
Continuarem baixant per la Diagonal. De baixada no l’abandonarem com hem fet de pujada, sinó que farem tota l’avinguda fins al final (Dir que anirem “fins al final” és per a nosaltres perquè en realitat és el principi de l’avinguda, ja que és sabut que tots els carrers de Barcelona que no són paral•lels al mar hi comencen; i els que són paral•lels ho fan a l’Hospitalet, per entendre’ns).
Bé, anirem baixant, i ho farem a la recerca del quilòmetre 30 de la marató, i ja només ens en quedaran dotze.
Ara per l’altre costat de la Diagonal, travessarem els mateixos carrers del Poble Nou que hem creuat quan pujàvem per l’avinguda, la part central de la qual està sempre plena de col•legues, guillats com nosaltres per la cosa aquesta del córrer. I és que els cinc quilòmetres entre anar i tornar que té, és una magnífica mesura. Avui, però, no hi haurà cap aficionat entrenant, ni aquí ni en lloc de la ciutat. O bé correrà la marató com nosaltres, o si no, estarà animant-nos i aplaudint-nos en una cruïlla. De fet, seria una heretgia que estigués, per exemple, fent footing pel voltant d’allí on passem.
Passat Selva de Mar, i des d’aquest carrer fins al de Josep Pla, veurem a la nostra dreta, a pocs metres, el futurista Parc de Diagonal Mar, un dels parcs més grans de Barcelona, concebut pel desaparegut arquitecte Enric Miralles, que el va concebre, segons les seves paraules “...com un arbre que neix del mar i es ramifica com una ma oberta que, alhora, simbolitza els camins de l'home al llarg de la seva vida”. El va dissenyar a partir d'un nou concepte de respecte pel medi ambient. Per exemple, a més del sistema de reg amb aigües freàtiques, hi ha una estructura de dunes que protegeixen la vegetació de l'aire del mar, la sorra i la sal. Ens agradaria veure el Parc per dins, però no serà així. El veurem força estona, ara pel costat muntanya i més tard pel de mar, però des de fora. Tornarem amb la família un altre dia perquè val la pena.
Després del carrer Josep Pla ens trobarem amb el Centre Comercial Diagonal Mar, on, a la cantonada hi ha cada any un conjunt fent música per animar-nos (enguany em sembla que a més a més hi hauran danses tradicionals xilenes),
unes coses que a aquestes alçades de la pel•licula són molt d’agrair.
I just en aquest punt, també, trobarem el Km 30. Semblarà mentida, però n’haurem fet ja trenta.
Dit d’aquesta manera, semblarà que ja em fet el més difícil. Però, no. Fins i tot els més inexperts saben, perquè els ho han dit cent mil vegades, que la marató comença a partir del 30...o del 33 sí voleu. És a dir que el que hem fet fins ara és un escalfament llarg.
Que ningú dels que avui fan la marató per primera vegada -que em sembla que enguany són una bona colla- s’espanti. Ara, a partir d’ara, és el moment en el qual l’entrenament que hem fet, i la il•lusió que ens suposa acabar una prova mítica com aquesta, ens ajudarà. Potser ho passarem fotut, però -deixeu-me ser recorrent- com diu un que coneixem: “Yes, we can”.
Se sap que en Barak Obama és esportista, però no se sap sí també corre maratons.
Posant-li imaginació, podem pensar, per la foto, que és dels nostres i va o ve d’entrenar
Km 30 al 31
Girarem a la dreta en acabar l’avinguda Diagonal i agafarem el Passeig Taulat, un nom que al significar una peça de terra dividida en taules de conreu recorda el que devia de ser aquest indret en un temps llunyà. El passeig, en aquest punt, travessa i divideix en dos el Parc Diagonal Marconstruït en una part dels terrenys que ocupava l'antiga fàbrica Macosa, una de les indústries més importants i emblemàtiques del Poblenou, on es feien trens, tramvies i vagons de metro.
I ens agradarà també recordar que – com ja he dit fa un moment- el parc va ser dissenyat per un arquitecte autòcton, l’Enric Miralles. Ens agradarà, perquè després d’haver passat per edificis tan emblemàtics com els que hem passat des que hem començat la marató, i més que en passarem, potser ens vindrà al cap una pregunta: ¿com és que les darreres grans obres arquitectòniques de Barcelona: Palau Sant Jordi, Torre de Collserola, Hotel Arts, Torre Agbar... són fetes per arquitectes de fora de l’Estat; i el Pont de Bac de Roda de Calatrava, l’Illa Diagonal de Moneo... per arquitectes de fora de Catalunya? Ja sé que el que importa és que la ciutat tingui els millors edificis possibles, i si els millors arquitectes del món no són d’aquí, bé està que els anem a buscar on sigui, però, precisament avui, que tot corrent estem veient tantes joies arquitectòniques del passat, no podrem deixar de preguntar-nos on són els hereus d’en Puig i Cadafalch, Domènech i Muntaner, Gaudí, Coderch...?
De totes maneres, potser avui no ens hem de fer aquestes preguntes tan difícils de respondre. Passant tan a prop del Fòrum com ho estem fent, potser ens ajudarà més rumiar sobre les interessants reflexions d’alguns pensadors a propòsit dels esdeveniments d’aquells dies, una d’elles, per exemple, la del Premi Nobel de la Pau de 1991, Aung San Suu Kyi, que va dir: “La pau, el desenvolupament i la justícia van lligats entre ells. No podem parlar de desenvolupament econòmic sense parlar al mateix temps de les condicions de la pau. O potser és possible desenvolupar-se econòmicament en un camp de batalla?”
No és que ens haguem de posar seriosos, però crec que aquest pensament és, per a mi, una bona matèria per pensar una mica en positiu, que és el que ens convé ara!
A més, si volem reflexionar-hi, millor que ho fem quan estem passant pel bell mig del Parc Diagonal Mar, des del qual, i abans de girar a l’esquerra per agafar la part baixa del carrer Selva de Mar, veurem a la dreta un vestigi de fa més d’un segle, la Torre de les Aigües, que segons els entesos és una interessant mostra d'arquitectura industrial, conservada enmig de les modernes edificacions de la nova zona.
La Torre de les Aigües, que finalment va pertànyer a la Macosa, fou edificada l’any 1882 per un particular per extreure i comercialitzar les aigües del riu Besòs. Va ser un desastre perquè no es va tenir en compte que el mar estava molt a prop i generava filtracions salades. El fracàs va ser tan gran, que l’empresari que havia finançat l’obra no va poder superar-ho i es va llençar des de dalt de tot de la torre.
I per referir-nos al lloc amb una història menys macabre, diguem que també molt a prop, a la nostra dreta, passada la plaça de la torre, hi ha un espai que va ser un altre complex fabril del segle XIX i s’ha conservat l’estructura dels edificis. Ara en diuen Palo Alto, i és una Fundació on hi ha diversos petits tallers i empreses, una d’elles d’en Javier Mariscal, el creador del Cobi, que, -no ho hagués dit mai- té un estudi on hi treballen més de 40 empleats.
Al final de Selva de Mar girarem a la dreta per agafar el Passeig de García Faria, un enginyer de camins i arquitecte del segle XIX que va aportar a la ciutat la reforma de les clavegueres.
Tot i que hi ha documents i mostres que acrediten que a Barcelona hi havia clavegueram en l'època romana, no és segur que n’hi haguessin fa dos-cents anys. Com sigui, el traçat del sistema modern del subsòl es deu a aquest barceloní, a qui honorem posant-li el nom d’aquest carrer, on poc després d’agafar-lo i abans d’anar a buscar l’Avinguda del Litoral, trobarem el Km 31.
Una proposta singular: baixar a la Barcelona subterrània
per veure l'interior de les clavegueres que recullen l'aigua dels desaigües
de les cuines i els lavabos de casa. Els nens s’ho passen bomba.
Un apunt curiós, parlant de tot això: el subsòl actual de Barcelona és travessat per més de 1.700 quilòmetres de clavegueres...que aviat està dit. Moltes gràcies senyor García Faria.
Una altra curiositat observada pel sotasignat: entrenant per Barcelona (mirant al terra per no fotrem de lloros), he comprovat que les úniques tapes metàl·liques que donen accés a les infraestructures subterrànies de la ciutat que estan retolades en català són les del "Clavegueram"; les demés ("Agua potable", Señales de Tráfico", etc) deuen ser del temps de la picor...o les de les clavegueres encara són més antigues.
Km 31 al 32
No hi ha més remei: haurem de pujar el pont del final del carrer Selva de Mar per agafar l’Avinguda del Litoral. El pont és el desnivell per sota del qual passa la Ronda del Litoral. I s’ha de dir, que és curt però força emprenyador, especialment ara que estem al quilòmetre 31, el moment en el qual comencen tots els mals. Ens “salvarà”, no obstant, poder veure el mar a prop, que sempre relaxa, perquè haurem arribat a la platja en aquest moment.
Tan punt haurem enfilat l’Avinguda del Litoral, que tot i que és contra direcció avui tenim permís, veurem la Torre Marfre i l’Hotel Arts a uns tres quilòmetres. I al darrera d’aquests dos edificis singulars de Barcelona, a la llunyania, la muntanya de Montjuïc i el Castell.
Que vegem el Castell de Montjuïc lluny, molt lluny, no és d’estranyar, perquè, com deia el columnista Narcis-Jordi Aragó en un diari, a propòsit de l’enrenou vers la devolució del Castell a la ciutat, “...no és estrany que la distància entre els catalans i el castell hagi arribat a ser pràcticament infinita”, tot rememorant el que ja deia el famós escriptor Josep Maria de Sagarra fa més de setanta anys al referir-se al poc contacte moral dels ciutadans amb el lloc: “El castell és la cosa més antibarcelonina que existeix; si hi ha dues coses que no lliguin són el castell i els pardals de la Rambla”.
Avançant, tindrem a l’esquerra del nostre pas quatre platges per las quals passarem ben a prop: la de la Nova Mar Bella ara -que diuen que és la preferida per les dones, ningú sap per què, i també dels pescadors de canya-; la de la Mar Bella la segona, també en aquest quilòmetre que estem fent -en la qual es pot practicar el nudisme- ; la del Bogatell la tercera –una de les més apreciades pel que fa a la seguretat- ; i, finalment, la de la Nova Icària -també molt tranquil·la, la preferida per les famílies amb nens-.
El cert és que els barcelonins ens hem anant afeccionant cada cop més als banys de mar. Des d’una mica abans dels Jocs Olímpics s’ha recuperat el front marítim de la ciutat i s’ha produït un canvi històric en aquest aspecte perquè les platges s’han integrat a la nostra vida quotidiana. Un recorda que quan era petit, això no era així (ja sé que els banys de mar no es van començar a fer a Europa fins a finals del segle XIX, però no va per aquí la cosa!!!), en bona part perquè durant la postguerra, a les platges de Barcelona no s’hi podia anar. Amb excepció de la que dèiem de Sant Sebastià, a la Barceloneta, la resta -les que avui fan tant goig- eren abocadors immensos de runa i deixalles.
Els banys de la Mar Bella restaren oberts fins als anys quaranta, en què foren
destruïts per un temporal. Fins llavors era considerada la platja més chic de Barcelona
on es lluïen els banyadors més moderns. (Fulla d’un catàleg de Can Jorba de l’època. Data incerta)
Anirem apropant-nos per l’Avinguda del Litoral al Poliesportiu de la Mar Bella, un complex on s'hi practiquen molts esports, i on els que som aficionats a aquesta xifladura del córrer venim a buscar el dorsal de la Cursa dels Nassos, perquè és on hi munten tota la infraestructura d’aquesta prova de l’últim dia de l’any.
Passat l’edifici hi ha una pista d’atletisme. Es va construir en els terrenys on el Canaletes hi tenia fa uns anys una pista de terra – no de tartan com és la d’ara que és un luxe - on potser més d’un dels que participen avui a la marató hi hagi fet alguna carrera o algun salt. Sí és del Poble Nou i una mica veterà o veterana és quasi segur, perquè el Canaletes és un entranyable club del barri, que fa uns anys estava presidit pel doctor Lluís Bertran, un excampió de Catalunya de 100 metres llisos dotat d’un carisma especial, que contagiava la seva passió per l’atletisme al qui es posés per davant.
I precisament a l’alçada de la pista d’atletisme, veurem, emocionats, la senyal del Km 32.
Km 32 al 33
Passades les pistes d’atletisme del Poliesportiu de la Mar Bella, trobarem a l’esquerra una altra instal•lació on es fomenten tots els esports nàutics: la vela, el caiac, el catamarà... fins i tot el windsurf, aquella cosa que fan alguns d’ embolicar-se dintre les ones – que en aquest punt del litoral sembla que n’hi ha sovint – i tornar a sortir amb aspecte de no haver-se ni mullat els cabells, que ja té mèrit! Potser si hi ha ones adequades (quina paciència haver d’esperar a que n’hi hagin, no?), veurem uns quants surfistes fent de les seves.
En aquest indret estem fent el quilòmetre trenta-dos, i diuen els que n’entenen, que a partir d’ara és quan realment comença la marató. És qüestió de fer-los-en cas i anar amb compte. No deixar-nos envair per la sensació de cansament. Potser és el moment de prendre una mica de mel?
Seguint per l’Avinguda Litoral la mateixa sinuositat que el perfil de les platges que hi ha al costat, farem uns dels quilòmetres que formen part del grup dels més consagrats de la marató: els que van del 32 fins el 36-37. No és que els cinc o sis que restin després no ho siguin de malèvols, però dintre d’aquells acostuma a presentar-se - si és presenta, que a vegades no - el famós mur de la marató (hi ha qui li diu “la paret”) i si se supera, els altres quilòmetres són menys difícils perquè la proximitat de l’arribada et dóna ales. Una observació al marge: sembla ser que les dones -quina sort que tenen- no solen passar el mur, o el passen amb molts menys problemes que els homes.
Entre el senyal del 32 que acabem de passar i el del 33, veurem – sobre tot els més llargaruts – la Platja del Bogatell. Els que no som gaire alts veurem almenys el mar, que sempre apaivaga , i que falta ens farà per alleugerir la tensió acumulada per les hores que portem corrent.
Ara és una sort poder banyar-se en aquesta platja homes i dones junts. Però sempre no ha estat així. Al segle XIX calia enfrontar-se a l'estricta moral de l'època, tot i que alguns no li feien massa cas. Els més atrevits fins i tot es banyaven nus. I no serien pocs quan l'Ajuntament va elaborar diversos edictes prohibint banyar-se despullats. Un d’ells deia textualment: “Prohibo y vedo que de hoy en adelante, persona alguna de cualquiera edad, sexo y condición que sea, se desnude, lave ni nade, en toda la playa”.
Uns anys més tard, s’era una mica més progressista -no gaire- i deixaven nedar. Fer-ho en pla nudista, no obstant, estava castigat amb una multa de cinc pessetes, i no era possible, com ho il•lustra aquest altre ban de l’Ajuntament de Sant Martí (el poble originari del lloc on estem corrent ara) de l’agost de 1872: “La personas de ambos sexos que quieran bañarse no podrán verificarlo completamente desnudas, debiendo llevar, á lo menos, pampanilla (taparrabos)”.
Ara bé, els que seguien l’estrica norma d'ensenyar el mínim de cos havien de fer-ho per separat: els homes i les dones no es podien banyar junts. No va ser fins principis del XX que es va autoritzar la la coexistència dels dos sexes; i tot i així, quan els banys de Sant Sebastià van obrir una zona mixta a la platja, es va produir un fenomenal escàndol.
Platja del Bogatell (Any 1930)
Al març no és l’època, però a l’estiu, aquestes platges són un formiguer de gent d’allò més variada: des de venedors de cent mil coses (llaunes, pareos, encenedors, gelats...), tatuadors que per quatre o cinc euros et tatuen un cranc on vulguis... guiris de pell vermella encesa menjant paella en algun dels xiringuitos que hi ha... veïns del Poble Nou que al seu costat juguen al dòmino... i també gent nedant al mar, es clar. I fins i tot, ara, naturistes que es banyen despullats.
Seguirem veient durant aquest quilòmetre per l’Avinguda del Litoral, ara una mica més a prop, les dues torres bessones nostres, la Mafre i l’Hotel Arts, i el Castell de Montjuïc, tot i que aquest segueix lluny, molt lluny. Molt lluny, físicament i espiritualment, perquè com és sabut, allà va ser afusellat Lluís Companys, sense cap més càrrec que haver estat el president de la Generalitat de Catalunya. Molt lluny, físicament i espiritualment, perquè de fet, la vegada que tenim més a prop el castell, els que correm, és al novembre de cada any, per Tots Sants, quan la Cursa de l’Amistat, que acaba al Tibidabo després de travessar Barcelona comença a les seves portes.
Un apunt sobre l’indret on estem: anys enrere, hi havia aquí el Somorrostro, un barri de barraques a la mateixa platja, habitat per la gent més desafavorida de la ciutat, on hi va néixer la bailaora gitana Carmen Amaya, una figura mítica del ball flamenc, aclamada a tot el món, especialment als Estats Units. En les seves memòries, Carmen Amaya, que mai va defugir dels seus orígens, explicava que la seva barraca, davant de la qual ballava de petita, s’inundava amb freqüència de l’aigua del mar de tan a prop que la tenia de la platja. Té un carrer amb el seu nom a tocar d’on passem – entre el nostre camí i el cementiri del Poble Nou - i morta prematurament, va deixar escrit que catalana com era, volia ésser enterrada al bell mig de l’Empordà, a Begur concretament, on així va ser l’any 1963.
No el veurem, però passarem com deia, molt a prop del cementiri del Poble Nou, el més antic de Barcelona, establert en el segle XVIII fora de les muralles de la ciutat per tal d'eradicar la costum d’enterrar a la gent dins de les esglésies. L’entrada està en el carrer de Jaume Vicens Vives, al començament del qual, a tocar l’Avinguda del Litoral hi trobarem el senyal del Km 33.
El lloc és un prodigi quant a figures escultòriques i panteons, fins a l’extrem que cada primer diumenge de mes s’hi fan visites guiades, on un guia explica i mostra el millor de l’arquitectura i l’escultura funerària de l’època. Encara que avui és el primer diumenge de mes, no hi passarem perquè estem per una altra cosa més divertida. Si ho féssim, tot i que és un cementiri, en veuríem de coses divertides no obstant: per exemple alguns epitafis que hi ha en algunes làpides. En una s’hi pot llegir: “ Un metge, no diré qui, sols un dia em visità. Un vomitiu m’ordenà i respongui que no el volia; em digué que em curaria...i vaig morir l’endemà”
Km 33 al 34
Continuant per l’Avinguda Litoral passarem a tocar del parc de la Nova Icaria a la nostra dreta, i després de la Plaça dels Campions tombarem a la dreta pel carrer de l’Arquitecte Sert per girar tot seguit cap a l’esquerra pel de Salvador Espriu (famós el primer per haver dissenyat la Fundació Miro de Montjuïc entre altres coses, i famós el segon per haver escrit obres cabdals, no només de les lletres catalanes sinó de la literatura universal).
En aquest quilòmetre ens trobem de ple en el que va ser la Vila Olímpica dels Jocs Olímpics de Barcelona del 92. Tot l’indret respira esport; des dels habitatges dels atletes a la nostra dreta, fins els llocs al•legòrics, que n’hi ha uns quants, i això de segur que ens ajudarà una mica en el nostre esforç.
Fixem-nos-hi: dintre de poques gambades trobarem el Parc del Port Olímpic i la Plaça dels Campions (una mica amagada per les plantes), on hi ha al terra les empremtes en ciment de deu esportistes de faula : Kubala, Di Stefano, Garry Kasparov, Eddy Merckx, Carl Lewis, Màgic Johnson, Pelé, Johann Cruyff, Indurain i Sergey Bubka. I pel carrer Salvador Espriu, arribarem a la Plaça dels Voluntaris. És a dir que per esport que no quedi.
Al passar per aquí, no podrem sostraure’ns a què en els pisos actuals de la Vila Olímpica s’hi van allotjar tots els mítics esportistes olímpics, des del velocista Carl Lewis fins al saltador d’alçada Javier Sotomayor, passant, pel que fa a la nostra especialitat, per tots els corredors de les maratons masculina i femenina. Bé, tots els esportistes no s'hi van allotjar, perquè els del equip de bàsquet USA, els multimilionaris Michael Jordan, Màgic Johnson, Larry Bird, etc..., van fer l’estada en un hotel de gran luxe.
Com sigui, i potser per arrodonir-ho, influïts pel lloc, fins i tot ens semblarà al passar que sentim cantar “Baaaaarceloooona” a la Montserrat Caballè i el Freddy Mercury, o “Amics per sempre... Means you'll always be my friend...” a en Josep Carreras, des de l’estadi.
Montserrat Caballè i Freddy Mercury. No cal dir res més. (Jocs Olímpics. Any 1992)
Just a banda i banda de la Plaça del Voluntaris, on hi ha un brollador d’aigua de notables dimensions, veurem, ara sí, absolutament de prop, els dos gratacels que fa estona que guaitàvem, ambdós d’una alçària de 153,5 metres que són els més alts de Barcelona: la Torre Mafre, que és un edifici d'oficines amb un centre comercial a la planta baixa, i l'Hotel Arts que té 456 habitacions. Hem preguntat si avui fan algun descompte per ser maratonià i ens han dit que no. El que vulgui la Presidential Suite, només val 8.000 euros la nit. Això sí, amb allò que en diuen skyline, amb vistes al mar, a la muntanya, a tot arreu.
A l’arribar a la plaça girarem per agafar a la dreta el carrer Marina, però abans haurem vist de reüll, a prop del mar i al peu de l’Hotel Ars l’escultura daurada anomenada El Peix d'Or pels seus reflexos del sol, dissenyada per Frank O.Ghery, el mateix arquitecte de l’hotel.
Al girar, també veurem enfront nostre a l’esquerra i al costat del brollador, la de, per a mi estranya tot i que de bon mirar, escultura no figurativa David i Goliat, una mena de carota d’un gegant sustentada per tres potes. Els entesos diuen que l’obra vol simbolitzar la victòria que va suposar transformar una zona degradada com era aquesta en un espai tan lluït. Repeteixo: ho diuen els que saben de què va.
I pel carrer Marina, del que farem un bocí molt curt, ens trobarem amb l’indicador del km 34 a l'agafar a l’esquerra el Passeig de Circumval•lació.
Km 27 al 28
Seguirem pujant molt suaument per la Diagonal fins la Plaça de les Glòries (a la que enguany hi haurem arribat per un altre camí que el de l'any passat) i durant el tram per l'avinguda des del Km 27 fins arribar-hi estarem veient un prodigi arquitectònic, la Torre Agbar, que s’ha convertit en una nova icona de la nostra ciutat.
Al punt d’arribar, i després de creuar el carrer de la Llacuna (fàcil és endevinar que antigament la zona era un estany) passarem a tocar el Centre Comercial Glòries, la gran superfície inaugurada fa deu anys, ubicada en el mateix espai que fou de l’Hispano Olivetti. La Olivetti va ser una emblemàtica fàbrica de màquines d’escriure, filial de la multinacional del mateix nom, que era el que se’n deia una “empresa modelo”, admiració de propis i estranys. Tot i ser-ho – coses de la vida – la revolució tecnològica dels anys vuitanta li va causar un fort impacte, i malgrat haver arribat a construir més d’un milió de màquines a l’any, va tancar les portes un bon dia, i tres mil cinc-cents treballadors van passar a l’atur.
Si comento això és només per explicar el que succeïa en un temps pels llocs on estem passant. La zona del Poble Nou ha estat el paradigma d’èpoques molt difícils, no gaire llunyanes. D’igual manera, intento reflectir la fesomia que te ara l’indret, amb l’objectiu de conèixer una mica més -sí fa falta- els espais per on correm aquesta marató tan nostra.
Com veurem, el lloc està en plena transformació. Segurament, els que vam córrer la prova ara fa un any comprovarem que està canviant molt, i més que canviarà. Diuen, per exemple, que serà tal la quantitat d’edificis nous que es construiran al voltant de la Torre Agbar, que perilla fins i tot la seva fàcil visió actual. Aprofitem-nos-en i mirem, mirem força, per si de cas.
La Torre Agbar fou inaugurada el mes de setembre de 2005. L’edifici té l’aspecte d’un míssil enorme – o d’un supositori...o d'un consolador, perquè tothom hi diu la seva – i amb una alçada de 144 metres (trenta-dos pisos) és el més alt de la ciutat després de l’Hotel Arts i la Torre Mapfre, per sota dels quals passarem mes tard. Construïda per l’arquitecte francès Jean Nouvel, qui diu (ens servirà saber-ho) que “...al dissenyar-la em vaig inspirar en el massís de Montserrat i en Gaudí tractant de simbolitzar les forces de la natura amb la tecnologia humana. I així, l'exterior de la torre vol evocar l'aigua transparent, efecte que he tractat d’aconseguir per mitjà d'una pell escamosa de vidre que varia de color segons el moment del dia i el tipus d'il•luminació, tant de la natural segons d’on li ve, com l’artificial a la nit ”.
Haurem tingut ocasió de comprovar que la torre és una meravella. No farem ni cas d’altres moderns edificis que hi ha al seu costat, que ens passaran desapercebuts per l’impacte que ens haurà produït la “passada” d’edifici – com es diu ara – com el que veiem.
I qui sap sí en passar...ens estaran esperant en Tomas Molina i el seu alter ego per aplaudir el nostre pas, immòbils des que el 31 de desembre presentessin el programa especial de les campanades de Cap d'Any per TV3, sabedors que avui correríem la marató per aquí.
El polonès David Olivares i l’autèntic Tomàs Molina (o és al revés?)
potser faran sonar campanes en el moment que passem per sota la Torre Agbar
En arribar a la Plaça de les Glòries girarem en rodó per tornar a baixar per la Diagonal en direcció mar per l’altre lateral contrari al que hem pujat. I com abans, a tocar les vies del Trambesós, la parella del Trambaix els rails del qual ja coneixíem perquè els havíem vist fa molta estona quan corríem per la part alta de la Diagonal. El Trambaix i el Trambesòs són, en efecte, un duo de tramvies que no veurem funcionar avui, perquè en honor nostre no circularan. I tot seguit tornarem a tenir una altra alegria: la de veure que ja estem al Km 28 i encara estem molt sencers.
Del Km 28 al 29
Baixant per la Diagonal (suaument; que ningú es pensi que és una rampa i podrà deixar-se anar) tornarem a creuar gairebé els mateixos carrers que hem creuat pujant, i veurem algun immoble, acabat o en construcció, que sembla que vulgui fer-li la competència a la Torre Agbar. Però no!, ni parlar-ne!, cap ni un li fa ombra.
I mira que n’hi ha, i més que n’hi haurà i en veurem, perquè estarem en ple 22@bcn , el nou districte tecnològic de Barcelona. (A això de posar noms nous -i a vegades estrambòtics- a carrers, districtes i barris, som molt aficionats els barcelonins; ens agrada complicar-nos la vida, amb el fàcil que és dir-ne -com segurament se seguirà dient- el Poble Nou.)
Passarem pel costat de recent inaugurat Campus Universitari de Comunicació de la Pompeu (no sé sí inaugurat oficialment perquè el dia que s’havia de fer va haver un enrenou amb el polèmic Pla Bolonya pel mig) en un magnífic i modern edifici que forma part d’un complex del sector audiovisual, construït en part de l’espai que ocupava l’antiga fàbrica tèxtil Ca l’Arañó.
Travessarem també la emblemàtica Rambla del Poble Nou, un altre dels carrers transformats, però que conserva en certa manera la seva essència. La conserva especialment en la part de baix, una mica més enllà d’on la creuarem, amb algunes botigues antigues, bars, habitatges -alguns amb decoració noucentista-, associacions històriques com el Casino de l’Aliança, monuments com el dedicat al Doctor Trueta, placetes...Sí no fos perquè estem fent una cosa molt important avui, i encara no és l'estiu, estaria bé acostar-nos a l’Orxateria Tio Che - també amb estètica modernista- on, després de Can Sirvent del carrer Parlament, serveixen la millor orxata de Barcelona pel meu gust. I ja que parlem de l’Orxateria Tio Che, no em vull estar de dir també, esportistes com som, que en aquest lloc es va fundar l’any 1909 l’històric club de futbol del barri, el CE Júpiter, que precisament celebrarà enguany el seu centenari militant en la 1ª Territorial, una categoria impròpia pel seu historial.
A propòsit, el Jupiter va ser un club d’atzarosa vida que mereix un comentari, ara que estem passant pel seu barri (tot i que juga a la Verneda): el seu escut quadribarrat i estelat fou prohibit per Primo de Ribera als anys vint, tot i que retornat més tard durant la República. El 1939, acabada la Guerra Civil, el franquisme va tornar a prohibir l´escut i va obligar a canviar el nom del club pel de C.D. Hércules, i els colors gris i grana del vestuari pels verd i blanc. El 1940 es va retornar el nom original de Júpiter, però no l´escut. El 1946 es va demolir el seu camp de futbol per fer-los canviar d’emplaçament. L'any 1959 l´equip va recuperar els colors gris i grana tradicionals, però va ser fins l'any 1989, en democràcia, que se’ls va retornar l´escut original.
Una imatge insòlita, en la qual un guàrdia civil ho controla tot prop de la porteria d’un camp de futbol.
No sé sí del camp del Jupiter, però podria ser-ho perfectament. (Data incerta)
I parlant d’història, és possible que puguem veure de lluny algunes xemeneies que es conserven com a testimoniatge de què aquesta fou la zona industrial de Barcelona per excel•lència. Segons els historiadors, el principal nucli de la industrialització espanyola durant el segle XIX, amb fàbriques de tot tipus, la majoria avui en desús, i reconvertint-se en un espai amb empreses d’alta tecnologia que componen l’anomenada zona22@bcn que dèiem abans, i alguna del sector de disseny, com la d’en Mariscal, el famós creador del Cobi olímpic, que té el seu estudi a cent metres d’on passarem més tard.
I avançant, després de travessar els carrers amb els noms de dos il·lustres escriptors, Espronceda i Lope Vega, el Fènix de los ingenios que va morir el 1635 després d’haver estat soldat, sacerdot, marit i amant deixant una obra literària immensa i de gran vàlua, arribarem a l’indicador del Km 29 situat a l’alçada de Bac de Roda.
Del Km 29 al 30
Continuarem baixant per la Diagonal. De baixada no l’abandonarem com hem fet de pujada, sinó que farem tota l’avinguda fins al final (Dir que anirem “fins al final” és per a nosaltres perquè en realitat és el principi de l’avinguda, ja que és sabut que tots els carrers de Barcelona que no són paral•lels al mar hi comencen; i els que són paral•lels ho fan a l’Hospitalet, per entendre’ns).
Bé, anirem baixant, i ho farem a la recerca del quilòmetre 30 de la marató, i ja només ens en quedaran dotze.
Ara per l’altre costat de la Diagonal, travessarem els mateixos carrers del Poble Nou que hem creuat quan pujàvem per l’avinguda, la part central de la qual està sempre plena de col•legues, guillats com nosaltres per la cosa aquesta del córrer. I és que els cinc quilòmetres entre anar i tornar que té, és una magnífica mesura. Avui, però, no hi haurà cap aficionat entrenant, ni aquí ni en lloc de la ciutat. O bé correrà la marató com nosaltres, o si no, estarà animant-nos i aplaudint-nos en una cruïlla. De fet, seria una heretgia que estigués, per exemple, fent footing pel voltant d’allí on passem.
Passat Selva de Mar, i des d’aquest carrer fins al de Josep Pla, veurem a la nostra dreta, a pocs metres, el futurista Parc de Diagonal Mar, un dels parcs més grans de Barcelona, concebut pel desaparegut arquitecte Enric Miralles, que el va concebre, segons les seves paraules “...com un arbre que neix del mar i es ramifica com una ma oberta que, alhora, simbolitza els camins de l'home al llarg de la seva vida”. El va dissenyar a partir d'un nou concepte de respecte pel medi ambient. Per exemple, a més del sistema de reg amb aigües freàtiques, hi ha una estructura de dunes que protegeixen la vegetació de l'aire del mar, la sorra i la sal. Ens agradaria veure el Parc per dins, però no serà així. El veurem força estona, ara pel costat muntanya i més tard pel de mar, però des de fora. Tornarem amb la família un altre dia perquè val la pena.
Després del carrer Josep Pla ens trobarem amb el Centre Comercial Diagonal Mar, on, a la cantonada hi ha cada any un conjunt fent música per animar-nos (enguany em sembla que a més a més hi hauran danses tradicionals xilenes),
unes coses que a aquestes alçades de la pel•licula són molt d’agrair.
I just en aquest punt, també, trobarem el Km 30. Semblarà mentida, però n’haurem fet ja trenta.
Dit d’aquesta manera, semblarà que ja em fet el més difícil. Però, no. Fins i tot els més inexperts saben, perquè els ho han dit cent mil vegades, que la marató comença a partir del 30...o del 33 sí voleu. És a dir que el que hem fet fins ara és un escalfament llarg.
Que ningú dels que avui fan la marató per primera vegada -que em sembla que enguany són una bona colla- s’espanti. Ara, a partir d’ara, és el moment en el qual l’entrenament que hem fet, i la il•lusió que ens suposa acabar una prova mítica com aquesta, ens ajudarà. Potser ho passarem fotut, però -deixeu-me ser recorrent- com diu un que coneixem: “Yes, we can”.
Se sap que en Barak Obama és esportista, però no se sap sí també corre maratons.
Posant-li imaginació, podem pensar, per la foto, que és dels nostres i va o ve d’entrenar
Km 30 al 31
Girarem a la dreta en acabar l’avinguda Diagonal i agafarem el Passeig Taulat, un nom que al significar una peça de terra dividida en taules de conreu recorda el que devia de ser aquest indret en un temps llunyà. El passeig, en aquest punt, travessa i divideix en dos el Parc Diagonal Marconstruït en una part dels terrenys que ocupava l'antiga fàbrica Macosa, una de les indústries més importants i emblemàtiques del Poblenou, on es feien trens, tramvies i vagons de metro.
I ens agradarà també recordar que – com ja he dit fa un moment- el parc va ser dissenyat per un arquitecte autòcton, l’Enric Miralles. Ens agradarà, perquè després d’haver passat per edificis tan emblemàtics com els que hem passat des que hem començat la marató, i més que en passarem, potser ens vindrà al cap una pregunta: ¿com és que les darreres grans obres arquitectòniques de Barcelona: Palau Sant Jordi, Torre de Collserola, Hotel Arts, Torre Agbar... són fetes per arquitectes de fora de l’Estat; i el Pont de Bac de Roda de Calatrava, l’Illa Diagonal de Moneo... per arquitectes de fora de Catalunya? Ja sé que el que importa és que la ciutat tingui els millors edificis possibles, i si els millors arquitectes del món no són d’aquí, bé està que els anem a buscar on sigui, però, precisament avui, que tot corrent estem veient tantes joies arquitectòniques del passat, no podrem deixar de preguntar-nos on són els hereus d’en Puig i Cadafalch, Domènech i Muntaner, Gaudí, Coderch...?
De totes maneres, potser avui no ens hem de fer aquestes preguntes tan difícils de respondre. Passant tan a prop del Fòrum com ho estem fent, potser ens ajudarà més rumiar sobre les interessants reflexions d’alguns pensadors a propòsit dels esdeveniments d’aquells dies, una d’elles, per exemple, la del Premi Nobel de la Pau de 1991, Aung San Suu Kyi, que va dir: “La pau, el desenvolupament i la justícia van lligats entre ells. No podem parlar de desenvolupament econòmic sense parlar al mateix temps de les condicions de la pau. O potser és possible desenvolupar-se econòmicament en un camp de batalla?”
No és que ens haguem de posar seriosos, però crec que aquest pensament és, per a mi, una bona matèria per pensar una mica en positiu, que és el que ens convé ara!
A més, si volem reflexionar-hi, millor que ho fem quan estem passant pel bell mig del Parc Diagonal Mar, des del qual, i abans de girar a l’esquerra per agafar la part baixa del carrer Selva de Mar, veurem a la dreta un vestigi de fa més d’un segle, la Torre de les Aigües, que segons els entesos és una interessant mostra d'arquitectura industrial, conservada enmig de les modernes edificacions de la nova zona.
La Torre de les Aigües, que finalment va pertànyer a la Macosa, fou edificada l’any 1882 per un particular per extreure i comercialitzar les aigües del riu Besòs. Va ser un desastre perquè no es va tenir en compte que el mar estava molt a prop i generava filtracions salades. El fracàs va ser tan gran, que l’empresari que havia finançat l’obra no va poder superar-ho i es va llençar des de dalt de tot de la torre.
I per referir-nos al lloc amb una història menys macabre, diguem que també molt a prop, a la nostra dreta, passada la plaça de la torre, hi ha un espai que va ser un altre complex fabril del segle XIX i s’ha conservat l’estructura dels edificis. Ara en diuen Palo Alto, i és una Fundació on hi ha diversos petits tallers i empreses, una d’elles d’en Javier Mariscal, el creador del Cobi, que, -no ho hagués dit mai- té un estudi on hi treballen més de 40 empleats.
Al final de Selva de Mar girarem a la dreta per agafar el Passeig de García Faria, un enginyer de camins i arquitecte del segle XIX que va aportar a la ciutat la reforma de les clavegueres.
Tot i que hi ha documents i mostres que acrediten que a Barcelona hi havia clavegueram en l'època romana, no és segur que n’hi haguessin fa dos-cents anys. Com sigui, el traçat del sistema modern del subsòl es deu a aquest barceloní, a qui honorem posant-li el nom d’aquest carrer, on poc després d’agafar-lo i abans d’anar a buscar l’Avinguda del Litoral, trobarem el Km 31.
Una proposta singular: baixar a la Barcelona subterrània
per veure l'interior de les clavegueres que recullen l'aigua dels desaigües
de les cuines i els lavabos de casa. Els nens s’ho passen bomba.
Un apunt curiós, parlant de tot això: el subsòl actual de Barcelona és travessat per més de 1.700 quilòmetres de clavegueres...que aviat està dit. Moltes gràcies senyor García Faria.
Una altra curiositat observada pel sotasignat: entrenant per Barcelona (mirant al terra per no fotrem de lloros), he comprovat que les úniques tapes metàl·liques que donen accés a les infraestructures subterrànies de la ciutat que estan retolades en català són les del "Clavegueram"; les demés ("Agua potable", Señales de Tráfico", etc) deuen ser del temps de la picor...o les de les clavegueres encara són més antigues.
Km 31 al 32
No hi ha més remei: haurem de pujar el pont del final del carrer Selva de Mar per agafar l’Avinguda del Litoral. El pont és el desnivell per sota del qual passa la Ronda del Litoral. I s’ha de dir, que és curt però força emprenyador, especialment ara que estem al quilòmetre 31, el moment en el qual comencen tots els mals. Ens “salvarà”, no obstant, poder veure el mar a prop, que sempre relaxa, perquè haurem arribat a la platja en aquest moment.
Tan punt haurem enfilat l’Avinguda del Litoral, que tot i que és contra direcció avui tenim permís, veurem la Torre Marfre i l’Hotel Arts a uns tres quilòmetres. I al darrera d’aquests dos edificis singulars de Barcelona, a la llunyania, la muntanya de Montjuïc i el Castell.
Que vegem el Castell de Montjuïc lluny, molt lluny, no és d’estranyar, perquè, com deia el columnista Narcis-Jordi Aragó en un diari, a propòsit de l’enrenou vers la devolució del Castell a la ciutat, “...no és estrany que la distància entre els catalans i el castell hagi arribat a ser pràcticament infinita”, tot rememorant el que ja deia el famós escriptor Josep Maria de Sagarra fa més de setanta anys al referir-se al poc contacte moral dels ciutadans amb el lloc: “El castell és la cosa més antibarcelonina que existeix; si hi ha dues coses que no lliguin són el castell i els pardals de la Rambla”.
Avançant, tindrem a l’esquerra del nostre pas quatre platges per las quals passarem ben a prop: la de la Nova Mar Bella ara -que diuen que és la preferida per les dones, ningú sap per què, i també dels pescadors de canya-; la de la Mar Bella la segona, també en aquest quilòmetre que estem fent -en la qual es pot practicar el nudisme- ; la del Bogatell la tercera –una de les més apreciades pel que fa a la seguretat- ; i, finalment, la de la Nova Icària -també molt tranquil·la, la preferida per les famílies amb nens-.
El cert és que els barcelonins ens hem anant afeccionant cada cop més als banys de mar. Des d’una mica abans dels Jocs Olímpics s’ha recuperat el front marítim de la ciutat i s’ha produït un canvi històric en aquest aspecte perquè les platges s’han integrat a la nostra vida quotidiana. Un recorda que quan era petit, això no era així (ja sé que els banys de mar no es van començar a fer a Europa fins a finals del segle XIX, però no va per aquí la cosa!!!), en bona part perquè durant la postguerra, a les platges de Barcelona no s’hi podia anar. Amb excepció de la que dèiem de Sant Sebastià, a la Barceloneta, la resta -les que avui fan tant goig- eren abocadors immensos de runa i deixalles.
Els banys de la Mar Bella restaren oberts fins als anys quaranta, en què foren
destruïts per un temporal. Fins llavors era considerada la platja més chic de Barcelona
on es lluïen els banyadors més moderns. (Fulla d’un catàleg de Can Jorba de l’època. Data incerta)
Anirem apropant-nos per l’Avinguda del Litoral al Poliesportiu de la Mar Bella, un complex on s'hi practiquen molts esports, i on els que som aficionats a aquesta xifladura del córrer venim a buscar el dorsal de la Cursa dels Nassos, perquè és on hi munten tota la infraestructura d’aquesta prova de l’últim dia de l’any.
Passat l’edifici hi ha una pista d’atletisme. Es va construir en els terrenys on el Canaletes hi tenia fa uns anys una pista de terra – no de tartan com és la d’ara que és un luxe - on potser més d’un dels que participen avui a la marató hi hagi fet alguna carrera o algun salt. Sí és del Poble Nou i una mica veterà o veterana és quasi segur, perquè el Canaletes és un entranyable club del barri, que fa uns anys estava presidit pel doctor Lluís Bertran, un excampió de Catalunya de 100 metres llisos dotat d’un carisma especial, que contagiava la seva passió per l’atletisme al qui es posés per davant.
I precisament a l’alçada de la pista d’atletisme, veurem, emocionats, la senyal del Km 32.
Km 32 al 33
Passades les pistes d’atletisme del Poliesportiu de la Mar Bella, trobarem a l’esquerra una altra instal•lació on es fomenten tots els esports nàutics: la vela, el caiac, el catamarà... fins i tot el windsurf, aquella cosa que fan alguns d’ embolicar-se dintre les ones – que en aquest punt del litoral sembla que n’hi ha sovint – i tornar a sortir amb aspecte de no haver-se ni mullat els cabells, que ja té mèrit! Potser si hi ha ones adequades (quina paciència haver d’esperar a que n’hi hagin, no?), veurem uns quants surfistes fent de les seves.
En aquest indret estem fent el quilòmetre trenta-dos, i diuen els que n’entenen, que a partir d’ara és quan realment comença la marató. És qüestió de fer-los-en cas i anar amb compte. No deixar-nos envair per la sensació de cansament. Potser és el moment de prendre una mica de mel?
Seguint per l’Avinguda Litoral la mateixa sinuositat que el perfil de les platges que hi ha al costat, farem uns dels quilòmetres que formen part del grup dels més consagrats de la marató: els que van del 32 fins el 36-37. No és que els cinc o sis que restin després no ho siguin de malèvols, però dintre d’aquells acostuma a presentar-se - si és presenta, que a vegades no - el famós mur de la marató (hi ha qui li diu “la paret”) i si se supera, els altres quilòmetres són menys difícils perquè la proximitat de l’arribada et dóna ales. Una observació al marge: sembla ser que les dones -quina sort que tenen- no solen passar el mur, o el passen amb molts menys problemes que els homes.
Entre el senyal del 32 que acabem de passar i el del 33, veurem – sobre tot els més llargaruts – la Platja del Bogatell. Els que no som gaire alts veurem almenys el mar, que sempre apaivaga , i que falta ens farà per alleugerir la tensió acumulada per les hores que portem corrent.
Ara és una sort poder banyar-se en aquesta platja homes i dones junts. Però sempre no ha estat així. Al segle XIX calia enfrontar-se a l'estricta moral de l'època, tot i que alguns no li feien massa cas. Els més atrevits fins i tot es banyaven nus. I no serien pocs quan l'Ajuntament va elaborar diversos edictes prohibint banyar-se despullats. Un d’ells deia textualment: “Prohibo y vedo que de hoy en adelante, persona alguna de cualquiera edad, sexo y condición que sea, se desnude, lave ni nade, en toda la playa”.
Uns anys més tard, s’era una mica més progressista -no gaire- i deixaven nedar. Fer-ho en pla nudista, no obstant, estava castigat amb una multa de cinc pessetes, i no era possible, com ho il•lustra aquest altre ban de l’Ajuntament de Sant Martí (el poble originari del lloc on estem corrent ara) de l’agost de 1872: “La personas de ambos sexos que quieran bañarse no podrán verificarlo completamente desnudas, debiendo llevar, á lo menos, pampanilla (taparrabos)”.
Ara bé, els que seguien l’estrica norma d'ensenyar el mínim de cos havien de fer-ho per separat: els homes i les dones no es podien banyar junts. No va ser fins principis del XX que es va autoritzar la la coexistència dels dos sexes; i tot i així, quan els banys de Sant Sebastià van obrir una zona mixta a la platja, es va produir un fenomenal escàndol.
Platja del Bogatell (Any 1930)
Al març no és l’època, però a l’estiu, aquestes platges són un formiguer de gent d’allò més variada: des de venedors de cent mil coses (llaunes, pareos, encenedors, gelats...), tatuadors que per quatre o cinc euros et tatuen un cranc on vulguis... guiris de pell vermella encesa menjant paella en algun dels xiringuitos que hi ha... veïns del Poble Nou que al seu costat juguen al dòmino... i també gent nedant al mar, es clar. I fins i tot, ara, naturistes que es banyen despullats.
Seguirem veient durant aquest quilòmetre per l’Avinguda del Litoral, ara una mica més a prop, les dues torres bessones nostres, la Mafre i l’Hotel Arts, i el Castell de Montjuïc, tot i que aquest segueix lluny, molt lluny. Molt lluny, físicament i espiritualment, perquè com és sabut, allà va ser afusellat Lluís Companys, sense cap més càrrec que haver estat el president de la Generalitat de Catalunya. Molt lluny, físicament i espiritualment, perquè de fet, la vegada que tenim més a prop el castell, els que correm, és al novembre de cada any, per Tots Sants, quan la Cursa de l’Amistat, que acaba al Tibidabo després de travessar Barcelona comença a les seves portes.
Un apunt sobre l’indret on estem: anys enrere, hi havia aquí el Somorrostro, un barri de barraques a la mateixa platja, habitat per la gent més desafavorida de la ciutat, on hi va néixer la bailaora gitana Carmen Amaya, una figura mítica del ball flamenc, aclamada a tot el món, especialment als Estats Units. En les seves memòries, Carmen Amaya, que mai va defugir dels seus orígens, explicava que la seva barraca, davant de la qual ballava de petita, s’inundava amb freqüència de l’aigua del mar de tan a prop que la tenia de la platja. Té un carrer amb el seu nom a tocar d’on passem – entre el nostre camí i el cementiri del Poble Nou - i morta prematurament, va deixar escrit que catalana com era, volia ésser enterrada al bell mig de l’Empordà, a Begur concretament, on així va ser l’any 1963.
No el veurem, però passarem com deia, molt a prop del cementiri del Poble Nou, el més antic de Barcelona, establert en el segle XVIII fora de les muralles de la ciutat per tal d'eradicar la costum d’enterrar a la gent dins de les esglésies. L’entrada està en el carrer de Jaume Vicens Vives, al començament del qual, a tocar l’Avinguda del Litoral hi trobarem el senyal del Km 33.
El lloc és un prodigi quant a figures escultòriques i panteons, fins a l’extrem que cada primer diumenge de mes s’hi fan visites guiades, on un guia explica i mostra el millor de l’arquitectura i l’escultura funerària de l’època. Encara que avui és el primer diumenge de mes, no hi passarem perquè estem per una altra cosa més divertida. Si ho féssim, tot i que és un cementiri, en veuríem de coses divertides no obstant: per exemple alguns epitafis que hi ha en algunes làpides. En una s’hi pot llegir: “ Un metge, no diré qui, sols un dia em visità. Un vomitiu m’ordenà i respongui que no el volia; em digué que em curaria...i vaig morir l’endemà”
Km 33 al 34
Continuant per l’Avinguda Litoral passarem a tocar del parc de la Nova Icaria a la nostra dreta, i després de la Plaça dels Campions tombarem a la dreta pel carrer de l’Arquitecte Sert per girar tot seguit cap a l’esquerra pel de Salvador Espriu (famós el primer per haver dissenyat la Fundació Miro de Montjuïc entre altres coses, i famós el segon per haver escrit obres cabdals, no només de les lletres catalanes sinó de la literatura universal).
En aquest quilòmetre ens trobem de ple en el que va ser la Vila Olímpica dels Jocs Olímpics de Barcelona del 92. Tot l’indret respira esport; des dels habitatges dels atletes a la nostra dreta, fins els llocs al•legòrics, que n’hi ha uns quants, i això de segur que ens ajudarà una mica en el nostre esforç.
Fixem-nos-hi: dintre de poques gambades trobarem el Parc del Port Olímpic i la Plaça dels Campions (una mica amagada per les plantes), on hi ha al terra les empremtes en ciment de deu esportistes de faula : Kubala, Di Stefano, Garry Kasparov, Eddy Merckx, Carl Lewis, Màgic Johnson, Pelé, Johann Cruyff, Indurain i Sergey Bubka. I pel carrer Salvador Espriu, arribarem a la Plaça dels Voluntaris. És a dir que per esport que no quedi.
Al passar per aquí, no podrem sostraure’ns a què en els pisos actuals de la Vila Olímpica s’hi van allotjar tots els mítics esportistes olímpics, des del velocista Carl Lewis fins al saltador d’alçada Javier Sotomayor, passant, pel que fa a la nostra especialitat, per tots els corredors de les maratons masculina i femenina. Bé, tots els esportistes no s'hi van allotjar, perquè els del equip de bàsquet USA, els multimilionaris Michael Jordan, Màgic Johnson, Larry Bird, etc..., van fer l’estada en un hotel de gran luxe.
Com sigui, i potser per arrodonir-ho, influïts pel lloc, fins i tot ens semblarà al passar que sentim cantar “Baaaaarceloooona” a la Montserrat Caballè i el Freddy Mercury, o “Amics per sempre... Means you'll always be my friend...” a en Josep Carreras, des de l’estadi.
Montserrat Caballè i Freddy Mercury. No cal dir res més. (Jocs Olímpics. Any 1992)
Just a banda i banda de la Plaça del Voluntaris, on hi ha un brollador d’aigua de notables dimensions, veurem, ara sí, absolutament de prop, els dos gratacels que fa estona que guaitàvem, ambdós d’una alçària de 153,5 metres que són els més alts de Barcelona: la Torre Mafre, que és un edifici d'oficines amb un centre comercial a la planta baixa, i l'Hotel Arts que té 456 habitacions. Hem preguntat si avui fan algun descompte per ser maratonià i ens han dit que no. El que vulgui la Presidential Suite, només val 8.000 euros la nit. Això sí, amb allò que en diuen skyline, amb vistes al mar, a la muntanya, a tot arreu.
A l’arribar a la plaça girarem per agafar a la dreta el carrer Marina, però abans haurem vist de reüll, a prop del mar i al peu de l’Hotel Ars l’escultura daurada anomenada El Peix d'Or pels seus reflexos del sol, dissenyada per Frank O.Ghery, el mateix arquitecte de l’hotel.
Al girar, també veurem enfront nostre a l’esquerra i al costat del brollador, la de, per a mi estranya tot i que de bon mirar, escultura no figurativa David i Goliat, una mena de carota d’un gegant sustentada per tres potes. Els entesos diuen que l’obra vol simbolitzar la victòria que va suposar transformar una zona degradada com era aquesta en un espai tan lluït. Repeteixo: ho diuen els que saben de què va.
I pel carrer Marina, del que farem un bocí molt curt, ens trobarem amb l’indicador del km 34 a l'agafar a l’esquerra el Passeig de Circumval•lació.
No hay comentarios:
Publicar un comentario