A cinquanta metres de l’indicador del Km 20 que haurem passat fa un moment, ens trobarem el quart avituallament. No passem de llarg per res del món; no ens podem oblidar de beure aigua, i sí n’hi ha, una mica de beguda isotònica.
A propòsit d’això de la beguda als avituallaments: anys enrere els metges recomanaven beure una ampolleta sencera d’aigua cada 5 quilòmetres, sota pena d’acabar molt fotut sí no ho feies. També recomanaven beure aigua, com més millor, des d’un parell de dies abans, i no era gens estrany veure corredors que tant el divendres com el dissabte anaven amb una gran ampolla d’aigua a la mà tot el dia. Ho veies quan anaves a recollir el dorsal. Ara, en canvi, hi ha alguns metges que recomanen no beure tanta aigua; fins i tot afirmen que únicament s’ha de beure sí tens set, i durant la marató una glopadeta i prou, per no sé que de la hiponatremia que en diuen. Hem disculparan: un no vol fer experiments, i sí a un li ha anat bé beure en tots i cadascun dels avituallaments la famosa ampolleta -o quasi-, seguirà fent-ho.
Més coses sobre els avituallaments d’anys enrere (se m’està veient que soc ultraveterà?): ens donaven únicament aigua a tots els avituallament de les maratons; com a molt, una mica de Flectomin a partir del Km 20 o 25, que eren uns polvets de sals minerals. Ara, segur que en aquests també hi trobarem alguna beguda energètica, i això sí que em sembla bé; millor que els polvets, sí més no pel gust. Aprofitant els avantatges dels nous temps, val la pena beure’n una mica també.
Ei! Em dono compte que sense voler-ho m’ha sortit la vena de Pigmalió, i aquests escrits no van d’això. Però com que escrit està, ho deixo. Torno, però, als afers que ens ocupen, que és la descripció dels llocs per on passem, feta per un cronista amateur.
Avançant per Concepción Arenal haurem creuat el carrer de Dublín i retornat a l’Avinguda de la Meridiana, per tornar a baixar-la, ara fins a Felip II.
El nom de Concepción Arenal posat a aquest carrer per on passarem, correspon al d’una sociòloga i pedagoga que va fundar la Creu Roja a Espanya entre altres coses. Avançada en la època que va viure (1820 – 1893), va lluitar per la qüestió obrera, la reforma penal i la defensa de la dona. El de Dublín no cal dir que correspon al de la capital d’Irlanda, i el de Meridiana -que ens l’havíem deixat- recorda que li ho va posar en Cerdà perquè el va fer coincidir amb el Meridià de Greenwich, la línia imaginaria que uneix els pols nord i sud passant per un antic observatori astronòmic que hi ha a Londres, en el suburbi d’aquest nom. Quins paios els anglesos...del segle XIX!
Observatori de Grenwich (Londres). Un rellotge marca a l'entrada, i des de fa molts anys,
l'hora exacta de Greenwich per la qual es regeix l'hora en tot el món.
En aquest punt on estem corrent ara, és el barri de La Sagrera -que tampoc no havíem dit res dels seus orígens tot i que hi hem fet els dos darrers quilòmetres-. El nom de La Sagrera prové de quan a l’Edat Mitja les esglésies tenien un espai consagrat de 30 passes al seu voltant i per tant immune a qualsevol assalt. Va ser un barri on el primer terç del segle passat van arribar onades d’immigrants procedents del sud de la península, a la recerca d’una millor vida, i molts es van instal•lar on i com van poder. Hi havia més d’un pis de tres petites habitacions on s’hi aplegaven quinze o setze persones; i les dificultats per sobreviure eren molt grans. En el barri hi havia un nucli al que els mateixos veïns anomenaven literalment El Barranco del Hambre. Amb això no cal dir res més; mèrit és el que la gran majoria dels seus habitants van anar prosperant com es mereixien.
Tornarem a baixar per la Meridiana refent el camí que hem fet fa uns moments per la mateixa avinguda, i veurem corredors i corredores al nostre costat, que estan pujant, d’igual manera que en vèiem baixant quan nosaltres pujàvem (ja ha quedat clar que dir pujar i baixar la Meridiana és una manera de dir, perquè es bastant plana). Aquesta circumstància del circuit, que també es donarà més tard per la Diagonal quan estiguem al Poble Nou, té el seu avantatge: mentre puges et permet veure als que ja baixen perquè van davant teu, i pots veure als que van darrere quan has girat i el que baixes ets tu, i pots saludar a uns i als altres sí els coneixes. Una recomanació al respecte: és de mala educació que saludis massa estentòriament als que van darrere teu i estan pujant. Fes-ho, però de manera prudent; sense que es vegi que estàs molt content perquè a aquell o a aquell altre li portes dos o tres-cents metres. Entre altres coses, perquè una marató és una cursa molt llarga, i potser aguantaran millor que tu al final...
Amb el què acabo de dir m’he permès una broma, suposo que s’entén. Me l’he permès, perquè estem a punt d’arribar a la meitat de la prova; tan a prop com que a la Meridiana, passat Garcilaso i abans de Sant Antoni Maria Claret (un sant aficionat a l’escriptura que avui en dia no arribaria ni a "venerable" -com es sabut, el primer grau que s’obté en el procés de canonització per pujar als altars-, perquè en un dels seus llibres “Camí recte i segur per arribar al cel”, de l’any 1846, defensa fermament el paper de la dona com a serventa del marit), ens trobarem el Km 21. Un indicador que ens omplirà de goig.
Km 21 al 22
A punt de deixar la Meridiana, en la cantonada amb el carrer Felip II,que l’agafarem girant a l’esquerra, passarem un arc de globus -els darrers anys ha estat així, i sí no, alguna cosa hi haurà - que ens indicarà que hem arribat a la mitja marató. Tota una emoció.
Atenció especial per als que coneixen l’indret i saben que pel carrer Felip II pugen els cotxes en una sola direcció i nosaltres estem baixant. Avui guanyem nosaltres. I de manera insòlita, fins i tot els vehicles de l’organització de la marató passen en contra direcció per aquest carrer i alguns altres carrers o avingudes. Si veiem senyals de tràfic de prohibit el pas - que en veurem - no n’hem de fer cas.
Tan punt haurem girat per baixar, veurem de seguida el modern Pont de Felip II – Bac de Roda, més conegut però per Pont de Calatrava en honor del seu enginyer, arquitecte i escultor, Santiago Calatrava, que tot i que segons diuen no requeria tanta estructura com la que té per a la funció d’evitar l’obstacle de les vies del tren que passa per sota, va fer una obra que és considerada com un veritable pont-escultura. Va ser premiada amb un Fad fins i tot, i és un altre punt de referència de Barcelona. El nom oficial del pont no és Pont de Calatrava, però se li diu així popularment, qui sap si per escurçar-lo, o per obviar les referències règies, no gaire apreciades pels catalans.
L’obra té els trets que defineixen la personalitat de seu autor, els treballs del qual es troben per tot el món. A més del color blanc, el pont conté la singularitat d’arcs i cables característic de l’obra de Calatrava. Un altre aspecte que volia el seu dissenyador fou que a diferència del que sol succeir en qualsevol pont, qui hi passés a peu tingués un paper protagonista amb relació al trànsit. ¿Estaria pensant, fa més de vint anys, que un dia com avui, 1 de març de 2009, la marató necessitaria un ample pas per passar-hi?
El que no podia suposar Santiago Calatrava és que des de dalt del pont es pogués veure, com podrem nosaltres fer mirant a la dreta, un altre prodigi arquitectònic com és el darrer dels gratacels de Barcelona, la impressionant Torre Agbar inaugurada fa un parell d’anys, per la qual hi passarem ben a prop d’aquí uns sis quilòmetres. Tampoc, probablement, que aquí mateix. On hi havia fa anys l’antiga estació de mercaderies de La Sagrera, fos el lloc on es construirà la futura estació de l’Ave.
Compte: Com és de rigor per tractar-se d’un pont -i bé que ho sabem els corredors– el de Calatrava també té una pujada, i una mica de baixada, fins arribar al carrer Guipúscoa. (¿Per què els ponts són tant “emprenyadors” per als que correm curses, on es nota tant la pujada i no es nota gens la baixada?).
Per sota del Pont de Calatrava, per on passarem fent el quilòmetre del 21 al 22,
es construirà l'estació central de l’Ave.
Hi ha alguns carrers a la ciutat que de sobte canvien el seu nom per un altre tot i que en són una prolongació, ningú sap perquè, i al carrer Felip II li passa el mateix: adopta el de carrer de Bac de Roda passat el pont.
El carrer Bac de Roda està dedicat en honor de qui fou un pagès benestant nascut a Roda de Ter al segle XVll, de nom Francesc Macià (no confondre amb el President de la Generalitat del mateix nom del segle passat) que va participar en la defensa de Barcelona contra les tropes borbòniques l’any 1705. Anys després va combatre a les muntanyes animant als catalans perquè resistissin, fins que, refugiat en un mas de la seva propietat, fou traït per un amic que el va denunciar i va ser penjat a Vic el novembre de 1713 sense cap procés. Una cançó popular, “ El romanç de Bac de Roda”, ho recorda amb aquest final :
“Ja l'en prenen i l'en lliguen
i a la força l'emportaven.
Quan va ser dalt de la forca
ja va dir eixes paraules:
No em maten per ser traïdor
ni tampoc per ser cap lladre,
sinó perquè he volgut dir
que visqués tota ma pàtria”
I a l’arribar a Guipúscoa des de Bac de Roda, davant de la Federació Catalana de Bàsquet que està a la dreta (magnífic i modern edifici en el que està ara, que ens fa veure com ha evolucionat aquest esport, perquè anys enrere, tota la Federació cabia en un pisset del carrer Casanova), hi haurà l’indicador del km 22, que si els que duien un 1 al davant ja ens feien patxoca, els que porten un 2 ni t’ho explico...!
Km 22 al 23
Havent passat la Rambla de Guipúscoa per Bac de Roda seguirem cap avall (una altra diferència respecte del circuit de l’any passat), i creuarem el carrer Concilio de Trento, nom d’un llarg concili de l’esglèsia catòlica en el segle XVI en el qual, entre altres coses “és va reafirmar l'excel•lència del celibat, i es va suprimir el concubinat dels eclesiàstics”; i el carrer d’Andrade, abans d’arribar a la Gran Via, per on girarem a l’esquerra.
El nom del carrer d’Andrade mereix un petit comentari per la curiositat que conté. Antigament i des de 1929 fins el 1980, es deia carrer de Juan Gil de Andrade, que era un comandant naval que va lluitar a la batalla de Lepant governant la Galera Reial, la galera capitana (aquella de la qual hi ha una rèplica al Museu Marítim). A alguns veïns no els agradava aquest nom; preferien el de Domingo Antonio de Andrade, que havia estat un arquitecte gallec del segle XVIII, i feien reivindicacions per aconseguir el canvi mentre altres preferien l’antic. El canvi es va produir l’any 1980: el van deixar com Andrade sol, i tothom content.
A l’arribar a la Gran Via anirem a buscar el lateral mar i l’agafarem a la nostra esquerra per fer-ne un quilòmetre i escaig, fins a la Rambla de Prim. Compte que aquest tram, tot i que molt més curt que l’any passat és, per a mi, dels difícils; no perquè no sigui pla, que ho és com el palmell de la mà, sinó perquè és un lloc d’un paisatge urbà bastant monòton, amb cases de pisos a dreta i esquerra molt allunyades de nosaltres, que contrasta amb l’atractiu de tot el recorregut de la marató.
Més endavant tindrem òbviament la dificultat de l’acumulació de quilòmetres, però els indrets tindran molt més encant. En aquest tros de la Gran Via no hi ha gaires elements d'interès que trobar-nos, perquè tot i que els dos barris per la frontera dels quals estem corrent (Sant Martí i Provençals del Poble Nou) en tenen, els seus centres queden força lluny del nostre pas.
S’ha de dir, no obstant, que fa un parell d’anys sí van plantar unes bones fileres d’arbres i es van habilitar uns petits espais d’esbarjo per a la canalla entre les cases i el nostre camí, que serviran per a fer-nos-el menys feixuc. Com que abans no hi eren, s’ha de suposar que ha estat fet especialment per això de la marató...
El barri de Sant Marti té el seu origen en l’antic poble de Sant Martí de Provençals, que ja existia en el segle XI. Des de llavors i fins a mitjans del segle XX, tota la zona era camps de conreu, unes quantes masies (Can Planas, Ca l’Arnó, Can Riera, Can Cadena i alguna més van ser les darreres) i l’església de Sant Marti Vell. En quant a Provençals del Poble Nou, es pot dir el mateix originàriament, tot i que es va convertir en una zona industrial en lloc d’un espai rural, reconvertida darrerament, i amb una profunda transformació, en un dels dos grans sectors de desenvolupament del 22@.
Sant Marti al principi del segle XX (Data incerta)
Deia que aquest tram de la Gran Via pot resultar poc distret; és clar però, que hi ha molts corredors i corredores a qui els agrada córrer per línies rectes i llargues. Aquí sí trobaran a gust i seran feliços. I tots ens en sentirem quan, tot seguit, albirarem el senyal del Km 23, a l’alçada del carrer del Treball. Un nom de carrer que potser està posat en honor del nostre treball d’entrenament.
Km 23 al 24
A la recerca de la Rambla de Prim seguirem per la Gran Via i a mesura que avancem intuirem que hi ha molta vida als dos costats de la nostra marxa, perquè estem en un enclavament capital en aquest sentit com són els barris del Poble Nou i La Verneda. Però el cert és que haurem de fer aquests metres que ens queden per un indret poc càlid -s’ha de dir per ser objectius-.
Tenim l’esperança, però, que just abans de girar per la Rambla, quan passem pel carrer de Josep Pla, se’ns acabarà la monotonia. Potser tindrem una aparició: la del gran novel•lista empordanès desaparegut fa exactament vint-i-set anys, que sorneguer com era, semblarà que ens miri amb aquells petits ullets seus i amb la boina ben calada, i somrigui al veure’ns des de la cantonada. Pot ser que, tot i haver estat un escriptor capaç de retratar les nostres virtuts (i els nostres pecats) com ningú, somriurà al veure que ens estem deixant la pell en un esforç difícilment comprensible per a ell.
Per referir-nos a tots els barris que componen el nucli de Sant Martí per on estem passant, s’ha de dir que a l’altra banda de la Gran Via, a l’esquerra, hi ha també un altre de barri ple d’activitat, el de La Verneda, per on enguany no passarem, i on es fa una antiga cursa de molt renom molt a prop d’on estem ara: la Cursa Popular del Clot-Camp de l'Arpa-Verneda, de 10 quilòmetres, que a l’octubre va celebrar la seva 29ena edició.
Hom s’adona, per cert, que déu ni do les curses que es fan a la ciutat de Barcelona des de fa un temps; en total i pel cap baix unes trenta a l’any. Cap però, no cal dir-ho, de la importància – i del nombre de quilòmetres - de la que estem fent avui. Això, sí hi pensem a aquestes alçades de la prova, en anirà bé: ens motivarà.
Passat el carrer Maresme, després del de Josep Pla, girarem per la Rambla de Prim a la dreta, per baixar-la fins el seu final (començament), a prop del Fòrum. ¿Hem parlat, a propòsit de les rambles, que en el passat eren torrents o rieres? Si, ho hem fet fa una estona, quan estàvem a l’Eixample. Doncs bé, aquesta rambla també ho era: la Riera d’Horta arribava al mar pel que avui és la Rambla de Prim. I això, per a nosaltres, avui, té interès.
No oblidem que de torrents, rieres i rierols n’hi havia uns quants a Barcelona fins els segles XVIII-XIX, i alguns carrers transversals i para·lels al mar tenen lleugers desnivells, encara que ens semblin plans . Sí correm tantes hores com avui, qualsevol d’aquestes petites desigualtats que es formen en el que en un dia van ser les lleres per on passava aigua, suposen petites baixades i pujades. Convé tenir-ho en compte: avui correrem per damunt d’unes quantes; algunes ni les notarem, però hi són. És clar, el circuit d'una marató no és una pista d'atletisme.
El pla de Barcelona era un lloc farcit de rieres i torrents fins el segle XVIII, com és pot apreciar en aquest planell de situació,
damunt del de la ciutat actual
Un cop haurem deixat la Gran Via i girat per la Rambla de Prim, la decoració que hem tingut en el darrers quilòmetre i escaig canviarà totalment, perquè la rambla en honor d’aquest general i polític català del segle XlX, és un carrer amb quatre o cinc fileres d’arbres de dalt a baix , modernament urbanitzat no fa gaires anys, i a més, què bé...!, fa una mica de baixada.
Haurem entrat al Barri del Besos i de seguida passarem per davant de la petita Plaça de Zenòbia Camprubí, escriptora i filla de Malgrat, casada amb el poeta Juan Ramon Jiménez, l’autor d’aquell bonic i evocador “ Platero, platerillo, platerete...” que ens van fer aprendre de memòria al cole quan li van concedir el Premi Nobel, però ja se’ns ha oblidat.
La Rambla de Prim és molt bonica i menys mal que ho és, perquè l’indret que travessa, el Barri del Sud-oest del Besos amb el de La Mina al costat, a la nostra esquerra, (s’ha de dir perquè aquests textos no volen ser pas una guia turística) és un dels menys afavorits de la ciutat.
És una zona, on, a més dels de La Mina, es van edificar un munt de blocs de cases del tipus de construcció urgent fa uns quaranta-cinc anys; unes impulsades pel llavors anomenat Patronato Municipal de la Vivienda a preus assequibles i adjudicades per sorteig, i unes altres per la iniciativa privada, una mica més cares i una mica més ben fetes, a la dreta d’on passem. Totes, però, es van alçar enmig de camps de conreu, al marge de cap previsió, de cap servei, de cap equipament públic...Miracle va ser que el lloc s’hagués pogut desenvolupar, deixat de la mà de Déu com estava, com aquell que diu. La resposta a les necessitats dels habitants de la zona van venir de la seva pròpia capacitat d'organització i de lluita. Aviat van constituir una associació de veïns que va impulsar els primers serveis escolars del barri, i van aconseguir, tot i que molts anys més tard, els primers equipaments públics i la urbanització de l’indret.
Ha plogut molt des de llavors, i afortunadament, les coses han anat canviant, però tot i que per la Rambla de Prim per on baixem és esplèndida, no ens hem d’enlluernar: a pocs metres hi ha moltes mancances.
I en aquest entorn, i a l’alçada del carrer de Jubany (que tothom es pensa que és per recordar aquell arquebisbe de Barcelona dels anys setanta i vuitanta, però no: és en honor de Gustau Jubany i Bergnes, un corredor de finques) ens esperarà el Km 24
Km 24 al 25
Seguirem baixant per la Rambla de Prim travessant carrers dels relativament barris nous del Besòs i del Maresme, i és de destacar que, especialment la part de baix de la rambla, on hi ha l’àrea de Diagonal Mar a la qual hi estem arribant, s’ha transformat - s’està transformant – totalment.
A baix de tot veurem l’original edifici del Triangle del Fòrum, i els moderns edificis del final del carrer. Un d’ells, l’Hotel Barcelona Princess, d’una alçada impressionant, serveix de senyal de l’inici d’un espai ple d’immobles futuristes que ens donarà goig mirar.
Com a contrast, al passar per davant d’aquest luxós hotel de quatre estrelles, a punt de girar per la Diagonal a la dreta, haurem de recordar que just en front, a l’esquerra, hi havia el Camp de la Bota, un indret sinistre i de molt mal nom per a la memòria col•lectiva, no perquè fora un assentament dels francesos quan ens van envair fa molts anys, que també, sinó perquè va ser on van ser afusellades molts ciutadans en acabar la Guerra Civil. Entre l’any 1939 i el 1952 hi van morir executades gairebé 2.000 persones segons alguns historiadors. A tot això, per a quan un monument que ho recordi?.
També ens vindrà a la memòria que, entre el Camp de la Bota i la platja, just on ara hi ha el recinte del Fòrum, hi havia l’antic barri de Pequín, un nucli de barraques on al voltant del darrer quart del segle XIX s’hi van instal•lar pescadors xinesos que vivien en aquest terreny en unes condicions de les quals val més no parlar-ne. En els anys vint del segle passat, l’espai va ser arrasat per un temporal, però famílies vingudes a Barcelona per trobar feina a les obres de l’Exposició del 1929 van aixecar-hi noves barraques.
Manllevo del llibre “Mites i gent de Barcelona”, del meu amic, el plorat José María Huertas, un extracte d’uns paràgrafs que reflecteixen la manera de viure en aquells indrets per part dels seus habitants, un dels quals ha passat a la història.
“(...) La platja (del barri de Pequín, a principis dels anys setanta) sempre estava bruta, però els nens sí fixaven poc i es banyaven al mar tal com havien vingut al món.
El barri no tenia cap escola llevat del Castell de les Quatre Torres, on donaven classes uns escolapis. El xicot hi anava algunes vegades, però preferia vaguejar amb altres nois com ara ell, fills o germans de persones que estaven o havien estat a la presó i que sobrevivien gràcies al que aconseguien d’alguns robatoris. Al principi, el noi es limitava a “donar aigua”, o sia, a avisar quan es veia que arribava la policia. Cada dia, els grans arribaven amb cotxes carregats de pells, pernils, electrodomèstics, tabac...
Els xicots, amb ell al front, buscaven què se’n podia aprofitar. Sí no tenien res a fer, anaven a la parada de pipes del Coix, i li agafaven alguns caramels i no els pagaven. Com que el venedor no podia córrer, s’havia de limitat a escridassar-los. També els venia algun cigarret, i als més grans els subministrava grifa.
Anys després, quan el xicot ja era a la presó, arribaria a llegir molt i a escriure amb una certa gràcia, però això no ho sabia quan estava al Camp de la Bota. El que més li agradava llavors, era la sensació de llibertat quan, amb algun amic, cansats de tot el dia, es treien la roba i es ficaven al mar.
Des de la platja, algú li cridava que la seva germana l’estava buscant: “Vaquilla, que no llegues tarde a cenar, me dice tu hermana”. I el Vaquilla agitava la mà dient que sí, que ja hi anava.
Als 11 anys, El Vaquilla ja robava cotxes
que conduïa assegut en un calaix. Va morir el 2007 als 42 anys,
després d’haver estat quasi tota la vida a la presó,
on va néixer mentre la seva mare estava presa.
Bé. Per ajudar a treure dramatisme al lloc, cal dir que abans de la guerra, en aquests terrenys hi va tenir el Júpiter el seu primer camp de futbol. El Júpiter, un equip modest de la primera regional actual, és un històric club fundat l’any 1909 per uns anglesos que treballaven en una fàbrica del proper Poble Nou, i constitueix tota una icona de l’esport del futbol en el barri, per on estem també nosaltres ara fent un altre esport. (Deixeu-me dir, posats a fer comparacions, que sens dubte és un altre esport: diuen que un futbolista, com a molt, corre sis quilòmetres en un partit...!)
Arribats a baix de tot de la Rambla de Prim, a la Plaça de Llevant, girarem a la dreta per agafar la Diagonal cap amunt, i a l’alçada del gir, trobarem el senyal del Km 25.
Km 25 al 26
Després del gir que farem a la Plaça de Llevant en acabar de baixar la Rambla de Prim, trobarem uns voluntaris que ens oferiran avituallament (el del Km 25 com és de rigor, i com és de rigor ens avituallarem) i pujarem per la Diagonal (pujar és un dir perquè la costa és imperceptible).
A propòsit d’avituallar-se, s’està demostrant últimament que la mel en estat pur és un molt bon producte per avituallar-se cap al darrer terç de la marató - a més de l’aigua naturalment – pel seu alt valor energètic i la seva fàcil assimilació. (A mi em va bé. Cal dir, però, que sí no s’ha provat abans, no ho recomanaria; ni això ni cap altre experiment).
Des de la Plaça de Llevant haurem vist El Triangle, un modern edifici realitzat per dues grans figures de l'arquitectura mundial, els suïssos Herzog i De Meuron, que va ser l’emblema del Fòrum 2004. Tot i que no hi arribarem, no deixarem de recordar que El Fòrum va ser un certamen internacional que va impulsar la Unesco per tractar temes tan importants com la diversitat cultural al món, el desenvolupament sostenible i les condicions de la pau, i la ciutat de Barcelona li va donar cos.
A mitjans del segle passat, la zona on ara hi ha el Fòrum era un lloc on la ciutat “canviava el seu nom”.
La carretera de l’esquerra és l’actual Rambla de Prim. (Barraques al voltant del castell. Camp de la Bota 1960)
Per la Diagonal hi farem, amunt i avall, amb una petita excursió a fora de l’avinguda, uns cinc quilòmetres. I en fer-ho comprovarem com s’està transformant el barri del Poble Nou (volen que li diguem Diagonal Mar, el Front Marítim, el Maresme, el Parc i la Llacuna i no sé quantes coses més, però per a tothom és el Poble Nou), convertint una zona que no fa gaires anys era precària en alguns punts, en un modern espai amb blocs d’habitatges d’alt estànding, empreses d’avantguarda i gratacels de trenta pisos.
No em canso de dir – com si fos el promotor immobiliari de la zona! – que en el lloc on estem corrent ara s’està construint i transformant d’una manera esplèndida. Passem per carrers del Poble Nou “de tota la vida”, però les cases i oficines que s’estan edificant estan canviant la fisonomia d’aquesta zona d’una manera total. No és per nostàlgia d’un temps passat que ho dic, ans al contrari; l’hi feia molta falta.
Apreciarem la profunda metamorfosi que està experimentant la zona, que diu molt en favor del caràcter emprenedor d’alguns, i de l’inestimable ajuda de qui vivia, i viu, no gaire lluny d’on estem, i tot plegat, de la capacitat d’adaptació de la gent, autòctons o no, de les nostres contrades. Si fa un parell de segles eren les fàbriques del sector tèxtil el que tocava, més tard les del metal•lúrgic, i ara les empreses de la tecnologia de la informació, veurem clarament l’idiosincràsia dels que ho fan possible. Veurem que l’esforç ha estat i està sent formidable. I, deixeu-m’ho dir, ens sentirem orgullosos de pertànyer a aquest col•lectiu humà que ho fa factible. I deixeu-m’ho dir també, els que com nosaltres estan acostumats a esforços – què ens han de dir ! – entendran molt bé aquest sentiment.
Pujarem pel lateral dret de la Diagonal traspassant Llull, un carrer que honora a un dels més grans escriptors de la cultura medieval, Ramon Llull i d’Erill, nascut a Mallorca al segle XIII, conegut com "el doctor il•luminat" pel seu mètode per convertir infidels; Josep Pla, que ja el coneixem de fa una estona; Selva de Mar, que es diu així, de nom tan bonic, com el bonic poble de l’Alt Empordà; Provençals, una altre carrer de nom maco, que segons diuen pot provenir dels repobladors que van venir de Provença als segles IX o X, després de la reconquesta de Barcelona.
I a l’arribar a l’alçada del carrer Fluvià, haurem arribat també al Km 26. Una observació obvia: des de la mitja, ja estem restant, i ja podem dir que només ens en queden 16.
Un apunt: Ramon de Berenguer de Fluvià era un cavaller del segle XV que va ser un dels principals ajudants del comte Jaume d'Urgell el Dissortat en la lluita contra Ferran de Trastàmara, el primer monarca castellà de la Corona catalanoaragonesa que emprengué la castellanització del país començant per Montserrat. Des de la cort volien imposar el castellà, i no va ser casual que els primers llibres editats per la impremta del monestir fossin en castellà i que en tot el segle XVI se n’edités només un de sol en català. I és que sempre, més o menys, allò de la catalanofòbia des de lluny, ve de lluny.
Km 21 al 22
A punt de deixar la Meridiana, en la cantonada amb el carrer Felip II,que l’agafarem girant a l’esquerra, passarem un arc de globus -els darrers anys ha estat així, i sí no, alguna cosa hi haurà - que ens indicarà que hem arribat a la mitja marató. Tota una emoció.
Atenció especial per als que coneixen l’indret i saben que pel carrer Felip II pugen els cotxes en una sola direcció i nosaltres estem baixant. Avui guanyem nosaltres. I de manera insòlita, fins i tot els vehicles de l’organització de la marató passen en contra direcció per aquest carrer i alguns altres carrers o avingudes. Si veiem senyals de tràfic de prohibit el pas - que en veurem - no n’hem de fer cas.
Tan punt haurem girat per baixar, veurem de seguida el modern Pont de Felip II – Bac de Roda, més conegut però per Pont de Calatrava en honor del seu enginyer, arquitecte i escultor, Santiago Calatrava, que tot i que segons diuen no requeria tanta estructura com la que té per a la funció d’evitar l’obstacle de les vies del tren que passa per sota, va fer una obra que és considerada com un veritable pont-escultura. Va ser premiada amb un Fad fins i tot, i és un altre punt de referència de Barcelona. El nom oficial del pont no és Pont de Calatrava, però se li diu així popularment, qui sap si per escurçar-lo, o per obviar les referències règies, no gaire apreciades pels catalans.
L’obra té els trets que defineixen la personalitat de seu autor, els treballs del qual es troben per tot el món. A més del color blanc, el pont conté la singularitat d’arcs i cables característic de l’obra de Calatrava. Un altre aspecte que volia el seu dissenyador fou que a diferència del que sol succeir en qualsevol pont, qui hi passés a peu tingués un paper protagonista amb relació al trànsit. ¿Estaria pensant, fa més de vint anys, que un dia com avui, 1 de març de 2009, la marató necessitaria un ample pas per passar-hi?
El que no podia suposar Santiago Calatrava és que des de dalt del pont es pogués veure, com podrem nosaltres fer mirant a la dreta, un altre prodigi arquitectònic com és el darrer dels gratacels de Barcelona, la impressionant Torre Agbar inaugurada fa un parell d’anys, per la qual hi passarem ben a prop d’aquí uns sis quilòmetres. Tampoc, probablement, que aquí mateix. On hi havia fa anys l’antiga estació de mercaderies de La Sagrera, fos el lloc on es construirà la futura estació de l’Ave.
Compte: Com és de rigor per tractar-se d’un pont -i bé que ho sabem els corredors– el de Calatrava també té una pujada, i una mica de baixada, fins arribar al carrer Guipúscoa. (¿Per què els ponts són tant “emprenyadors” per als que correm curses, on es nota tant la pujada i no es nota gens la baixada?).
Per sota del Pont de Calatrava, per on passarem fent el quilòmetre del 21 al 22,
es construirà l'estació central de l’Ave.
Hi ha alguns carrers a la ciutat que de sobte canvien el seu nom per un altre tot i que en són una prolongació, ningú sap perquè, i al carrer Felip II li passa el mateix: adopta el de carrer de Bac de Roda passat el pont.
El carrer Bac de Roda està dedicat en honor de qui fou un pagès benestant nascut a Roda de Ter al segle XVll, de nom Francesc Macià (no confondre amb el President de la Generalitat del mateix nom del segle passat) que va participar en la defensa de Barcelona contra les tropes borbòniques l’any 1705. Anys després va combatre a les muntanyes animant als catalans perquè resistissin, fins que, refugiat en un mas de la seva propietat, fou traït per un amic que el va denunciar i va ser penjat a Vic el novembre de 1713 sense cap procés. Una cançó popular, “ El romanç de Bac de Roda”, ho recorda amb aquest final :
“Ja l'en prenen i l'en lliguen
i a la força l'emportaven.
Quan va ser dalt de la forca
ja va dir eixes paraules:
No em maten per ser traïdor
ni tampoc per ser cap lladre,
sinó perquè he volgut dir
que visqués tota ma pàtria”
I a l’arribar a Guipúscoa des de Bac de Roda, davant de la Federació Catalana de Bàsquet que està a la dreta (magnífic i modern edifici en el que està ara, que ens fa veure com ha evolucionat aquest esport, perquè anys enrere, tota la Federació cabia en un pisset del carrer Casanova), hi haurà l’indicador del km 22, que si els que duien un 1 al davant ja ens feien patxoca, els que porten un 2 ni t’ho explico...!
Km 22 al 23
Havent passat la Rambla de Guipúscoa per Bac de Roda seguirem cap avall (una altra diferència respecte del circuit de l’any passat), i creuarem el carrer Concilio de Trento, nom d’un llarg concili de l’esglèsia catòlica en el segle XVI en el qual, entre altres coses “és va reafirmar l'excel•lència del celibat, i es va suprimir el concubinat dels eclesiàstics”; i el carrer d’Andrade, abans d’arribar a la Gran Via, per on girarem a l’esquerra.
El nom del carrer d’Andrade mereix un petit comentari per la curiositat que conté. Antigament i des de 1929 fins el 1980, es deia carrer de Juan Gil de Andrade, que era un comandant naval que va lluitar a la batalla de Lepant governant la Galera Reial, la galera capitana (aquella de la qual hi ha una rèplica al Museu Marítim). A alguns veïns no els agradava aquest nom; preferien el de Domingo Antonio de Andrade, que havia estat un arquitecte gallec del segle XVIII, i feien reivindicacions per aconseguir el canvi mentre altres preferien l’antic. El canvi es va produir l’any 1980: el van deixar com Andrade sol, i tothom content.
A l’arribar a la Gran Via anirem a buscar el lateral mar i l’agafarem a la nostra esquerra per fer-ne un quilòmetre i escaig, fins a la Rambla de Prim. Compte que aquest tram, tot i que molt més curt que l’any passat és, per a mi, dels difícils; no perquè no sigui pla, que ho és com el palmell de la mà, sinó perquè és un lloc d’un paisatge urbà bastant monòton, amb cases de pisos a dreta i esquerra molt allunyades de nosaltres, que contrasta amb l’atractiu de tot el recorregut de la marató.
Més endavant tindrem òbviament la dificultat de l’acumulació de quilòmetres, però els indrets tindran molt més encant. En aquest tros de la Gran Via no hi ha gaires elements d'interès que trobar-nos, perquè tot i que els dos barris per la frontera dels quals estem corrent (Sant Martí i Provençals del Poble Nou) en tenen, els seus centres queden força lluny del nostre pas.
S’ha de dir, no obstant, que fa un parell d’anys sí van plantar unes bones fileres d’arbres i es van habilitar uns petits espais d’esbarjo per a la canalla entre les cases i el nostre camí, que serviran per a fer-nos-el menys feixuc. Com que abans no hi eren, s’ha de suposar que ha estat fet especialment per això de la marató...
El barri de Sant Marti té el seu origen en l’antic poble de Sant Martí de Provençals, que ja existia en el segle XI. Des de llavors i fins a mitjans del segle XX, tota la zona era camps de conreu, unes quantes masies (Can Planas, Ca l’Arnó, Can Riera, Can Cadena i alguna més van ser les darreres) i l’església de Sant Marti Vell. En quant a Provençals del Poble Nou, es pot dir el mateix originàriament, tot i que es va convertir en una zona industrial en lloc d’un espai rural, reconvertida darrerament, i amb una profunda transformació, en un dels dos grans sectors de desenvolupament del 22@.
Sant Marti al principi del segle XX (Data incerta)
Deia que aquest tram de la Gran Via pot resultar poc distret; és clar però, que hi ha molts corredors i corredores a qui els agrada córrer per línies rectes i llargues. Aquí sí trobaran a gust i seran feliços. I tots ens en sentirem quan, tot seguit, albirarem el senyal del Km 23, a l’alçada del carrer del Treball. Un nom de carrer que potser està posat en honor del nostre treball d’entrenament.
Km 23 al 24
A la recerca de la Rambla de Prim seguirem per la Gran Via i a mesura que avancem intuirem que hi ha molta vida als dos costats de la nostra marxa, perquè estem en un enclavament capital en aquest sentit com són els barris del Poble Nou i La Verneda. Però el cert és que haurem de fer aquests metres que ens queden per un indret poc càlid -s’ha de dir per ser objectius-.
Tenim l’esperança, però, que just abans de girar per la Rambla, quan passem pel carrer de Josep Pla, se’ns acabarà la monotonia. Potser tindrem una aparició: la del gran novel•lista empordanès desaparegut fa exactament vint-i-set anys, que sorneguer com era, semblarà que ens miri amb aquells petits ullets seus i amb la boina ben calada, i somrigui al veure’ns des de la cantonada. Pot ser que, tot i haver estat un escriptor capaç de retratar les nostres virtuts (i els nostres pecats) com ningú, somriurà al veure que ens estem deixant la pell en un esforç difícilment comprensible per a ell.
Per referir-nos a tots els barris que componen el nucli de Sant Martí per on estem passant, s’ha de dir que a l’altra banda de la Gran Via, a l’esquerra, hi ha també un altre de barri ple d’activitat, el de La Verneda, per on enguany no passarem, i on es fa una antiga cursa de molt renom molt a prop d’on estem ara: la Cursa Popular del Clot-Camp de l'Arpa-Verneda, de 10 quilòmetres, que a l’octubre va celebrar la seva 29ena edició.
Hom s’adona, per cert, que déu ni do les curses que es fan a la ciutat de Barcelona des de fa un temps; en total i pel cap baix unes trenta a l’any. Cap però, no cal dir-ho, de la importància – i del nombre de quilòmetres - de la que estem fent avui. Això, sí hi pensem a aquestes alçades de la prova, en anirà bé: ens motivarà.
Passat el carrer Maresme, després del de Josep Pla, girarem per la Rambla de Prim a la dreta, per baixar-la fins el seu final (començament), a prop del Fòrum. ¿Hem parlat, a propòsit de les rambles, que en el passat eren torrents o rieres? Si, ho hem fet fa una estona, quan estàvem a l’Eixample. Doncs bé, aquesta rambla també ho era: la Riera d’Horta arribava al mar pel que avui és la Rambla de Prim. I això, per a nosaltres, avui, té interès.
No oblidem que de torrents, rieres i rierols n’hi havia uns quants a Barcelona fins els segles XVIII-XIX, i alguns carrers transversals i para·lels al mar tenen lleugers desnivells, encara que ens semblin plans . Sí correm tantes hores com avui, qualsevol d’aquestes petites desigualtats que es formen en el que en un dia van ser les lleres per on passava aigua, suposen petites baixades i pujades. Convé tenir-ho en compte: avui correrem per damunt d’unes quantes; algunes ni les notarem, però hi són. És clar, el circuit d'una marató no és una pista d'atletisme.
El pla de Barcelona era un lloc farcit de rieres i torrents fins el segle XVIII, com és pot apreciar en aquest planell de situació,
damunt del de la ciutat actual
Un cop haurem deixat la Gran Via i girat per la Rambla de Prim, la decoració que hem tingut en el darrers quilòmetre i escaig canviarà totalment, perquè la rambla en honor d’aquest general i polític català del segle XlX, és un carrer amb quatre o cinc fileres d’arbres de dalt a baix , modernament urbanitzat no fa gaires anys, i a més, què bé...!, fa una mica de baixada.
Haurem entrat al Barri del Besos i de seguida passarem per davant de la petita Plaça de Zenòbia Camprubí, escriptora i filla de Malgrat, casada amb el poeta Juan Ramon Jiménez, l’autor d’aquell bonic i evocador “ Platero, platerillo, platerete...” que ens van fer aprendre de memòria al cole quan li van concedir el Premi Nobel, però ja se’ns ha oblidat.
La Rambla de Prim és molt bonica i menys mal que ho és, perquè l’indret que travessa, el Barri del Sud-oest del Besos amb el de La Mina al costat, a la nostra esquerra, (s’ha de dir perquè aquests textos no volen ser pas una guia turística) és un dels menys afavorits de la ciutat.
És una zona, on, a més dels de La Mina, es van edificar un munt de blocs de cases del tipus de construcció urgent fa uns quaranta-cinc anys; unes impulsades pel llavors anomenat Patronato Municipal de la Vivienda a preus assequibles i adjudicades per sorteig, i unes altres per la iniciativa privada, una mica més cares i una mica més ben fetes, a la dreta d’on passem. Totes, però, es van alçar enmig de camps de conreu, al marge de cap previsió, de cap servei, de cap equipament públic...Miracle va ser que el lloc s’hagués pogut desenvolupar, deixat de la mà de Déu com estava, com aquell que diu. La resposta a les necessitats dels habitants de la zona van venir de la seva pròpia capacitat d'organització i de lluita. Aviat van constituir una associació de veïns que va impulsar els primers serveis escolars del barri, i van aconseguir, tot i que molts anys més tard, els primers equipaments públics i la urbanització de l’indret.
Ha plogut molt des de llavors, i afortunadament, les coses han anat canviant, però tot i que per la Rambla de Prim per on baixem és esplèndida, no ens hem d’enlluernar: a pocs metres hi ha moltes mancances.
I en aquest entorn, i a l’alçada del carrer de Jubany (que tothom es pensa que és per recordar aquell arquebisbe de Barcelona dels anys setanta i vuitanta, però no: és en honor de Gustau Jubany i Bergnes, un corredor de finques) ens esperarà el Km 24
Km 24 al 25
Seguirem baixant per la Rambla de Prim travessant carrers dels relativament barris nous del Besòs i del Maresme, i és de destacar que, especialment la part de baix de la rambla, on hi ha l’àrea de Diagonal Mar a la qual hi estem arribant, s’ha transformat - s’està transformant – totalment.
A baix de tot veurem l’original edifici del Triangle del Fòrum, i els moderns edificis del final del carrer. Un d’ells, l’Hotel Barcelona Princess, d’una alçada impressionant, serveix de senyal de l’inici d’un espai ple d’immobles futuristes que ens donarà goig mirar.
Com a contrast, al passar per davant d’aquest luxós hotel de quatre estrelles, a punt de girar per la Diagonal a la dreta, haurem de recordar que just en front, a l’esquerra, hi havia el Camp de la Bota, un indret sinistre i de molt mal nom per a la memòria col•lectiva, no perquè fora un assentament dels francesos quan ens van envair fa molts anys, que també, sinó perquè va ser on van ser afusellades molts ciutadans en acabar la Guerra Civil. Entre l’any 1939 i el 1952 hi van morir executades gairebé 2.000 persones segons alguns historiadors. A tot això, per a quan un monument que ho recordi?.
També ens vindrà a la memòria que, entre el Camp de la Bota i la platja, just on ara hi ha el recinte del Fòrum, hi havia l’antic barri de Pequín, un nucli de barraques on al voltant del darrer quart del segle XIX s’hi van instal•lar pescadors xinesos que vivien en aquest terreny en unes condicions de les quals val més no parlar-ne. En els anys vint del segle passat, l’espai va ser arrasat per un temporal, però famílies vingudes a Barcelona per trobar feina a les obres de l’Exposició del 1929 van aixecar-hi noves barraques.
Manllevo del llibre “Mites i gent de Barcelona”, del meu amic, el plorat José María Huertas, un extracte d’uns paràgrafs que reflecteixen la manera de viure en aquells indrets per part dels seus habitants, un dels quals ha passat a la història.
“(...) La platja (del barri de Pequín, a principis dels anys setanta) sempre estava bruta, però els nens sí fixaven poc i es banyaven al mar tal com havien vingut al món.
El barri no tenia cap escola llevat del Castell de les Quatre Torres, on donaven classes uns escolapis. El xicot hi anava algunes vegades, però preferia vaguejar amb altres nois com ara ell, fills o germans de persones que estaven o havien estat a la presó i que sobrevivien gràcies al que aconseguien d’alguns robatoris. Al principi, el noi es limitava a “donar aigua”, o sia, a avisar quan es veia que arribava la policia. Cada dia, els grans arribaven amb cotxes carregats de pells, pernils, electrodomèstics, tabac...
Els xicots, amb ell al front, buscaven què se’n podia aprofitar. Sí no tenien res a fer, anaven a la parada de pipes del Coix, i li agafaven alguns caramels i no els pagaven. Com que el venedor no podia córrer, s’havia de limitat a escridassar-los. També els venia algun cigarret, i als més grans els subministrava grifa.
Anys després, quan el xicot ja era a la presó, arribaria a llegir molt i a escriure amb una certa gràcia, però això no ho sabia quan estava al Camp de la Bota. El que més li agradava llavors, era la sensació de llibertat quan, amb algun amic, cansats de tot el dia, es treien la roba i es ficaven al mar.
Des de la platja, algú li cridava que la seva germana l’estava buscant: “Vaquilla, que no llegues tarde a cenar, me dice tu hermana”. I el Vaquilla agitava la mà dient que sí, que ja hi anava.
Als 11 anys, El Vaquilla ja robava cotxes
que conduïa assegut en un calaix. Va morir el 2007 als 42 anys,
després d’haver estat quasi tota la vida a la presó,
on va néixer mentre la seva mare estava presa.
Bé. Per ajudar a treure dramatisme al lloc, cal dir que abans de la guerra, en aquests terrenys hi va tenir el Júpiter el seu primer camp de futbol. El Júpiter, un equip modest de la primera regional actual, és un històric club fundat l’any 1909 per uns anglesos que treballaven en una fàbrica del proper Poble Nou, i constitueix tota una icona de l’esport del futbol en el barri, per on estem també nosaltres ara fent un altre esport. (Deixeu-me dir, posats a fer comparacions, que sens dubte és un altre esport: diuen que un futbolista, com a molt, corre sis quilòmetres en un partit...!)
Arribats a baix de tot de la Rambla de Prim, a la Plaça de Llevant, girarem a la dreta per agafar la Diagonal cap amunt, i a l’alçada del gir, trobarem el senyal del Km 25.
Km 25 al 26
Després del gir que farem a la Plaça de Llevant en acabar de baixar la Rambla de Prim, trobarem uns voluntaris que ens oferiran avituallament (el del Km 25 com és de rigor, i com és de rigor ens avituallarem) i pujarem per la Diagonal (pujar és un dir perquè la costa és imperceptible).
A propòsit d’avituallar-se, s’està demostrant últimament que la mel en estat pur és un molt bon producte per avituallar-se cap al darrer terç de la marató - a més de l’aigua naturalment – pel seu alt valor energètic i la seva fàcil assimilació. (A mi em va bé. Cal dir, però, que sí no s’ha provat abans, no ho recomanaria; ni això ni cap altre experiment).
Des de la Plaça de Llevant haurem vist El Triangle, un modern edifici realitzat per dues grans figures de l'arquitectura mundial, els suïssos Herzog i De Meuron, que va ser l’emblema del Fòrum 2004. Tot i que no hi arribarem, no deixarem de recordar que El Fòrum va ser un certamen internacional que va impulsar la Unesco per tractar temes tan importants com la diversitat cultural al món, el desenvolupament sostenible i les condicions de la pau, i la ciutat de Barcelona li va donar cos.
A mitjans del segle passat, la zona on ara hi ha el Fòrum era un lloc on la ciutat “canviava el seu nom”.
La carretera de l’esquerra és l’actual Rambla de Prim. (Barraques al voltant del castell. Camp de la Bota 1960)
Per la Diagonal hi farem, amunt i avall, amb una petita excursió a fora de l’avinguda, uns cinc quilòmetres. I en fer-ho comprovarem com s’està transformant el barri del Poble Nou (volen que li diguem Diagonal Mar, el Front Marítim, el Maresme, el Parc i la Llacuna i no sé quantes coses més, però per a tothom és el Poble Nou), convertint una zona que no fa gaires anys era precària en alguns punts, en un modern espai amb blocs d’habitatges d’alt estànding, empreses d’avantguarda i gratacels de trenta pisos.
No em canso de dir – com si fos el promotor immobiliari de la zona! – que en el lloc on estem corrent ara s’està construint i transformant d’una manera esplèndida. Passem per carrers del Poble Nou “de tota la vida”, però les cases i oficines que s’estan edificant estan canviant la fisonomia d’aquesta zona d’una manera total. No és per nostàlgia d’un temps passat que ho dic, ans al contrari; l’hi feia molta falta.
Apreciarem la profunda metamorfosi que està experimentant la zona, que diu molt en favor del caràcter emprenedor d’alguns, i de l’inestimable ajuda de qui vivia, i viu, no gaire lluny d’on estem, i tot plegat, de la capacitat d’adaptació de la gent, autòctons o no, de les nostres contrades. Si fa un parell de segles eren les fàbriques del sector tèxtil el que tocava, més tard les del metal•lúrgic, i ara les empreses de la tecnologia de la informació, veurem clarament l’idiosincràsia dels que ho fan possible. Veurem que l’esforç ha estat i està sent formidable. I, deixeu-m’ho dir, ens sentirem orgullosos de pertànyer a aquest col•lectiu humà que ho fa factible. I deixeu-m’ho dir també, els que com nosaltres estan acostumats a esforços – què ens han de dir ! – entendran molt bé aquest sentiment.
Pujarem pel lateral dret de la Diagonal traspassant Llull, un carrer que honora a un dels més grans escriptors de la cultura medieval, Ramon Llull i d’Erill, nascut a Mallorca al segle XIII, conegut com "el doctor il•luminat" pel seu mètode per convertir infidels; Josep Pla, que ja el coneixem de fa una estona; Selva de Mar, que es diu així, de nom tan bonic, com el bonic poble de l’Alt Empordà; Provençals, una altre carrer de nom maco, que segons diuen pot provenir dels repobladors que van venir de Provença als segles IX o X, després de la reconquesta de Barcelona.
I a l’arribar a l’alçada del carrer Fluvià, haurem arribat també al Km 26. Una observació obvia: des de la mitja, ja estem restant, i ja podem dir que només ens en queden 16.
Un apunt: Ramon de Berenguer de Fluvià era un cavaller del segle XV que va ser un dels principals ajudants del comte Jaume d'Urgell el Dissortat en la lluita contra Ferran de Trastàmara, el primer monarca castellà de la Corona catalanoaragonesa que emprengué la castellanització del país començant per Montserrat. Des de la cort volien imposar el castellà, i no va ser casual que els primers llibres editats per la impremta del monestir fossin en castellà i que en tot el segle XVI se n’edités només un de sol en català. I és que sempre, més o menys, allò de la catalanofòbia des de lluny, ve de lluny.
No hay comentarios:
Publicar un comentario