Fisonomia Maratón BCN 09 (V)

Km 13 al 14

Entre el carrer Casanova i Muntaner de la Gran Via estarà el kilòmetre 13, i una mica més enllà ens trobarem amb La Universitat en la plaça que li dóna nom.

L’edifici d’aquesta universitat, en la que encara s’hi imparteixen algunes carreres com les de Filologia i Matemàtiques, és obra de l’arquitecte Elies Rogent. Es va acabar de construir l’any 1870, tot i que la Universitat de Barcelona va ser fundada l’any 1450 -és a dir que existeix des de fa 555 anys-. Passa però, que ha estat emplaçada en diversos llocs: al carrer del Carme, des d’on és va traslladar a per on estem passant, o a la Rambla en el que avui és el teatre Poliorama, abans de que fos enviada per Felip V al poble de Cervera el 1714 durant cent anys.

La façana de La Universitat és molt austera pel meu gust i sense gaire atractiu, però el seu interior (avui no hi entrarem a veure’l perquè estem en un altre afer) és extraordinari. Té molt encant: el paranimf, els jardins, i fins i tot les mateixes aules per on han passat il•lustres personatges de la cultura de casa nostra.

A pocs metres, i passat el carrer Balmes, que tanca la relació de carrers amb noms d’insignes catalans que hem anat creuant des de la plaça Espanya -després del de Muntaner, l’escriptor Aribau i el mateix Balmes, també escriptor, filòsof, polític, capellà i no sé quantes coses més-, veurem un monument abstracte compost per vuit barres metàl•liques i anomenat Encaix, al bell mig del passeig de l’esquerra de la Gran Via, erigit en memòria de les víctimes d’un tràgic bombardeig que va tenir lloc durant la Guerra Civil aquí mateix.

Està just davant del majestuós Coliseum, el cinema inaugurat el 1923 que darrerament s’ha convertit en teatre, aprofitant el sobtat interès recent dels barcelonins per l’art de Talia. Un local que malgrat que si projectaven pel•lícules de tota mena, un no pot evitar assimilar-lo amb aquell que fa anys estrenava quasi sempre pel•lícules de romans com Dalila, Los diez Mandamientos, Cleopatra, o d’altres per l’estil, que eren anunciades, amb milers de bombetes a la façana que encerclaven els cartells amb les imatges de la l’Elisabeth Taylor i el Richard Burton.

Cartell de Cleopatra (Any 1964)

I parlant del cine, una curiositat: el tram de la Gran Via pel qual estem fent el aquest quilòmetre és el tros de carrer on hi ha hagut més cinemes de Barcelona per metre quadrat. Concretament se’n han construït 10 al llarg del temps, set d’ells desapareguts -el darrer l’Excelsior, que estava a la cantonada amb Villarroel- i dels quals en queden quatre, tots, per cert, al costat esquerra del nostre camí: Aribau Club (antic Dorado), Coliseum i Comèdia.

Una mica més enllà creuarem la Rambla Catalunya. Si mirem de reüll a l’esquerra, veurem el Tibidabo a dalt de tot sí fa bon dia; i si no i en qualsevol cas, en primer terme, una petita escultura d’art no figuratiu d’un humorístic Toro meditant. I al creuar la rambla, tot vorejant una petita font circular amb quatre angelets damunt d’uns dofins, obra de Frederic Marès -un escultor que té moltes peces a Barcelona - si mirem a la dreta, veurem una mica de la Plaça Catalunya. (Més tard, en el km 37 la veurem millor)

Deixarem la Gran Via a l’arribar al Passeig de Gràcia, per on girarem a l’esquerra, on hi ha una altra font circular, més gran que l’anterior però sense cap interès durant el dia (a la nit està il•luminada i llueix més).

Al girar, val la pena donar un cop d’ull a una altra singular escultura que hi ha a l’esquerra i que és l’ Homenatge al Llibre. Un llibre mig obert, inspirat pel poeta transgressor Joan Brossa, que ell va anomenar Poema Visual. Potser hi veurem algun llibre de debò dipositat per algú damunt la base, perquè el lloc ha estat un dels preferits pels amants del book crossing (com se sap, un costum urbà que consisteix en deixar un llibre en qualsevol indret de la ciutat perquè un altre l’agafi i el llegeixi). Està al final dels Jardinets de la Reina Victòria, un petit parterre entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia pel costat del qual passarem, i davant del Cine Comèdia, un sumptuós edifici que fou un palau, més tard un teatre, i finalment una sala multicinema.

Durant els darrers quilòmetres hem estat baixant i planejant. Ara s’haurà acabat tanta placidesa i començarem la pujada, tot i que molt suau, pel magnífic i senyorial Passeig de Gràcia, el carrer on hi vivia l’alta burgesia catalana de principis del segle XX, i en el qual el modernisme hi és molt present com anirem veient. I pujant pel passeig, a l’alçada del carrer Consell de Cent , sota d’una d’aquelles faroles encastades en uns bancs que tots diem que són d’en Gaudí però que no ho són, trobarem el Km 14.

Km 14 al 15

El Passeig de Gràcia per on estem pujant, és l’epicentre de la dreta de L’Eixample, l’espai urbà en el qual haurem entrat a partir del carrer Balmes fa un moment. La part esquerra és on s’hi van construir els serveis de la ciutat (Hospital Clínic, Bombers, Presó Model, Universitat...) des que en Cerdà el va dissenyar, i la part dreta... bé, la dreta és la dreta a tot arreu, i els millors habitatges i edificis de l’època estan a la dreta de l’Eixample. I encara ara, el metre quadrat més car de Barcelona està aquí, en aquest lloc on justament estem corrent.

De sempre, el Passeig de Gràcia ha estat un carrer que dóna prestigi a qui s’hi instal•la. Ho saben molt bé la gent de la moda i per això hi són presents les boutiques de les millors marques, des de la de Loewe fins a la d’Hermes passant per la de Chanel, Armani, Ives Saint-Laurent..., tot el glamour del món es concentra aquí.

En aquesta marató, serà un privilegi poder córrer per les calçades centrals de molts carrers en lloc dels vehicles. Pel Passeig de Gràcia també, i ho farem precisament pel mateix espai on els burgesos de principis del XX passejaven mentre es miraven i es deixaven mirar, fins que els cotxes els van fer fora. Nosaltres, almenys per un dia, ens venjarem d’allò que els van fer.

I a més a més, en el recorregut que estem fent pel passeig veurem les mostres més apreciades i significatives del modernisme català. A banda dels esplèndids i característics bancs i fanals del passeig dissenyats per l’arquitecte Falquè –sovint erròniament atribuïts a en Gaudí pel seu estil - ens trobarem amb els edificis de les magnífiques La Casa Lleó Morera, de Domènech i Montaner, i La Casa Batlló declarada Patrimoni Mundial per la Unesco.

Per cert, com davant d’aquestes cases sempre hi ha un munt de turistes, la majoria japonesos, fent fotografies de tot el que es veu i no es veu, no seria gens d’estrany que aficionats com són a les maratons, també ens facin més d’una foto a nosaltres mentre passem.

I seguint amunt, ens toparem amb una icona de la ciutat: La Pedrera, obra que Gaudí va realitzar entre l’any 1906 i 1910 per encàrrec de la família Milà (parents de la Milà del Gran Hermano), considerat com un dels més imaginatius edificis de l’arquitectura mundial, perquè més que una casa d’habitatges és una mena d’escultura; una harmoniosa massa de pedra ondulant sense cap línia recta, que va ser reconeguda també per la Unesco com “Patrimoni de la Humanitat” l’any 1984.

S’ha de dir, però, que La Pedrera va ser molt criticada en l’època en que fou construïda. S’expliquen anècdotes – qui sap si del tot certes - com la del polític francès Clemenceau, que al veure-la va retornar esparverat cap a París sense ni tan sols pronunciar la conferència per a la qual havia vingut, i en arribar a França va escampar la llegenda de què a Barcelona es construïen “maisons pour des dragoons” (cases per a dragons). O com la dels maldecaps d’una inquilina per voler posar un piano al pis i no poder fer-ho per la manca de parets rectes – el cert és que no n’hi ha ni una i no si pot penjar ni un quadro - que va servir-li al poeta Josep Carner per escriure un vers ironitzant-ho:

"En Gaudí mira el saló amb aquella atenció./ Ressegueix tots els indrets i mesura les parets/ D’un brocat alça les gires i separa cinc cadires./ I aleshores, somrient, va movent el cap d’argent./ La senyora, esperançada, va a saber-li l’empescada./ “- Tanmateix, senyor Gaudí! Digui, digui, ja pot dir.”/ Don Antoni, amb la mà dreta, es rascava la barbeta./ “- És vostè, diu molt atent, qui es dedica a l’instrument?”/ La senyora que li explica “- Oh, veurà, toco una mica.”/ I va dir el senyor Gaudí: “- Doncs miri, toqui el violí.”


La Pedrera en l’època de la seva construcció (Any 1907)

Passada La Pedrera, en arribar al carrer de Rosselló deixarem el Passeig de Gràcia i girarem a la dreta. Aquesta és una altra variant del circuit respecte del de l’any passat: no arribarem a la Plaça de Jona Carles I ni baixarem per la Diagonal. Pel carrer Rosselló anirem a trobar La Sagrada Família i el carrer Marina. Enguany, llàstima, no passarem per davant de l’Hospital de Sant Pau, que és una joia arquitectònica, ni baixarem per l’Avinguda Gaudí, però ens estalviarem la pujada del Passeig de Sant Joan per anar a trobar l’Hospìtal per la Travessera de Gràcia com fèiem.

Avançarem per Rosselló, doncs, travessant, tot recte, el carrer de l’eclesiàstic Pau Claris i la Diagonal, i des seguida a tocar del carrer Llúria (ningú l’anomena Roger de Llúria), ens trobarem amb un altre indicador quilomètric important; el del Km 15.

A propòsit del mot Llúria (i com diuen a Castella, “En todas partes cuecen habas”, i a casa nostra “A tot arreu es fan bolets quan plou”), hem de dir que nosaltres varem catalanitzar-lo. Era un militar, almirall de la Corona d’Aragó i Catalunya d’origen calabrès, i com que va conquerir moltes terres, ens el vam fer nostre. Es deia Rogerio de Loria, i nosaltres li vam fotre Roger de Llúria, i així s’ha quedat. Millor dit, s’ha quedat Llúria bàsicament.

El cert és que l’honorem amb un carrer (i amb un senyal quilomètric de la marató!), però pel que diuen els seus biògrafs, era un paio de cuidado. "En el segle XIII va obtenir una victòria essencial sobre els francesos en una batalla naval. Més tard va atacar el Llenguadoc amb dos-mil almogàvers, tornant a Barcelona amb un impressionant botí. No és estrany, doncs, la seva prepotència quan rotundament pronuncià aquesta cèlebre frase: “...Que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d'Arago en la coha, per mostrar guiatge de aquell noble senyor, lo rey d'Arago e de Cecilia”. Menys mal que els mateixos biògrafs ho tradueixen: "...Que a partir d'ara no hi haurà peix que s’atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d'Aragó".

Km 15 al 16

Seguirem per Roselló i passarem per davant d’un altre espectacular edifici de Barcelona a la nostra dreta: la casa de les tres germanes Terrades, anomenada popularment La Casa de les Punxes, que ocupa tota una mançana.

L’obra és de Puig i Cadafalch i es coneix de sempre com La Casa de les Punxes per les agulles de les torres de la seva teulada. En el seu moment va ser la residència de tres filles d’un banquer, que els la va voler deixar com a part de la seva herència. Com que passarem corrent no ens hi podrem fixar massa, però criden l’atenció el plafons de ceràmica de colors de la façana amb temes religiosos i patriòtics. El més significatiu de tots és precisament el del carrer Rosselló, amb un Sant Jordi i una franja que diu textualment: “Sant Jordi, patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat”. Estranyament, el rètol no va ser eliminat pels censors de la postguerra; potser perquè van considerar que la connotació era religiosa... o perquè està molt amunt i no el van veure.

Per celebrar-ho, molt poc després de La Casa de les Punxes -que per cert, fa anys hi havia un prostíbul- ens avituallarem. Seguirem pel carrer Roselló, planejant, i creuarem els carrers de Bruc, Girona, Bailén, i el Passeig de Sant Joan.

Atenció: allò que dèiem fa una estona sobre els desnivells dels carrers per superar les lleres dels torrents i rieres, es fa patent en aquest enclavament de Rosselló–Passeig de Sant Joan. (De fet, el nom del passeig li ve perquè antigament hi passava la Riera de Sant Joan). Molt suau el tobogan, però hi és; tot i que no cal dir allò de que “El que avisa no és traïdor”, perquè quasi no es nota.

Continuarem per Rosselló travessant el carrer de Roger de Flor (un altre cabdill dels almogàvers del segle XIII); el de Nàpols (un antic regne italià que va pertànyer a la corona catalano-aragonesa durant segles); Sicilia (ídem de ídem); i arribant a Sardenya (també ídem de ídem), ens trobarem l’indicador del Km 16.

No veurem encara La Sagrada Família fins un carrer més enllà, però la intuirem, si més no per la quantitat de guiris que veurem apropant-s’hi, embadalits pel que els hi han explicat que veuran. Aniran com cecs; alguns ens aplaudiran al passar, però la majoria estaran sublimats per l’emoció que els espera com és el veure l'èpica obra d’en Gaudí, absents a la nostra d’èpica, i fins i tot sense adonar-se de les pancartes dels veïns que hi ha per la zona reclamant que l’Ave passi pel litoral. Clar que sí les veiessin tampoc les entendrien...

No cal dir-ho: algunes de les fotos antigues del fil no són tal com ens trobarem el circuit (malament aniria!!!).
Aquesta és del enclavament Roselló-Llúria-Diagonal, quan urbanitzaven la zona (Any 1906)

Del Km 16 al 17

Després del Km 16 que haurem trobat a Roselló-Sardenya arribarem al carrer Marina. Girarem a la dreta per agafar-lo, i tot seguit tindrem a la nostra dreta La Sagrada Família, l’obra més representativa d’Antoni Gaudí iniciada l’any 1882 i encara inacabada.

La Sagrada Família té una qualitat arquitectònica espectacular , i és un edifici – si es pot dir així- que et deixa bocabadat malgrat les vegades que hi passis per davant. I a nosaltres, avui, que hi passarem corrent tan a prop, de segur que tornarà a impressionar-nos; no sé si tant com als milers d’estrangers que hi ha cada dia mirant cap a dalt, però.

L’obra ha estat alabada per tothom, tot i que s’ha de dir que hi ha a qui li resulta estranya i lúgubre i poc d’acord amb el que s’espera d’un temple. De totes maneres és el que devia pretendre el mateix Gaudí -un home del que es diu que era molt taciturn i d’unes creences religioses obsessives - perquè poc abans de la seva mort va dir-li al seu amic i biògraf Joan Bergós unes coses que em semblen molt significatives. Fixem-nos:

“Pot ser que algú trobi massa extravagant aquesta façana de La Passió, però voldria que arribés a fer por, i, per tal d’aconseguir-ho, no escatimaré el clarobscur, els elements sortints i els buidats, tot el que resulti del més tètric efecte. (...) en contrast amb la del Naixement, decorada i ornamentada, la de la Mort és dura, pelada, com feta d’ossos. “

La Sagrada Família és impressionant. També és desigual. Ho és a causa de la intervenció de diferents arquitectes i escultors que ha tingut la seva construcció al llarg de més de cent anys. Per cert, no seria gens d’estrany que l’escultor actual, Josep Maria Subirachs, encarregat de fer les imatges de la façana, estigui avui revisant les obres i tregui el nas per aplaudir el pas dels corredors.

Parlant d’obres, les escultures d’en Subirachs han estat molt criticades per alguns a causa de les seves formes cubistes allunyades de la idea original, o per la inclusió del rostre del mateix Gaudí en el lloc d’un dels dotze apòstols.

Per acabar-ho d’arreglar, en la façana de La Passió, al costat de l’escultura del Petó de Judas, Subirachs hi ha posat un Quadrat Màgic. No ens hi entretindrem avui, però no importa com sumis els números que hi ha en el quadrat: d'esquerra a dreta, cap avall, cap amunt, en diagonal...sempre acabes amb el resultat de 33, l’edat de Crist. Un no sap ben bé que hi fa, tot i que diuen que les diferents cultures de molts pobles (indis, egipcis, àrabs i grecs) han atribuït propietats astrològiques i divines a aquests tipus de quadrats.

El Quadrat Màgic de La Sagrada Família

També hi ha qui opina que Subirachs ha captat el dramatisme i la visió nacionalista i catalanista que volia Gaudí – les torres diuen que recorden els castellers - com s’aprecia a la porta principal del temple, on hi figura un plafó amb el poema del llibre La pell de brau de Salvador Espriu:

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:

Tindrem temps suficient per judicar un cop més tot plegat, perquè per molt ràpid que sigui el nostre ritme, veurem molt bé l’imponent monument durant una estona.

Deixarem el carrer Marina, i girarem a l’esquerra per agafar el de Mallorca, on tot i ser un carrer contra direcció, hi correrem avui. (Quin luxe de recorregut – deixeu-m’ho dir – on tot està pensat per gaudir d’una marató inoblidable). I després de girar per Mallorca, i passada la Plaça de Gaudí a la nostra esquerra, a l’alçada del carrer Cartagena trobarem l’indicador del km 17.

Km 17 al 18

Pel carrer Mallorca, on estem ara, seguirem fins arribar a la Meridiana, que l’agafarem girant a l’esquerra. És a dir que hi farem un quilòmetre i escaig, després de passar l’indicador del 18 que està dos-cents metres abans de girar per aquesta avinguda. És a dir que cadascú de nosaltres tindrà temps de sobres per fer les consideracions que vulgui sobre les sensacions que l’hi ha provocat la visió d’un monument tan impressionant com el de la Sagrada Família que acabem de veure.

Un apunt que afegeix matèria per a la coneguda controvèrsia sobre la fidelitat o no de la construcció al projecte a causa de la varietat d’arquitectes que se n’han fet càrrec: al morir Antoni Gaudí atropellat per un tramvia al Passeig de Gràcia l’any 1927, va ser substituït per un altre, i fins l’actual, se’n han encarregat sis.

Per altra banda, es diu que Gaudí no feia gaires plànols de l’obra. Algun biògraf han escrit que “(...) “No feia plànols perquè era inútil, ja que era impossible entendre'ls. Treballava per parts, i els pocs plànols que va fer, es van cremar per la Guerra...”

Més llenya al foc: sovint, el famós arquitecte i urbanista Oriol Bohigas, acèrrim detractor de la Sagrada Família, reclama parar la continuació de les obres. Afirma que "Sense Gaudí no es poden seguir". No és l’únic arquitecte que ho diu, passa però que el senyor Bohigas és el més radical de tots. Fins i tot gosa afirmar que “és un bunyol solemne de l'arquitectura catalana”.

Anem-hi pensant amb tot plegat mentre anem corrent pel carrer Mallorca. Ens ajudarà.

També ens pot ajudar el recordar – especialment els que l’hagin fet algun cop - que per aquest indret se celebra la Milla Sagrada Família. Tot i que no és una prova pròpia de fondistes, no seria d’estranyar que hi hagués algun dels que corren avui que hi hagi participat. I en qualsevol cas, val la pena dir que és una carrera que es fa cada any a l’abril, per la Festa Major del barri, i des de fa vint-i-tres. 2.000 corredors i corredores corren les diverses milles que es fan, per a totes les edats i categories, en un circuit a l’entorn de les tres mançanes que formen el Temple i les places Sagrada Família i Gaudí, que inclou dues pujades pel carrer Sicília.

I també ens pot ajudar a alleugerir la dificultat de les nostres particulars vint-i-sis milles seguides de què consta la marató, entretenir-nos en pensar en una altra controvèrsia: la suscitada per la prevista construcció del túnel de l’AVE per sota del terra de per on estem passant. Controvèrsia més que justificada perquè el túnel farà un bucle pel carrer València a l’altura de la Sagrada Família per no afectar els fonaments del temple. Ui! quina por.

Els tècnics asseguren que no passarà res. Els veïns, però, no ho creuen així, i alguns diuen que només faltaria que se’ns caigués per culpa del túnel i haguéssim d’esperar 150 anys més per veure-la acabada.

Abandonarem el carrer Mallorca quan arribem a l’Avinguda Meridiana, que l’enfilarem, a l’esquerra, per trobar-nos al cap d’uns dos-cents metres el senyal del Km 18.

Ferreres. El Periòdico (Any 2007)

Km 18 al 19

Al començar el nostre recorregut per l’Avinguda Meridiana, haurem deixat el barri del Clot i entrarem al petit barri de Navas del districte de Sant Andreu. La zona no es va començar a urbanitzar fins acabada la guerra; tot eren camps on ara tot són cases de pisos, per la qual cosa no té gaires llocs d’especial interès. Un d’ells podria ser la Parròquia de Sant Joan Bosco, a l’esquerra del nostre pas, passat el carrer Biscaia i en plena Meridiana, una església de fa uns quaranta anys, que té una construcció bastant original com veurem: una barreja d’una mena de piràmides de diferents mides, amb teulades de xapa.

No se sap si la singularitat de l’església de Sant Joan Bosco, fundador dels salesians, és degut al poc convencional que era el sant. Un sant atípic, vaja, perquè fins i tot era molt aficionat a la màgia. S’explica que quan encara era un nen, anava a les fires dels pobles a veure els prestigitadors. I va tenir més d’un problema amb algun perquè els descobria el secret dels jocs de mans, no vol dir que fos per intersecció divina. Però, com sigui, fa cosa de cinquanta anys el van anomenar patró dels il•lusionistes. El varen fer pluri-empleat, perquè ja era patró del cinema i dels Cuerpo de Especialistas del Ejercito de Tierra.


No us preocupeu; no és cap pujada d’aquest quilòmetre. Té a veure amb Sant Joan Bosco.
Aquesta foto de 1886 pertany a la primitiva ermita construïda en el cim del Tibidabo, al punt més alt.
Es va construir aquí perquè el sant va pujar a aquesta muntanya un any abans.
L'ermita encara es conserva adossada al gran temple actual. Pujant per l’escalinata de la dreta està al primer replà.

Atenció; l’any passat, poc després de passada l’església, giràvem a la dreta per Felip II. Enguany no (aquesta és una altra diferència del circuit vers el de l’any passat); enguany seguirem per Meridiana fins arribar a Fabra i Puig.

Seguint per Meridiana (anava a posar pujant, però no; potser és per un efecte òptic, però la Meridiana és bastant plana) veurem a l’esquerra, un conjunt de cases baixes, anomenat Les Cases del Governador, edificades sobre el solar d'una antiga bòbila i inaugurades poc després d’acabar-se la guerra per Antonio Correa, un dels primers governadors de Barcelona d’aquella època d’infausta memòria.

Si no les veiem no ens haurem perdut res. La referència ha estat només per poder fer una mica de safareig i dir que, del senyor governador civil se n’ explicava coses de tots colors; la més benigna era que els diumenges anava ni més ni menys que a 3 misses: a les onze, a les dotze i a la una. Alguns deien que ho feia perquè era molt religiós, però altres -els que més- opinaven en veu baixa -molt baixa- que com que li agradava sobre manera sortir als diaris, ho feia perquè aparegués la seva foto, com més millor, a la premsa del dilluns.

I poc després de Les Cases del Governador trobarem l’indicador del km 19, a l’alçada del carrer Garcilaso. Ja sé que encara falta molt per acabar la marató, però la meitat -la mitja- la tenim cada vegada més a prop, i a partir de llavors, tot serà restar! Per celebrar-ho, potser és moment de recordar el començament d’un sonet de Garcilaso de la Vega. Hem de fer-ho en aquest punt perquè segons diuen, aquest poeta castellà del segle XVI està considerat com el primer poeta humanista en llenguatge popular.

Cuando me paro a contemplar mi estado
y a ver los pasos por dó me ha traído,
hallo, según por do anduve perdido,
que a mayor mal pudiera haber llegado.

No sé sí (per a alguns) encaixa en aquest moment de la prova...

Km 19 al 20

Seguirem pujant per la Meridiana (quina mania!: seguirem planejant) i a la llunyania albirarem la Serra de Collserola, i molt a prop, a la mateixa Meridiana l’Hipercor.

Veure la muntanya ens donarà pau; veure els magatzems ens donarà ràbia. Sense voler, recordarem un infaust atemptat de fa anys. Val més no pensar amb els morts que hi va haver. Deixem-ho. Sí mi he referit és perquè, vulguis o no, no ens podem sostraure a un fet esgarrifós que va ocórrer just a tocar de per on passarem, per més que avui sigui un dia de festa per a nosaltres. Tot, el més bonic, i el més lleig, configura la nostra ciutat. Tot, el més noble, i el més aberrant, conforma la nostra societat.

Deia que ho deixéssim, que no penséssim amb els morts que hi va haver, però potser, més d’un, entre els que mi vull comptar, just en aquest punt de la nostra cursa ho recordarem. Pensar-hi un moment, quan arribem a la Plaça de la Tolerància, a la nostra dreta, serà un petit homenatge als 21 innocents que van perdre la vida un calorós dia del mes de juny de 1987.

Estarem en ple districte de Sant Andreu; millor dit, passat l’Hipercor, en la divisòria de dos barris: el de La Sagrera a la dreta de Meridiana, i el districte de Nou Barris a l’esquerra.

A l’esquerra de per on estem passant, fins fa un parell d’anys hi havia un canòdrom: l’últim dels que quedaven a Espanya, un d’aquells llocs on hi corrien uns pobres galgues per a que la gent apostés pel gos guanyador. El Canòdrom Meridiana en dèiem, i no sé si perquè l’ajuntament necessitava espais -hi volen fer un centre d’art, diuen- o per la pressió de les manifestacions dels amics dels animals que demanaven el tancament per l’explotació a que estaven sotmesos “els millors amics de l’home”. Clamaven per les deplorables condicions que patien 800 gossos, que es passaven en una gàbia d’un metre quadrat 23 hores del dia. Repeteixo, no sé sí va ser per les seves reivindicacions -o perquè el negoci era ruïnós- afortunadament, ja no ho veurem.

Tampoc el veurem, però passarem molt a prop, a cent metres a la nostra dreta, passat l’Hipercor, i val la pena referir-s’hi per allò de que són esportistes com nosaltres, les instal•lacions del Club de Natació de Sant Andreu. És un club de natació i waterpolo que es va fundar fa quasi quaranta anys, i darrerament, s’ha format una secció de triatletes.

El barri de Sant Andreu de Palomar, que forma part del districte, era en el segle XIX un dels pobles més antics de les rodalies de Barcelona abans d’annexionar-s’hi -no sense dificultats i a contracor dels seus habitants- l’any 1897. Es calcula que ja hi vivien santandreuencs en el segle X. I de fet, la història de Catalunya sí refereix al recordar que va ser en el poble on es van revoltar els seus segadors tot iniciant una guerra que va durar dotze anys, i que més tard va donar nom a l’himne del país.

Actualment, el districte de Sant Andreu està farcit d’entitats culturals -el Centre Cívic de Sant Andreu és paradigmàtic en aquest aspecte- i esportives, algunes amb molt pedigrí, com és el cas de l’Unió Esportiva Sant Andreu, que enguany celebrarà el seu centenari.

Nou Barris és un districte que esta composat no per 9 sinó per 13 barris. Les peculiaritats de la història recent de Nou Barris, punt d’acollida d’una part important de la immigració obrera que va arribar a Barcelona en les dècades dels anys 1950 i 1960, l’han convertit en el districte amb més barris. Un dels quals, el de Vilapicina i la Torre Llobeta és el que toca més a prop del nostre camí; i la punta inferior del de Porta -que conté les pistes d’atletisme de Can Dragò- quan dintre de poc arribem al Passeig de Fabra i Puig.

També Nou Barris, tot i que recent, té història. Una de xocant és la que explica que en acabada la guerra, i quan el depurar els noms dels carrers era l’afició predilecta dels governants de llavors, li va tocar el rebre a un dels carrers del que en aquella època era les afores de Sant Andreu i avui Nou Barris. El carrer duia el nom de Charlot, o sigui (aparentment) el de Charles Chaplin, i li van posar Padre Rodés. El per què es va canviar és molt senzill: en Charles Chaplin era comunista i el pare Rodés era un capellà.

El divertit de l’assumpte és que els inquisidors, a més a més de ser-ho, eren uns indocumentats perquè el nom de Charlot al carrer no l’havien posat durant la República en honor del genial artista sinó d’en Carmel Tusquellas, un torero barceloní nascut el 1893 que va popularitzar les corrides còmiques -les charlotades- utilitzant el pseudònim de Charlot.

Aquest no era. Els censors es van equivocar de mig a mig

Seguirem avançant i ens trobarem a l’esquerra el carrer de la Jota abans d’arribar a Fabra i Puig. L’origen del nom del carrer La Jota també és curiós: quan es va projectar, a principis del segle XX, en el plànol d’urbanització li van posar “carrer lletra J”, però més tard, quan tothom li deia “Jota”, li van afegir “ota” als rètols aprofitant l’avinentesa, i els aragonesos contents. I just en arribar a la Rambla de Fabra i Puig -un nom en honor de dos germans: un dels quals alcalde de Barcelona durant un any (1922-1923) i l’altre, juntament amb el primer, amos tots dos d’una famosa fàbrica de filatures: la Fabra i Coats- girarem a la dreta per fer-ne un petit tram, fins Concepció Arenal, que l’agafarem, també girant a la dreta. I tot seguit haurem aconseguit el Km 20, que ja és aconseguir.